Nkosikhona Swartbooi: «La ciutat es preocupa que la gent arribi d’hora a la feina, però no de quan arribaran a casa»

Nkosikhona Swartbooi | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

Swartbooi és responsable d’incidència i organització de la Social Justice Coalition (SJC), una entitat basada a Khayelitsha, la township d’on és ell, un assentament de població negra amb un origen estretament lligat a l’apartheid. La legislació segregacionista del 1955 va desplaçar la població per àrees segons el color de la pell, va deixar el centre de la ciutat per a la població blanca i va separar famílies. Però en paral·lel a l’expulsió dels centres urbans, molta gent va haver de migrar del món rural a les ciutats, tal com explica l’activista:

Hi va haver una despossessió de les persones d’entorns rurals. El govern va establir impostos sobre els ramats i sobre les terres. Necessitaves diners per pagar els impostos, però la nostra gent no n’ha tingut mai, de diners, la seva riquesa eren la terra que conreaven i els ramats que criaven. Com que no podien pagar, el govern els prenia part del ramat o de les terres, i per això molta gent va migrar cap a les ciutats.

Els assentaments al voltant de Ciutat del Cap van anar creixent, fins que «el govern va dir: “Això és un desastre, anem tan lluny com puguem!”. I als anys vuitanta se’n van anar a trenta-cinc kilòmetres del centre de la ciutat per crear Khayelitsha, que en xhosa vol dir ‘una nova llar’, però és un nom posat pel govern que va retirar la gent forçosament dels altres assentaments». Les condicions de vida són difícils encara avui. «Lluitem per aconseguir coses tan bàsiques com aigua i sanejament; la gent ha de fer les seves necessitats entre les mates o anar a buscar l’aigua a una comunitat propera, perquè el govern no els ha proveït de serveis bàsics», denuncia.

Si bé actualment la llei ja no segrega, aquesta funció la continuen fent el mercat i la manca d’habitatge assequible al centre urbà. «Però el llegat espacial de l’apartheid es manifesta de moltes maneres, a més de la manca d’habitatge assequible», assenyala Swartbooi, i una és el transport. A pesar de la segregació de la població, les oportunitats laborals es concentren al centre de la ciutat, i això implica la necessitat de desplaçar-se. «La gent ha de dedicar entre el 40 % i el 60 % del que cobra a desplaçar-se a la feina, i aquests desplaçaments impacten també en la seguretat; t’has de llevar molt d’hora per agafar un autobús i caminar fins a la parada quan encara és fosc, i et poden robar, agredir, violar, hi ha infants que desapareixen…»

No podem empènyer les persones a la perifèria quan les oportunitats econòmiques són a l’interior de la ciutat. El transport públic no és fiable i això agreuja aquest llegat espacial de l’apartheid. Jo trigo quaranta minuts en taxi a arribar al centre, perquè hi ha un carril demarcat per als taxis i autobusos, però només hi és per anar a treballar. De tornada no hi ha carril bus i pots trigar dues hores quan hi ha molt trànsit. La ciutat es preocupa que la gent arribi d’hora a la feina, però no de quan arribaran a casa; com que no van a treballar tant li fa si triguen cinc hores. Això és temps que es pren a la gent i és part d’aquest llegat.

Swartbooi va arribar a la ONG Ndifuna Ukwazi, al centre de la ciutat, amb un programa de beques per a joves activistes, i hi va treballar la politització d’aquest malestar:

L’única política a la qual estem exposats en comunitats com la meva, sense biblioteques ni una cultura lectora, és la política electoral: tu votes, i aquí és on comença i acaba la teva participació política. El que passi abans o el que passi després no és de la teva incumbència. La pobresa i la desigualtat es converteixen en un banc de vots per a qui ve a compartir un àpat o portar la compra a una família. Per a mi, això només agreuja la dependència. No pots sinó esperar que el govern faci les coses. En canvi, apostem per desenvolupar les capacitats dels membres de la comunitat de participar en la política que els involucra personalment.

El 2016, davant l’intent del govern provincial de vendre una parcel·la de sòl públic a Sea Point, al centre de la ciutat, Ndifuna Ukwazi va iniciar una campanya per aturar la venda i reivindicar la construcció d’habitatge assequible. «Sortíem de les oficines a l’hora de dinar i anàvem en parelles per totes les botigues per parlar amb els treballadors durant la pausa i cridar-los a participar», recorda Swartbooi. «I vam anar a buscar no només treballadors i treballadores de la llar, sinó també la gent rica de Sea Point per dir-los: “Són els vostres treballadors, parlem de la dona que es lleva a les quatre del matí a Khayelitsha i ha de deixar els seus fills desatesos per venir a portar els teus a l’escola i cuidar-vos la casa”.»

Tot allò va ser la llavor de Reclaim the City. El 2020 van aconseguir una sentència sobre el cas que emplaça l’administració a respondre a l’apartheid espacial, però la seva mobilització ha anat molt més enllà.

Després d’una primera victòria del col·lectiu als tribunals, el govern provincial va tornar a intentar vendre els terrenys, i RTC va apostar per ocupar dos edificis públics buits el 2017 com a mesura de pressió.

La nostra idea era quedar-nos-hi un cap de setmana perquè donessin resposta a les nostres reivindicacions, però no ho van fer, i primer va passar un mes, i no ens ho podíem creure, després en van passar tres, i al final vam decidir canviar la naturalesa de l’ocupació i convertir allò en habitatges. Vam dir que tothom que fos desnonat i necessités un lloc per quedar-se, ens portés els papers del desnonament i els donaríem una habitació si entraven a formar part del moviment. Som els únics que oferim habitatges per a persones desnonades a Ciutat del Cap, però per a nosaltres això ha d’estar vinculat a una agenda política. No pot ser només oferir refugi, perquè això no ens permet construir un moviment, ha de ser refugi en un context de resistència als desnonaments i lluita per una ciutat justa i igualitària.

La llei prohibeix desnonar persones que no tinguin una alternativa habitacional, així que les ocupacions de Reclaim the City perduren davant la manca de solucions per part de l’administració. Des que van començar ja sumen cinc edificis ocupats, que s’han convertit en casa per a unes 4.000 persones.

Però aquest tipus de lluita també comporta reptes, sobretot organitzatius.

Recordo un míting amb unes 5.000 persones, i ens preguntàvem què n’havíem de fer, d’això. Ens vam plantejar constituir-nos com a sindicat d’inquilins, però la gent no té una bona imatge dels sindicats a Sud-àfrica. Ens vam prendre un temps per pensar-hi, i durant aquesta primera etapa el lideratge de Reclaim the City requeia en la gent que treballàvem a Ndifuna Ukwazi. Mentre teníem aquests debats interns, vam anar a Barcelona per participar a la trobada Fearless Cities, i allà ens van parlar de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i la vam voler conèixer. Vam veure les assemblees d’assessorament col·lectiu que organitzaven i vam pensar: “És això!”. Nosaltres teníem moltíssima gent de tot Ciutat del Cap que venia a demanar-nos ajuda per aturar un desnonament, però només teníem quatre advocats. Quan vam tornar, vam implementar les assemblees d’assessorament, adaptades al context sud-africà, i vam definir que més que un sindicat érem un moviment, com la PAH. Per a mi és molt interessant veure com les lluites es connecten, a Barcelona, a Sydney, a Tòquio o a Sao Paulo, perquè abans no era conscient que els problemes que abordem a Ciutat del Cap són problemes globals, i que totes les persones pobres del món han de fer front a desigualtats.

Després de l’experiència de lluitar per conquerir el centre urbà, i tot i que continua vinculat a Reclaim the City, Nkosikhona Swartbooi ara treballa a Khayelitsha, a la Social Justice Coalition, i un dels seus reptes és connectar les lluites de qui vol viure a la ciutat amb la lluita per millorar les condicions de vida a les perifèries, «perquè no podem acceptar que qui viu a les perifèries visqui sense serveis bàsics».

RTC està ben localitzat, i totes les portes d’institucions a les quals hem de picar són a prop, així que és fàcil d’organitzar una protesta ràpid. Vas i fas un escrache, com vam aprendre de la PAH, però des de Khayelitsha necessites diners perquè la gent pugui anar a protestar al centre de la ciutat. La SJC ha de dedicar un 20 % del pressupost a transport i menjar, perquè no podem portar la gent a protestar i simplement prendre’ls un temps durant el qual podrien aconseguir una feina per pagar l’àpat següent. Les barreres geogràfiques són molt importants, i aquesta dificultat sovint porta la gent a protestar al lloc on són, però això no és el més efectiu, perquè el que fa és incomodar la gent que ja viu incomodada.

Durant la pandèmia de la COVID-19, a pesar de les ordres de quedar-se a casa i de la prohibició de deixar les persones al carrer, hi ha hagut persones i famílies desnonades a Khayelitsha. «Hi havia una forta vigilància policial de la gent que circulava quan es va decretar que ens havíem de quedar a casa, així que la gent s’havia de procurar un sostre», assenyala Swartbooi. Moltes parcel·les de terra buides han estat ocupades i batejades amb noms tan irònics com «COVID-19», «desinfectant» o «distanciament social», per recordar el context de l’ocupació. Una xarxa d’acció comunitària ara treballa per acompanyar aquestes persones i reclamar que tinguin accés als serveis bàsics. «La ciutat ha fallat a l’hora de donar suport a les persones que eren desnonades, i la gent ha hagut de buscar alternatives», conclou l’activista. És l’enèsima oportunitat perduda per anar desconstruint el llegat de l’apartheid.