La ciutat com a laboratori

Sobre què s’investiga? A què es dedica el coneixement generat? Quin és el paper dels ciutadans en tot això?

Taller I+C+i "Una revolució educativa" (c) CCCB. Miquel Taverna, 2012.

Taller I+C+i “Una revolució educativa” (c) CCCB. Miquel Taverna, 2012.

La quarta sessió I+C+i sorgeix de l’expansió del concepte de ciutat com a laboratori (veure per exemple la publicació d’Anthony Townsend). Ramon Sangüesa ha publicat el text La tecnocultura i la seva democratització: soroll, límits i oportunitats per als labs, una extensió d’un article original per a la Revista d’Etnologia de Catalunya (número especial dedicat a la Tecnoantropologia) que intenta centrar els diversos camps de l’espai “laboratori”. L’esquema del contingut és el següent:

El laboratori ha estat lloc de treball sistemàtic de creació de nou coneixement. Les seves diverses evolucions han pres el laboratori científic com a referència organitzativa inicial (estructura, governança, processos). També són rellevants altres formes d’organització, com els laboratoris industrials, tecnològics i de disseny. Aquestes formes clàssiques corresponen a organitzacions tancades, és a dir, allunyades de l’escrutini i participació del públic. La governança d’aquests laboratoris està sotmesa a la comunitat centífica, el mercat o, com a molt, respon a l’interès públic general de manera indirecta.

Ara bé, l’espai “laboratori” ha canviat substancialment amb l’arribada de les TIC i ha adoptat noves formes col·laboratives de creació de coneixement acords amb la tecnocultura.

  1. La genealogia d’aquestes noves formes podria sorgir del laboratori d’investigació en tecnologia digital  que apareix en llocs com el MIT, Xerox Parc i Standford Research International, i que reflecteix una manera de construir coneixement en profunda remescla del laboratori científic, industrial i de disseny. Llocs on, en paraules de Douglas Engelbart, “aprenem el que volem fer construint i explorant què podem fer amb les eines que construim”.
  2. Des de la barreja de mecanismes procedents de la democratització de la innovació i el disseny centrat en els usuaris, ha aparegut la forma living lab com un entorn actualment de baixa participació i en tensió entre el resultat públic i el de mercat.
  3. Des de la perspectiva de l’acció ciutadana, les xarxes comunitàries i els medialabs hem pogut definir un cert tipus de laboratori ciutadà que viu sota la tensió entre la replicació del “model de dèficit” i altres formes més participatives.
  4. En l’evolució dels hacklabs hem trobat llocs on els processos similars als de l’OpenSource donen lloc a espais autogestionats amb alta participació en el seu funcionament i amb clares finalitats d’activisme. Tanmateix, el “nom” hacklab està sent transformat en un procés ràpid de “gentrificació” del concepte cap a formes d’explotació del coneixement allunyades de l’activisme o la creació del procomú. Potser els biohacklabs siguin la variant més recent, amb una clara recuperació de l’activisme i que exploten la visió de la matèria viva com (a) programable o (b) substrat de programació.
  5. Els medialabs, originàriament en l’encreuament entre el new media art i l’experimentació artística, han girat cap a formes de participació ciutadana i aprenentatge.
  6. El world wide lab es correspon amb la virtualització de la forma laboratori, amb la interconnexió d’espais físics de laboratori i a la participació massiva de no experts en les tasques del laboratori científic. Mostra tant aviat els processos d’explotació massiva del treball dels “no experts” via crowdsourcing i gamification com els mecanismes de fixació de l’agenda d’investigació per part dels ciutadans. Com va dir en el seu moment Bruno Latour, “ja no cal tenir un doctorat per a ser investigador”. Aquests canvis s’expandeixen més enllà dels laboratoris científics cap a altres formes de laboratori.
  7. Els makerlabs, fablabs i altres entorns centrats en la fabricació a partir de la digitalització de la matèria mostren una àmplia diversitat d’objectius i respostes, però es poden veure com centrats en models oberts de creació de coneixement basats en l’aprenentatge per la construcció d’objectes físics i híbrids.
  8. Sobre aquestes formes cal afegir les variants temporals i itinerants, sempre connectades en xarxa.
  9. La creació i gestió d’aquests espais i de les seves versions interconnectades requereixen considerar de nou un seguit d’actors i rols que durant un temps tenien un pes marginal dins l’organització “laboratori”. Així, els “usuaris” en escasses ocasions han estat importants en el desencolupament del laboratori científic, però han tingut molt més pes en el laboratori de disseny. En qualsevol cas, no tenien un pes important en la governança d’aquestes organitzacions. En canvi, les formes obertes de la mateixa organització no fan més que reclamar una consideració diferent de l’”usuari” en les seves diverses encarnacions de més o menys agència crítica.

Les diverses variants i les seves versions virtuals i interconnectades permeten preguntar-se sobre com pensar quina pot ser la projecció del concepte “lab” al conjunt de la ciutat. Es pot repensar críticament el concepte de “ciutat laboratori” sobre aquestes variants que corresponen a l’evolució del mateix concepte de laboratori?

A aquest respecte, hi ha moltes preguntes al voltant d’aquesta “ciutat laboratori”: sobre què s’investiga? A què es dedica el coneixement generat? Qui l’aprofita? Qui decideix què i com s’investiga, es desenvolupa i s’innova? Quin és el paper dels ciutadans en tot això?

Textos que poden servir per emmarcar el debat:

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

La ciutat com a laboratori