Apocalipsi calentó

St. Hans – Larkollen, 1956 | Jac Brun, Nasjonalbiblioteket | Domini públic

Al meu germà sempre li han agradat les catàstrofes. De petit construïa grans preses només per, després, fer que es desbordessin, i aixecava torres de blocs de coloraines per sotmetre-les a terribles terratrèmols. Com molts nens, el meu germà feia totes aquestes coses, però també en feia d’altres que anaven una mica més lluny. Quan es pensava que no el veia ningú, es convertia en home del temps. Dret sobre el matalàs, amb un pòster del mapa del món al darrere, informava sobre la proximitat de ciclons i huracans davant d’una càmera invisible, fent servir una antena de ràdio vella com a punter. Si s’inundava el carrer, embogia de felicitat. No s’allunyava del balcó ni dels prismàtics. Semblava que volgués que la situació es tornés incontrolable i que els fonaments de l’edifici s’ensorressin o es desplacessin cap a alguna altra banda. Entre els plans de futur del meu germà sempre hi havia el de construir un búnquer, una mena de càpsula en forma d’ou que tenia la intenció d’instal·lar al lavabo petit de casa per hivernar-hi en cas d’apocalipsi. «¿Que vols que el món se’n vagi en orris?», vaig demanar-li una vegada. «Tot, tot, no; però una mica, sí», va fer ell.

Fa uns quants mesos, a ca la meva àvia, vaig sentir que ma mare i mon germà parlaven de l’augment de les factures del gas i de la llum, i de la possibilitat que en un futur no poguéssim pagar-les. «No patiu», va dir ell, «construirem un sistema per escalfar-nos i farem una foguera al pati de ca la iaia». I lluïa de nou aquell somriure suïcida, el mateix que ens impedia saber si feia broma o parlava seriosament; lluïa de nou aquell entusiasme davant d’un presumpte repte de la natura que ens forcés a dur una vida incòmoda i assilvestrada.

Em vaig demanar com devia pair-ho, allò, de nena: em refereixo al fet que el meu germà fantasiés amb la idea de quedar sepultat sota una allau, o que el planeta fos parcialment destruït. Els nostres pares eren alpinistes, i passàvem sempre les vacances a la muntanya, estiu i hivern. Jo sabia que era normal que els fills fossin més rebels que els pares: tenia sentit que el meu germà estimés la natura en la versió més adrenalítica. Aquesta va ser la conclusió que en vaig treure, de tot plegat, aquesta va ser la meva deducció conscient, que no em va servir mai de res, perquè inconscientment sempre l’havia entès, jo, mon germà.

*

La primera fiblada de preocupació pel canvi climàtic la vaig sentir el dia que mon pare em va dir que el glaciar de l’Aneto es desfeia. Ell havia fet aquell cim molts cops, i per a mi va ser el senyal que alguna cosa començava a desaparèixer, ja fos el paisatge de la infantesa, ja fos el meu propi pare. L’angoixa per la desertificació dels Pirineus va acabar barrejant-se amb la nostàlgia i el dol, i ara soc jo qui comprova per internet quant ha minvat el glaciar aquest any.

Durant bona part de la joventut, la crisi ecològica no va ser per a mi gaire res més que un dilema en el qual m’agradava rabejar-me. Recordo que un cop el meu amic Carles em va convèncer de llevar-me aviat un dissabte al matí. Jo estudiava Periodisme, i ell, Física. Feia setmanes que m’insistia que havia de conèixer un professor que tenia a la universitat que li havia fos els ploms, de manera que un dissabte al matí vam anar al poble de l’Antonio Turiel perquè ens parlés del peak oil, és a dir, el punt màxim d’extracció mundial de petroli, després del qual augmenta l’escassetat i, per tant, els problemes.

En Turiel em va semblar un home corpulent i afable, massa dolç per ser científic. Més tard vaig entendre que aquella dolçor era necessària per poder-se empassar el seu discurs. En Turiel em va fer entendre que la salvació del planeta no és possible –no és possible desfer la major part de l’impacte, ni tampoc regenerar els recursos finits–, i que aconseguir mesures atenuants és urgent però improbable, perquè demanaria una renúncia global a un estil de vida associat al benestar i el desenvolupament, i una renúncia, a més, feta en favor d’un escenari del tot incert. La ment científica d’en Turiel l’abocava al pessimisme, però el seu sentit de l’ètica –i potser la condició de pare de família– l’empenyien a continuar lluitant per una vida amb sentit, a dedicar-se a l’activisme amb dos jovenets un bon dissabte al matí. De tornada a casa, el cervell em bullia. Ens trobàvem davant d’un horitzó suïcida però complex i humà alhora. La fi del món va començar a excitar-me de manera teòrica i perversa; era com llepar un caramel que no s’acabés mai.

Anys després vaig començar a treballar en un mitjà digital. Allà vaig ser testimoni de com el canvi climàtic es convertia en el contingut sensacionalista perfecte, perquè combinava dades científiques, imatges impactats i tones de terror. Se suposava que tota aquella angoixa havia de transformar-se en pressió ciutadana, però alguna cosa va anar malament. L’art tampoc no aconseguia l’efecte desitjat: totes aquelles escultures que representaven buròcrates amb l’aigua al coll que parlaven i parlaven sense assolir acords significatius, tots aquells rellotges de sorra apuntant que el temps se’ns havia escolat entre els dits, tot plegat formava part de la passivitat autoconscient en què ens havíem instal·lat. Ens aportaven la dosi de culpa necessària per sentir un mínim de benestar en la incomoditat permanent.

Ni tan sols l’any que vaig passar a Sud-àfrica va servir perquè l’ecocidi m’amarés. Vaig veure el que pot provocar una sequera en una societat extremament desigual. Ciutat del Cap es va convertir en la primera ciutat global en què els habitants d’una urbanització de luxe feien cua per omplir garrafes d’aigua d’un camió-cisterna. Vaig escriure que Sud-àfrica era un oracle del futur, d’un futur que em preocupava i m’interessava, un futur del qual, sense saber-ho, continuava sent mera observadora.

El 2020 vaig acreditar-me per al primer congrés mundial d’ecoansietat infantil. S’havia de celebrar a Londres, però la pandèmia va fer que es cancel·lés i se celebrés un any més tard, en línia. Confinada, em va semblar que el tema havia perdut interès. Sentia fragments aleatoris de conferències que donaven tombs a la mateixa idea: l’ecoansietat és un problema perquè afecta l’aprenentatge i el desenvolupament de la mainada, però també és un problema perquè els infants tenen raó, o com a mínim tenen molts més motius que no pas els adults per patir per un planeta inhabitable. Tenint en compte la multitud de dades impensables que ens envolten –encara tots els països complissin els objectius de reduir-les, les emissions tòxiques creixerien un 13 % en els propers set anys–, ¿es tracta senzillament d’aprendre a viure en pau a microescala, i ignorar la macroescala? ¿El canvi climàtic és, també, un problema mental? A poc a poc, totes aquestes qüestions em van fugir de la ment per instal·lar-se’m al cos.

*

La nostra percepció del món depèn, en bona mesura, de la nostra realitat particular. M’atreviria a dir que fins i tot depèn de la situació en què ens trobem ara mateix, en aquest precís instant. Escric aquest text el gener del 2023, des de la propietat d’una parella de jubilats. Duc una samarreta tèrmica, un jersei, dos parells de mitjons i un mocador enroscat al coll. No vull engegar la calefacció; bé, en realitat en tinc moltes ganes, però s’escau que aquest mateix matí un dels meus principals clients m’ha comunicat que aquest any em farà un 70 % menys d’encàrrecs. No fa gaire vivia en un pis gran i assolellat, podia comprar peix i viatjar. Ara soc autònoma i em passo bona part del dia en una habitació sense llum natural. La muntanya em sembla un luxe, o, en la versió més accessible, un complex turístic gratuït per a urbanites estressats. D’alguna manera, he passat a creure’m part de la contaminació. Quan no puc més i fujo de Barcelona, trigo massa a abaixar les revolucions: just quan començo a sentir-me bé ja és hora de tornar.

No és només que les coses vagin més malament, és que l’engranatge de l’esperança i el sacrifici se m’ha embussat: m’hi esforço massa i no noto millores, o, si les noto, duren ben poc. Tenir feina o molts clients no t’assegura una vida digna en un context de terrorisme immobiliari. L’èxit sembla que demani que et desconnectis de tu mateixa, i la felicitat coincideix, cada cop més, amb una desconnexió de la realitat. Si deixes d’esforçar-te, sembla que vulguis abandonar el món dels vius, dels sans. Si deixes de creure, no sabem què passa.

Quan el meu germà va dir que no calia que patíssim pel fred, que faríem una foguera al pati, vaig sentir una emoció estranya: vaig tenir ganes que passés. De cop ens vaig veure a tots en rotllana al voltant del foc, prenent una beguda calenta i fent-nos fregues a l’esquena. Després vaig pensar que el més probable és que aquell dia no hagués escrit cap copy ni hagués assistit a cap reunió en línia. Potser m’hauria dedicat a buscar arbres fruiters i herbes aromàtiques per la ciutat. Potser un gos desconegut m’hauria acompanyat, i sense adonar-nos-en hauríem acabat davant del mar. Tindria les ungles brutes, les cames fortes i l’esquena recta. I més pigues al nas, també tindria.

Un moment, un moment: ¿que romantitzo la pobresa, potser?, em vaig demanar. I com si algú hagués llençat una burilla dins d’un estanc de petards, una idea va encendre’n una altra, i tot va omplir-se d’una llum blanca i acusadora. Potser el meu germà és col·lapsista, vaig pensar, potser és un d’aquells nihilistes reaccionaris que volen que tot se’n vagi en orris per fer servir trampes casolanes i alimentar-se a base d’esquirols; potser és un d’aquells paios que necessiten passar-les magres per passar-s’ho bé. Potser jo mateixa soc una col·lapsista, vaig pensar després, i vaig recordar aterrida un dels meus llibres talismà. Es titula Desierto. Manifiesto postecologista, i és anònim. De l’autor o autora només en sé que és amant de la natura i que és anarquista.

El que explica el llibre és que l’esperança és capitalista: confiar en la «transformació positiva del món» és la lletania que ens endormisca i ens permet continuar somiant, immersos en un sistema que cada cop ens provoca més patiment. Solem pensar que la desesperança només mena a la foscor, però és possible que aquest cop sigui l’única cosa que ens permeti alliberar-nos.

*

La meva actitud vers el canvi climàtic es basa en un principi amorós que vaig començar a posar en pràctica després del «Triangle de les Bermudes» –el breu lapse de temps de la meva vida durant del qual mon pare va morir, vaig patir un ERO i el meu xicot més durador em va deixar en ple incendi de l’Amazònia–. Aquest principi l’anomeno «honestedat brutal», i va néixer del fastig pels xicots que eviten dir-te que volen renyir amb tu amb l’excusa que no et volen fer mal. Al principi pensava que era simple covardia, però després vaig adonar-me que hi havia alguna cosa més. Aquesta mena de parelles, en evitar el conflicte –en evitar l’escenificació del dolor–, el que fan es reafirmar-se en la sensatesa, en l’estabilitat emocional: creuen sincerament que fan el més convenient que poden fer per a tu, que actuant així et cuiden. El que passa de debò, però, és que, com que eviten el col·lapse –com que el maquillen, més ben dit–, aquesta mena de parelles eviten sentir-se malament i aconsegueixen, així, que les seves vides de mentida siguin sostenibles. Les que hem caigut als braços d’aquesta mena d’homes tan atents hem après que la veritat, per crua que sigui, sempre és un regal: és el punyal et travessa la carn i t’atorga la gèlida llibertat de saber què coi passa.

Jo vull conèixer els pronòstics sobre l’augment de la temperatura i del nivell del mar. No perquè estigui capacitada per adaptar-m’hi, sinó perquè sento per primer cop una mena de sincronització, el desastre dins meu, i aquest desastre és més lúcid i real que qualsevol eslògan de l’esperança. És ara, quan tot va pel pedregar, quan em sento més a prop d’una llibertat íntima i catastròfica, quan un llum intermitent m’assenyala que sí, que vull parar. Es diu ràpid: assumeix les prediccions, imagina els escenaris, canvia els desitjos i la teva idea de benestar. Però, ¿com podem fer-ho, tot això, mentre vivim en una realitat en la qual, malgrat tot, continuem estimant i fent-nos il·lusions?

Aquests dies hi ha una batalla contra la romantització, com si romantitzar les coses fos només una forma d’enganyar-se a si mateix. El que passa és que preferim romantitzar unes coses, i no unes altres, en funció de si ens són útils o no. Jo podria dir que soc una professional independent establerta en una ciutat mediterrània que es troba al top mundial de la qualitat de vida, i això seria una romantització, una idea deformada que m’ajuda a ser optimista i a continuar treballant per aconseguir uns objectius cada cop més inassolibles.

Per això crec que hauríem de romantitzar altres coses, coses que no estigui bé de romantitzar, com ara viure al camp amb una sabata i una espardenya, com quan el meu germà i jo érem petits i es desfermava una tempesta al càmping on estiuejàvem, i els trons se sentien massa a prop per l’altura on ens trobàvem i perquè, a diferència dels veïns, que s’allotjaven en caravanes, la nostra família vivia en una tenda. Quan la pluja refermava, el meu pare ens ordenava d’entrar en una de les habitacions de tela i terra plastificat. Nosaltres trèiem el cap per la cremallera i ens abraçàvem, perquè aquell perill era real i divertit i ens permetia abraçar-nos. Vèiem les ombres dels nostres pares saltironejant al voltant de la tenda per arrecerar les nostres coses, i sentíem els xisclets i les rialles que feien, i mon germà i jo ens miràvem. De vegades els faldons cedien i el terra de la tenda es convertia en un riu, i aleshores els nostres pares els fixaven amb pinces perquè el riu passés. Allò m’impressionava i em donava una pau infinita: veure els meus pares adaptar-se serenament a la destrucció. Quan la tempesta afluixava, començaven a netejar el fang de la tenda i dels mobles sense estar gens de mal humor, fins i tot reien de les bromes dels veïns, que els deien «aquests catalans que xalen vivint com gitanos», i nosaltres sabíem que els nostres pares havien sentit la mateixa emoció, era com si per un breu instant haguéssim vist els nens que vivien dins dels seus cossos d’adults, i ens sentíem més feliços que mai.

Quan pensem en la fi del món, pensem en la fi de la nostra vida tal com la coneixem, i això, a mi, aquests dies no em sembla tan malament. El meu germà no és col·lapsista, ni jo tampoc. Només ens agradaria passar-nos més hores drets que no pas asseguts, respirar aire fresc i oblidar-nos dels diners durant una estoneta; sentir-nos desperts, saber-nos útils i acompanyats. Potser hauríem de canviar l’esperança cega per una il·lusió, i potser per aconseguir-ho haurem de fer menys cas de les dades i més a les nostres emocions, als nostres cossos, que ens indiquen que ja estem saturats, que ens diuen que aquest benestar fa mal i que, ben mirat, l’apocalipsi pot ser un lloc prou calentó.