Karma oceànic

Onades a l’oceà Atlàntic, 1906 | Library of Congress | Domini públic

Fins no fa gaire anys, el mar es considerava un espai immens capaç d’abastir-nos d’una quantitat il·limitada de peixos, i que al seu torn «s’empassava» tot el que volíem fer desaparèixer de la nostra vista. Un abocador gegantí en el qual totes les nostres deixalles s’invisibilitzaven sota la infinitud de les aigües; com aquell que escombra, ho amaga tot sota la catifa i aquí no ha passat res. No ha estat fins fa poc que l’espècie humana (i encara no tots els seus membres!) ha començat a adonar-se que l’oceà no és tan infinit com semblava. La ciència i la tecnologia actuals ens permeten explorar-ne les profunditats i veure el que abans era invisible. Contaminants químics, llaunes, pneumàtics, electrodomèstics… Dins del mar, hi podem trobar qualsevol objecte imaginable. I n’hi ha que no hi són perquè s’han desintegrat en partícules minúscules, com passa amb els plàstics. Però moltes d’aquestes deixalles i moltes d’aquestes accions perpetrades contra la salut de l’oceà ens afecten a nosaltres. Mengem plàstic en els peixos i la sal que consumim. Veiem que els efectes devastadors de tempestes, ciclons i tsunamis es potencien en les zones en què hem eliminat la vegetació que feia de barrera, com els manglars o els prats marins, per substituir-la per alguna estructura que ens semblava més útil o més lucrativa. Veiem com desapareixen les poblacions d’algunes espècies de peixos que ens agraden molt perquè els hem pescat sense mesura o perquè n’hem eliminat els hàbitats. Com una mena de karma oceànic, el mar ens retorna tot el que li donem.

L’oceà fa un servei al món i a l’ésser humà de valor incalculable, però molta gent encara no ho sap. Per posar-ne alguns exemples, regula el clima de tot el planeta i ha absorbit una tercera part de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle que hem llançat a l’atmosfera en activitats com ara la crema de combustibles fòssils, la producció de ciment o els canvis en l’ús del sòl per a, entre altres àmbits, l’agricultura. Algunes àrees especialment importants en l’absorció del carboni dels gasos amb efecte d’hivernacle són les zones costaneres de manglars, maresmes i prats marins (ecosistemes de carboni blau), que capturen deu cops més carboni per hectàrea que els ecosistemes terrestres. Això no obstant, moltes d’aquestes zones costaneres s’han destruït amb el convenciment erroni que donarien lloc a activitats suposadament més lucratives. Els gasos amb efecte d’hivernacle estan escalfant la Terra, però l’oceà ha absorbit el 90 % d’aquesta calor i ens han deixat un clima molt més fresc del que tindríem si no existís. L’oceà és font d’aliment per a milions de persones d’arreu del món. I és l’hàbitat d’innombrables espècies de flora i fauna, moltes de les quals són comercials o tenen compostos químics molt valuosos per als tractaments mèdics.

Parlo de l’oceà i no dels oceans perquè, en realitat, estan tots connectats i en formen un de sol. El que passa en una conca oceànica pot afectar-ne una altra. El que fem en una zona costanera pot afectar l’aigua, la flora, la fauna i les persones d’una altra part del món. Tot està connectat a través dels corrents marins. Però no només dins de l’oceà, sinó que els rius i el clavegueram també estan connectats amb el mar, i el que llancem al vàter de casa pot arribar a l’oceà i afectar la vida marina que hi habita.

Així doncs, l’oceà fa moltes coses per a nosaltres, encara que en visquem lluny. Però perquè l’oceà acompleixi tots aquests serveis ha d’estar sa: com més sa, més bé farà la seva funció. És per això que és important protegir-lo. Només un 7 % de l’oceà global està protegit, i només un 2,7 % està estrictament protegit. Són zones en què la pesca està prohibida, igual que la navegació i qualsevol tipus d’activitat extractiva. Diversos estudis han conclòs que, com a mínim, caldria protegir el 30 % de l’oceà per salvaguardar els ecosistemes marins a llarg termini. Un dels Objectius del Desenvolupament Sostenible que l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar el 2015 va ser el de «Conservar i utilitzar de manera sostenible els oceans, els mars i els recursos marins per assolir un desenvolupament sostenible» (objectiu 14). Les nacions costaneres es van comprometre a fer que el 2020 el 10 % de les seves aigües estiguessin protegides –un propòsit que no s’ha acomplert– i a arribar al 30 % el 2030. Aquest objectiu es vol assolir en paral·lel amb l’objectiu de protegir el 30 % dels ecosistemes terrestres.

És possible reparar molts dels errors comesos contra la salut de l’oceà. Per exemple, es poden restaurar els manglars o els prats marins de les zones en què s’han eliminat. També s’ha comprovat que protegint algunes zones es poden recuperar les poblacions de peixos, molts dels quals són de de consum humà. El que és més complicat de tot plegat, però, no és l’esforç econòmic ni logístic que comporta, sinó la voluntat humana. És difícil convèncer les autoritats de l’alta rendibilitat i dels beneficis que tenen aquestes accions. N’hi ha molts que creuen que el cost econòmic d’emprendre-les és molt elevat, però en realitat s’ha demostrat que resulta molt més econòmic que no pas les conseqüències que es deriven de no reparar i protegir les aigües marítimes. També és important protegir els oceans de la contaminació. El 80 % del plàstic que arriba al mar hi va a parar a través de fonts terrestres, fonamentalment els rius. Cal reduir tota mena de residus i millorar les infraestructures per evitar que tot aquest plàstic acabi abocant-se a l’oceà.

Segons un informe de la UNEP (Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient), en la història de la humanitat les zones costaneres no havien tingut mai tanta importància econòmica com ara. Els serveis que aquests ecosistemes presten al món assoleixen un valor que supera els 25.000 milions anuals. Aquests serveis són, per exemple, la protecció de la costa i de la població que hi habita, l’augment del nombre de peixos a les reserves pesqueres, la filtració de contaminants i la mitigació dels efectes del canvi climàtic.

Si bé som a temps de solucionar molts dels problemes que pateix l’oceà, també és cert que el temps ens juga en contra. I si esperem gaire, molts d’aquests problemes es tornaran irreversibles. Per això és necessari posar en marxa, sense dilació, les accions necessàries per conservar-lo. Hi ha qui creu que les accions individuals no tenen gaire repercussió ni marquen gaire la diferència. «Quina importància té, que avui no agafi el cotxe o que no faci servir gots de plàstic, si tothom en fa servir», pensem. Però es calcula que els individus tenim capacitat de reduir el 30 % de les emissions necessàries per mantenir l’augment de la temperatura per sota d’1,5 ^oC; l’altre 70 % és responsabilitat de governs i empreses. I en això, nosaltres, individualment, també podem influir-hi. Som nosaltres qui votem i decidim on comprem el que consumim. Si s’assoleix una massa crítica, els polítics, siguin del color que siguin, prioritzaran aquests principis en el programa electoral. Com a individus podem decidir no comprar en una empresa si no estem d’acord amb la seva acció mediambiental. I està demostrat que això funciona, com s’ha vist amb molts productes que han deixat de fabricar-se o amb ingredients que han deixat d’incloure-s’hi quan la població els ha començat a rebutjar perquè els considerava perjudicials per al medi ambient.

Entre les accions individuals que cadascú de nosaltres pot dur a terme hi ha la reducció del consum en general, que és imprescindible per reduir l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. També podem escollir una dieta amb un impacte mediambiental menor, reduint el consum de carn –especialment de carn vermella, que és la que genera més emissions–. Podem escollir productes marins amb menys petjada de carboni, com els musclos, les escopinyes o les algues. Podem evitar el malbaratament de menjar, atès que una tercera part dels aliments que es produeixen al món acaben malmesos –si tot aquest rebuig fos un país, seria el tercer amb més emissions després de la Xina i els Estats Units–. Podem evitar els productes d’un sol ús, ja siguin de plàstic, de fusta o de paper, perquè creen emissions i, a més, estan causant un problema de pol·lució a l’oceà. Sempre que puguem, podem escollir el transport públic abans que l’individual, i el tren abans que l’avió. I s’ha comprovat que hauríem de fer servir els productes electrònics un mínim de set anys, per reduir-ne l’impacte mediambiental. I, sobretot, i molt important, podem crear consciència mediambiental. Explicar als altres tot el que sabem perquè s’adonin del problema i de les possibles solucions, i d’aquesta manera crear una massa crítica responsable que defensi la conservació del medi.

Possiblement, el problema mediambiental més greu a què ha fet front la humanitat en tota la història és la crisi climàtica. L’oceà pot contribuir a suavitzar-ne els efectes, a més de tots els serveis que hem vist que presta al planeta i a l’espècie humana. Per això, protegir-lo és protegir-nos a nosaltres, també. Cal que comencem a crear un bon karma oceànic.