Mar Santamaria: «La ciutat és l’artefacte i l’estratègia que permetrà la supervivència col·lectiva»

La Mar Santamaria és una arquitecta que ha fet el seu propi camí més enllà de les etiquetes preestablertes. És experta en anàlisi urbana i ha adoptat un nou llenguatge per a l’urbanisme: les dades. El 2014 va cofundar 300.000 Km/s, un laboratori d’idees i planificació urbana que reflexiona sobre els reptes de les ciutats contemporànies a través de l’anàlisi i la visualització de dades, i que ha estat guardonat amb el premi S+T+ARTS i el Premi d’Urbanisme Espanyol per la qualitat innovadora i la influència en el canvi social de la seva tasca. Combina la pràctica urbana amb la docència i ha estat professora a la universitat EPFL de Lausanne i a la UPC. I ha col·laborat en la redacció de les agendes urbanes catalana i espanyola pel 2030.

Per sobre de tot, –i segurament també per deformació professional–, és una defensora fidel de la ciutat, entesa com «aquell artefacte que permetrà la supervivència col·lectiva». Si li preguntes si deixarà mai de viure a la ciutat, la resposta és un «No, mai!» rotund, acompanyat d’un somriure ple d’optimisme; d’aquell optimisme que necessitem tant i que escasseja en un món a la deriva marcat per crisis econòmiques, climàtiques i socials. Amb ella descobrim per què les ciutats són el futur de la vida al planeta i què podem fer per millorar-les.

Ciutats per a les persones

Fer ciutat amb les persones al centre. Aquest ha estat el discurs emergent i cada cop més predominant entre les línies de pensament i les pràctiques urbanístiques contemporànies. Un moviment local i internacional que ha posat el focus en les necessitats més humanes i vitals, constantment relegades a un segon pla davant les forces aclaparadores del capitalisme.

La pacificació i la lluita pels carrers de Nova York (Streetfight, de Janette Sadik-Khan), les superilles i els eixos verds de Barcelona, l’aposta d’urbs europees com París, Milà, Utrecht o Pontevendra pels vianants i ciclistes i el ja famós concepte de «la ciutat dels quinze minuts» creat pel científic Carlos Moreno són alguns dels exemples més recents d’aquesta revolució urbana per garantir un espai públic de qualitat, inclusiu, saludable i sostenible per al conjunt de la població.

Però no hi ha cap revolució que neixi d’un dia per l’altre. Podríem dir que tot comença amb (i gràcies a) Jane Jacobs, activista i teòrica de l’urbanisme que el 1960 va escriure The Death and Life of Great American Cities, segurament el llibre més influent i vigent en la història de la planificació urbana. El relleu l’agafaria Jan Gehl, l’arquitecte i urbanista danès que ha pacificat Times Square, el centre de Moscú o Melbourne, i que també és conegut també per publicacions com The Humanization of Urban Spaces: An Introduction with Practical Examples o Cities for People.

Menys vehicles privats, contaminació i soroll. Més mobilitat activa, transport públic i espais agradables i verds. En definitiva, més vida i més salut. Les bases d’aquesta ciutat per a les persones que tant volem.

La ciutat productiva i la ciutat reproductiva

Mar Santamaria afegeix una altra capa al debat. «La ciutat és i ha de ser per a les persones, sí, però cal preguntar-nos per a quins interessos.» En aquest sentit, comenta, hi ha dues ciutats: la ciutat productiva i la ciutat reproductiva. «Per oferir una vida plena a tots els ciutadans, cal trobar un balanç entre aquests dos vessants. Hem de garantir que tothom pugui tenir una feina, però alhora fomentar també la criança, el descans i la socialització. I encara més en un entorn que, a causa de l’emergència climàtica, serà cada cop més hostil.» L’arquitecta apunta que les polítiques públiques tenen un paper fonamental en aquest joc d’interessos. «En un document de planejament es pot fer constar que el dret a la salut i el dret a un aire net prevalen, i que cal regular i controlar l’activitat econòmica.»

Avui dia, les forces econòmiques, la productivitat, l’individualisme i la globalització regeixen l’urbanisme, amb efectes directes sobre la zonificació de les ciutats, la mobilitat, l’espai públic, l’accés a l’habitatge o la qualitat de l’aire. El repte, doncs, no és només equilibrar els interessos productius i reproductius, sinó també prioritzar tot el que protegeixi la vida i afavoreixi les cures i l’ecosistema del qual formem part, com apunta l’arquitecta i investigadora Izaskun Chinchilla a través del concepte «la ciutat de les cures»: una ciutat que integri els criteris d’interdependència i ecodependència, des de la diversitat i la complexitat.

Emergència climàtica i renaturalització

Aquest repte agafa encara més importància davant d’un horitzó incert marcat per l’emergència climàtica. Sabem que les ciutats consumeixen el 78 % de l’energia mundial i produeixen el 60 % de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Per tant, és essencial fer front a la crisi mediambiental des de la metròpoli. Minimitzar els nivells de contaminació, la quantitat de residus i les emissions de CO₂ i repensar els espais públics per aturar l’efecte illa de calor. En definitiva, crear les condicions òptimes per garantir la biodiversitat i la supervivència de totes les espècies, humanes i no humanes.

«L’urbanisme és una ciència que materialitza uns pactes que establim com a societat. Venim d’una tradició en la qual aquests pactes es basaven en el creixement il·limitat i l’esgotament del territori i del nostre entorn. Ara ens trobem en un punt de canvi. Hem d’incorporar més espai públic, més lleure i més verd. Hem de dotar les ciutats del que busquem en l’entorn rural.»

Està clar que hem d’actuar sobre les causes, però també sobre els efectes. Preparar les nostres ciutats davant les onades de calor, les pluges torrencials o la pujada del nivell del mar. I ho hem de fer com més aviat millor. Perquè «ens trobem en un moment de transició clau i hem de prendre la decisió adequada d’una vegada per totes.».

El poder de les dades

En aquest context de crisi i acceleració, s’incrementen les desigualtats socials i les injustícies espacials. També en termes d’especulació i gentrificació. I és aquí que entren en joc les dades.

Si bé Ildefons Cerdà ja va incorporar set-centes pàgines d’estadístiques al pla de l’Eixample de Barcelona, les tecnologies actuals ens permeten anar molt més enllà. Aquestes dades són el nou material de treball de l’urbanisme, especialment per a l’estudi de Mar Santamaria i Pablo Martínez. Des de 300.000 Km/s, exploren el potencial de les dades massives per a l’anàlisi i la planificació urbanes. Unes eines que poden ser claus en la redacció i l’avaluació de les polítiques públiques. Per exemple, per preveure els impactes i els efectes col·laterals d’una intervenció en l’espai públic, com és el cas del pla d’usos que han elaborat per a l’Eixample i les superilles. I és que, sense seguiment, alguns projectes de millora de l’espai públic poden convertir-se en un catalitzador d’especulació en mans del mercat lliure.

El poder de la ciutadania

Sigui com sigui, no podem oblidar mai el paper de la ciutadania. Cal transformar les ciutats per a la gent de Jan Gehl en ciutats fetes per la gent. «La ciutadania pot construir una ciutat millor a través de les seves pròpies decisions, definint diferents formes d’habitar. Podem anar al mercat del barri en comptes de trucar a un servei de repartiment que ens porti el dinar fet a casa. Necessitem una ciutadania activa. També cal que participi en els processos de decisió, especialment aportant dades i informació sobre un problema que experimenta en el dia a dia. Tot el que sigui capacitar i ajudar la ciutadania a entendre com pot incorporar aquestes tecnologies i com pot participar a fer ciutat és essencial.»