Els límits d’un món en relació

Activitat estudiantil de la Universitat de Washington a Denny Field. Seattle, c. 1910 | Museum of History and Industry | Domini públic

Coincidint amb la gradual pressió antropogènica que sotmet els ecosistemes de la Terra, les noves formes d’ecologisme contemporani han contribuït a revelar la vulnerabilitat relacional de l’ésser humà i els seu entorn. Lluny de narratives apocalíptiques, en l’era de l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle, de l’acceleració de l’escalfament global i de l’augment del nivell del mar, de pràctiques de desforestació massiva, de la contaminació de les ecologies marines i d’episodis de desertificació, entre altres fenòmens, la finitud de la humanitat es torna una experiència material palesament perceptible. En altres paraules, tal com va retratar vivament l’exposició del CCCB del 2017 «Després de la fi del món», l’esdevenir dels humans al planeta està estretament lligat a processos que desborden els límits de l’esfera social, un espai que en l’imaginari col·lectiu s’ha projectat tradicionalment i problemàtica com a separat de la natura.

D’aquesta manera, la conjuntura ecològica actual ha revifat un seguit de discursos i pràctiques que consideren com a constitutiva la condició relacional dels éssers, humans i no humans, i dels processos que els engendren, seguint una tradició de pensament consolidada ja al principi del segle XX en filòsofs com ara l’anglès Alfred North Whitehead. Il·lustratiu d’aquest corrent que exalça el caràcter relacional com a condició primera per a tota possibilitat, a l’obra Poètica de la relació el poeta caribeny Édouard Glissant insinuava que pensar el món en el seu conjunt requereix parar una atenció perspicaç a l’enrevessat complex de les relacions de poder i a les forces en col·lisió que el configuren. En l’actualitat, pensadors com Donna Haraway, coneguda entre altres fites pel seu treball sobre multiespècies, han reproduït aquesta idea que l’essència de tot ésser és fràgil i canviant, i es redefineix constantment en funció de la relació amb altres éssers, així com també del seu entorn material.

Certament, aquesta línia reflexiva té potencial com a eina d’anàlisi, és a dir, com a lent per interpretar la realitat. En primer lloc, denudar la vulnerabilitat relacional dels éssers humans contribueix a erosionar la fantasia de la seva supremacia en el context terrenal. La creença que el destí del planeta es correspon amb un procés antropocèntric i il·limitat en el temps, fonamentat en la colonització i l’extracció d’allò no humà, ha quedat desbancada davant desafiaments contemporanis com ara l’amenaça climàtica o fins i tot els incerts camins a què dona pas l’exponencial progrés tecnocientífic en sectors com ara la intel·ligència artificial. En segon lloc, promoure el discurs d’un món en relació fomenta la sensibilització humana vers la integritat d’altres éssers i fenòmens com a parts constitutives del propi ésser humà. En aquest sentit, l’experta en Estudis de Ciència i Tecnologia Maria Puig de la Bellacasa emfasitza la necessitat de repensar les cures com una pràctica que possibiliti l’existència d’ecologies més enllà de les que es basen en l’anhel de centralitat de la humanitat. En tercer lloc, l’auge de la relacionalitat com a eix interpretador de la realitat desencadena tot un seguit de projeccions i especulacions, plasmades en diferents manifestacions estètiques, sobre un futur planetari harmoniós en el qual predominin les relacions possibilitadores per sobre de les pràctiques destructives.

Sense menystenir la vàlua i els assoliments d’aquest enaltiment de l’atribut relacional de la realitat en l’Antropocè, aquest assaig té l’afany de formular un argument de prudència en relació amb el que a continuació es descriu com «el fetitxisme de les relacions», és a dir, la impulsió incontestable, celebradora i fins i tot emancipadora del món concebut com un ens en relació. D’una banda, desjerarquitzar el conjunt d’éssers i successos del planeta i situar-los en un mateix pla, en el qual tot es constitueix relacionalment, té uns efectes despolititzadors perillosos que encobreixen la responsabilitat que té l’ésser humà en la genealogia de la crisi planetària actual. Passar per alt, per exemple, que el colonialisme, el capitalisme i el patriarcat són esdeveniments relacionals motivats per processos de despossessió i sostracció compromet la repolitització i les alternatives transformadores. Per altra banda, aquesta preponderància del tret relacional del cosmos i la subsegüent empenta per reïficar un món harmoniosament interconnectat, intensifiquen el caràcter normatiu del ser i la seva circumstància. Ser relacional o no ser. Aquesta supremacia de les relacions té un tic clarament excloent i determinista, que reprodueix algunes de les vicissituds de la modernitat que el discurs antropocènic crític intenta precisament defugir. Com ens recorda la filòsofa Claire Colebrook, el moralisme expansiu darrere el gir relacional tan present en l’Antropocè atorga privilegis al fet d’estar en relació, per sobre de l’horror d’allò que simplement és, sense estar necessàriament relacionat amb res. Per a aquesta autora, la projecció teleològica d’un món en relació reprodueix el deix homogeneïtzador de la modernitat, en la mesura que la definició de les relacions es basa en un concepció d’un moment històric molt concret. En paraules seves, «el pensament relacional propulsa una moral del món occidental, europea i racionalista: la humanitat és allò que es pot reconèixer a si mateix en el marc de totes les variants culturals que componen el conjunt d’un sol món interconnectat i autoconscient». Colebrook continua elucidant, provocativament i aguda, que un món sense relacions obre la possibilitat a una multiplicitat de mons.

Quines són les respostes ètiques i polítiques que proposa aquest corrent recelós amb la concepció del món deterministament en relació? Sens dubte, la línia de pensament que més exhaustivament ha abordat la intersecció de l’ètica i la relacionalitat és la tradició spinozista, que eludeix l’associació entre el concepte d’ètica i un sistema de judici moral universal l’objectiu del qual és la transformació del món. En Spinoza la moral com un sistema de valors preconcebut no té lloc, en la mesura que el bé i el mal són l’expressió del resultat d’un encontre entre éssers o fenòmens. Per tant, un acte és dolent quan deteriora els elements de la relació, mentre que és bo quan és relacionalment generatiu, és a dir, quan els elements reforcen mútuament la seva preservació. Concretament, la qüestió ètica i política fonamental respon a l’estudi de les relacions que determinen la capacitat dels éssers, objectes i eventualitats d’afectar i ser afectats. Inspirada en la tradició de pensament spinozista, la filòsofa Elizabeth Grosz ressalta que l’ètica té a veure, no tant amb com hauria de ser el món, sinó amb com el món és. Reconeixent la vulnerabilitat relacional de l’esser humà i la manca d’autonomia plena consegüent, aquesta pensadora descriu l’ètica com la necessitat d’entendre que les persones no podem controlar com hem de viure i morir, i, per tant, com la necessitat de reafirmar els esdeveniments a què estem íntimament destinats. Pensar els humans com a potencialment redemptors, tal com fomenta el gruix de l’ecologisme actual quan parla de salvar el món del canvi climàtic tot transformant-lo en un ens durablement interconnectat, té el risc de reproduir els tics supremacistes de la modernitat, que projecta l’ésser humà com un subjecte autònom, separat de l’entorn material i amb capacitat d’incidència en el futur, com si el futur es configurés per voluntat humana amb independència dels esdeveniments que l’envolten. Paradoxalment, és aquesta concepció superba de l’ésser humà i el seu anhel de transcendència el que ha provocat la crisi planetària actual.

El futur en l’Antropocè ens retorna sovint a Lauren, la protagonista de la novel·la d’Octavia Butler La paràbola del sembrador, la qual, en una actitud quasispinozista, descriu l’avenir de la seva comunitat afroamericana com un «abisme» –per emprar el terme de l’autora de ciència-ficció. Tot augurant l’enrunament inevitable del veïnat enmig d’un mar d’amenaces exògenes, i lluny de projectar-se com a potencialment salvadora, Lauren intenta ordir i desencadenar un seguit de connexions de forces que possibilitin la supervivència en la devastació; per exemple, xarxes de formació en autodefensa personal, instrucció en una alimentació basada en plantes, el despertar de la set de coneixement dins la comunitat, etc. D’aquesta manera, l’essencial no és l’obsessió per estratègies que intentin canviar el futur, com és el cas del discurs ecologista actual sobre la prevenció del canvi climàtic, sinó piratejar les relacions entre éssers i fenòmens per perdurar en els efectes incerts dels embolics i els xocs caòtics entre els successos del món. Així doncs, si bé el caràcter relacional que revela l’Antropocè es presenta com una fórmula vàlida per comprendre la complexitat de la realitat, cal ser cautelós a l’hora d’instrumentalitzar-lo per dur a terme un projecte normatiu, excloent i determinista. Des d’una perspectiva whiteheadiana, i que casa amb les conquestes de la ficció en totes les seves expressions artístiques, el futur es concep com a radicalment obert, no només per a mons en relació, sinó també per a una multiplicitat infinita d’esdeveniments en col·lisió, de manera que se sobrepassa l’ímpetu fetitxista de projectes universalistes i totalitzadors.