La casa de tots

Cabana de vaquers després d’una tempesta de neu a les muntanyes prop d’Aspen, Colorado, 1941 | Marion Post Wolcott, Library of Congress | Domini públic

Donant un cop d’ull a casa meva, vaig sorprendre’m, i també vaig horroritzar-me una mica, en adonar-me que sabia molt poques coses sobre el món domèstic que m’envoltava.

Bill Bryson, A casa. Breu història de la vida privada

Llars del foc

L’etimologia de la paraula castellana hogar prové del llatí focus, que originalment es referia al foc utilitzat per escalfar i cuinar en una casa, però que també ens remet a allò a què prestem atenció.[1] Foc primigeni, focus cognitiu, on podem imaginar-nos els orígens de la vida al planeta Terra en un relat que ens arriba consensuat, i alhora adulterat, com si poguéssim saber amb certesa què passava a les cases del passat remot.

Reunits a l’entorn del foc, imaginem les primeres tribus, clans o protofamílies amb tasques ben delimitades, de manera que els homínids mascles havien d’aconseguir el menjar i sortir a un exterior misteriós ple d’enigmes, perills i desafiaments. A la caverna imaginària devien quedar-s’hi les femelles, cuidant els petits homínids, intentant que el foc no s’apagués, reflexionant sobre la conveniència d’inventar utensilis de funcions variades, amb materials precaris. Podia ser que els homínids masculins no tornessin mai més, perquè els hagués devorat una criatura ominosa, perquè haguessin caigut en un pou insondable o senzillament perquè haguessin decidit no fer-ho, amb un grau de covardia i irresponsabilitat que les femelles ja intuïen fa milers d’anys. El relat pot evolucionar focalitzant l’atenció en les aventures i desventures dels caçadors alfa, o en els aprenentatges i les resistències de les primeres heroïnes de la humanitat: mares recol·lectores, creadores de la llar, guardianes del foc.

El cert és que més enllà de les ficcions especulatives, satíriques o esbiaixades, hi ha coses que sabem i n’hi ha d’altres que potser no sabrem mai. Els caçadors-recol·lectors tenien un coneixement més ampli, més profund i més variat del seu entorn que la majoria dels seus descendents moderns, però només podem especular sobre el seu món mental, emocional i espiritual.[2] No cal idealitzar la vida prehistòrica, com tampoc no cal exagerar els avantatges de les llars modernes, deguts a la nostra vulnerabilitat extrema. Les societats de caçadors-recol·lectors no podrien haver inventat (o descobert) la teoria de la relativitat, sí, però Albert Einstein hauria durat molt poc en aquell context.

Perdre la casa

No podem ni imaginar què significa perdre la casa tal com ho viuen les persones que l’han perduda per sempre. És un exercici en què la imaginació personal no pot evitar la derrota. ¿Què experimenta una família que ha hagut de deixar-ho tot en un instant per fugir d’un infern que, com tots els inferns, no deixa escletxes per a la lírica? El focus es posa en la supervivència extrema, que activa totes les alarmes. ¿Per què aquestes proves? Molts només anhelaven conservar casa seva, una casa cuidada amb gran cura. Les causes són múltiples: perdre la casa per les guerres; abandonar-la perquè és impossible mantenir-la quan les condicions de pobresa són implacables; deixar-la enrere, enfilar-se a una barca letal i travessar el mar per ser rebutjats. Mudar de casa perquè el sol fereix cada minut del dia, amb unes temperatures encara insòlites per als homes i dones per als quals el desert és i ha sigut casa. Buscar noves terres, països, somnis, quimeres i horitzons amb la necessitat imperiosa de recuperar alguna cosa que s’assembli a una casa.

¿Quin és el nombre aproximat de persones sense casa en aquesta tercera dècada del segle xxi al planeta Terra? 150 milions, respon el ChatGPT, advertint que només és una estimació possible.[3] ¿És fiable? ¿A qui hem d’incloure en aquesta xifra? Els que viuen al carrer, en refugis temporals, en assentaments precaris o en situacions d’habitatge inestable, excloent-hi tots els que estan a punt de quedar-se sense casa… La xifra és molt elevada i la solució, incerta.

Mobiliari il·lustrat

«Té el cap molt ben moblat»: una expressió curiosa, sovint utilitzada per descriure una ment plena de coneixements que permeten actuar en el món per emetre judicis lúcids, prendre decisions sàvies, prendre la temperatura de cada situació amb claredat o simplement enlluernar els interlocutors i interlocutores amb sofisticades disquisicions sobre el que és diví i el que és humà. En definitiva, algú que sap coses amb un mobiliari intel·lectual apropiat que també funciona com una «casa»: amb rebedor, cuina, habitacions, estudi, sala d’estar, banys i espais que els caps ben moblats prefereixen no freqüentar. És lògic pensar que filòsofs, pensadores, escriptors, científiques, mestres i tutors tenen el cap ben moblat; tot i que ja sabem que el mobiliari té diferents capes, estils i pressupostos. Si un cap ben moblat es recolza en un divan d’origen otomà, amb un fantasma al darrere, un home o una dona que no es veu però que escolta i pren notes sense saber en quin lloc concret de la casa s’ha instal·lat, les coses es compliquen.[4] ¿És a l’àtic, on les lleis morals, les institucions, les escoles, les acadèmies, els pares i els governs creen una fabulosa arquitectura psíquica que Freud va anomenar «superjò»? ¿O s’ha instal·lat al soterrani, que sempre té una o més portes que condueixen a regions poc explorades de nosaltres mateixos? I tot això, perquè un cap ben moblat pugui tenir una ment ben moblada que anomenem jo o ego i que des de la infantesa negocia què ha de ser, on ha de situar-se, què ha de fer i com ha de viure en una casa l’interior de la qual sempre és més gros que el que semblaria per les dimensions exteriors, i en què l’inconscient sempre sol guanyar la partida.[5]

Cases fantàstiques

Un individu es desperta un bon matí convertit en un insecte gegantí que habitualment es concep com una cuca –o un escarabat, com el mateix Vladimir Nabokov entenia literalment–, però que pot no ser una cuca, ni un escarabat, si el lector activa la imaginació per veure-hi una altra cosa. Una entitat disruptiva per a la família que, reunida rere la porta de l’habitació, enceta una sèrie extenuant d’elucubracions per saber què ha passat, què passa o què passarà en aquesta metamorfosi.

Les cases de la literatura són fecundes, polisèmiques, obertes, sinistres i sublims. Poden resultar tenebroses, com la mansió Usher, que allotja durant anys i anys una maledicció impossible de defugir. Cases amb generacions de fantasmes que turmenten cada família que hi viu. Cases en què els habitants viuen una vida anodina, sense ser conscients que la casa ha estat presa. Cases encantades, embruixades, habitades per criatures invisibles que sojornen en racons impensats. Cases amb parets delatores en què encara hi batega un cor humà. Cases al bosc en què hi ha pactes amb els dimonis: per no envellir, per ordir una venjança, per elaborar-hi beuratges ancestrals o per escoltar-hi un conte de l’avi o de l’àvia, que són entitats multidimensionals.

La literatura fantàstica, en tots els gèneres i manifestacions, incloses la Metafísica i la Teologia, la ciència-ficció i els relats mitològics, continua sent una font inesgotable de plaer intel·lectual i d’ensenyaments desconeguts, encara que de vegades només hi busquem l’Ítaca possible, començant per la transmutació de l’Ítaca d’Ulisses i el seu fill Telèmac.

Eccles Street 7

Stephen Dedalus i Leopold Bloom van encreuar els camins a Dublín el 16 de juny del 1904, el dia més cèlebre de la literatura moderna. Arriben junts a Eccles Street 7 passada la mitjanit. Bloom no troba les claus de casa, però amb una estratagema aconsegueix entrar-hi pel soterrani, perquè considera oportú no despertar la seva dona, que, mig desperta mig adormida, descabdella un monòleg portentós. És una invitació a conèixer i imaginar tot el que pot inspirar una casa de classe mitjana, descrivint els objectes i d’on procedeixen, començant per la cuina: amb la cassola blava esmaltada, els draps penjats, el millor carbó de la ciutat… fins al llarg camí que recorre l’aigua abans d’arribar a l’aixeta, una aigua a la qual dedica un poema en prosa «per la universalitat per la igualtat democràtica i la fidelitat a la seva naturalesa de la qual busca el nivell»,[6] per la importància climàtica i comercial que té, per la impertorbabilitat en els llacs i les llacunes de l’altiplà, per les erosions lentes de penínsules i illes, per la ubiqüitat que li permet constituir el 90 % del cos humà, per les metamorfosis que li permeten convertir-se en vapor, boira, núvols, pluja, aiguaneu, neu i calamarsa.

L’escriptor omniscient que va ser James Joyce actualitza al capítol xvii d’Ulisses l’Ítaca homèrica, mitjançant un artefacte literari construït amb preguntes i respostes en què la ciència, l’art, la història, la política, l’urbanisme, la medicina, el comerç, la sexologia, la climatologia, la filosofia, la religió i els xafardejos abracen des de la descripció exhaustiva del mobiliari fins al preu exacte del sabó Barrington, i així porta al límit el credo aristotèlic, amb tots els nivells de la consciència actuant alhora. També s’hi abraça tot el que un pare i un fill poden dir-se o no dir-se, aclarir i compartir, afegir o callar al final del viatge a Ítaca, sempre consumat i mai consumat del tot, per Tothom i per Ningú.

Casa nostra en l’Antropocè

En l’era de l’Antropocè, el retorn a Ítaca s’estén fins a abraçar la totalitat del planeta. Al llarg de la història, hem dissenyat i construït cases ideals, des de Mesopotàmia fins a les visions dels arquitectes moderns.[7] Tanmateix, l’emergència climàtica imperant ens exigeix de ser conscients que cada somni, cada construcció, cada disseny d’un habitatge està íntimament connectat amb la vastíssima casa que compartim amb tots els éssers vius de la Terra.

Aquesta casa transcendeix la resta de cases i n’assenta les bases: palaus, castells, llodrigueres, gratacels, nius, cases, cabanes, barraques, caus i ruscos. És un espai que precedeix i allotja totes les formes de vida, matèria i energia en transformació constant, un espai on convergeixen totes les intel·ligències, tant humanes com no humanes, presents al nostre planeta.

La responsabilitat dels estralls ecològics comesos en aquesta delicada esfera blava, situada als suburbis de la via làctia, no és la mateixa per a tots els pobles i països. Hi ha un consens progressiu a l’hora d’admetre que el Nord Global (abans «Primer Món») ha estat, des del final de la Segona Guerra Mundial, el principal contaminador de la biosfera, i que les pitjors conseqüències del productivisme i el consumisme incessants han recaigut en el Sud Global (abans «Tercer Món»). D’aquí la rellevància de l’anomenada justícia climàtica, un dels nusos gordians que les successives cimeres del clima intenten desfer, sense arribar a compromisos vinculants.

No falten plans per continuar amb la mateixa dinàmica d’acceleració sense límits. Hi ha una confiança obstinada en les solucions que proposen els formidables progressos científics i tecnològics, amb la geoenginyeria com a punta de llança per completar la gran terraformació que vam començar fa dos mil anys, i que ha assolit una velocitat inaudita en les últimes cinc dècades. Segons les tendències acceleracionistes,[8] no hauríem de preocupar-nos: la fam se solucionarà amb carn artificial, les malalties es guariran amb enginyeria genètica i l’automatització generalitzada ens alliberarà de la feina. Sense oblidar que entreveuen que la Terra hauria de concebre’s com un destí vocacional i que les grans ciutats orbitals,[9] amb tots els serveis i les comoditats imaginables, seran la nostra propera casa al cosmos. Som criatures molt obstinades i imaginatives, propenses al titanisme.[10]

Entre la necessitat peremptòria d’accions locals i globals que mitiguin el caos climàtic i els esforços destinats a convertir-nos en una espècie multiplanetària, entre el desert que guanya terreny i la colonització de Mart, s’obren dilemes profunds sobre la nostra capacitat de gestionar les energies del planeta, tal com ens recorda l’escala de Kardaixov.[11]

Potser som al final de la infantesa com a espècie, corroborada per la nostra joventut en relació amb la resta d’espècies que van habitar i habiten el cos de Gaia. Bacteris, arqueans, invertebrats, peixos i rèptils precedeixen l’espècie humana i encara habiten la Terra. Passa el mateix amb el regne vegetal, del qual depèn el nostre futur. La capacitat per comunicar-nos a través d’alfabets, números i algoritmes i desenvolupar cultures complexes amb tecnologies cada cop més sofisticades no justifica la depredació sistemàtica que s’exerceix des dels últims segles.

El missatge ha arribat fins i tot als souvenirs: no hi ha planeta B, la Terra encara és la nostra única casa (finita) en un univers infinit en totes direccions. Casa, laboratori i altar per assumir plegats una nova oportunitat de revertir o endarrerir la sisena extinció.