fes-ho cUUUUUUte: ¿com escrivim a Internet?

Ethel Merman asseguda a la màquina d’escriure, 1953 | Walter Albertin, Library of Congress | Domini públic

Quan l’opció generalitzada per xatejar encara era Messenger, les converses eren molt diferents de com són ara; no pel contingut, sinó per l’estètica. Les lletres de coloraines, de diferents mides i tipografies, amb animacions i amb uns codis ortogràfics que anaven per lliure, eren els vertaders protagonistes de la interacció digital. Cada conversa era un mosaic visual únic, que s’assemblava més a l’interior dels llibres de Geronimo Stilton que a cap altra cosa.

Aquesta plataforma va revolucionar la manera en què les persones es comunicaven en línia, almenys per a una generació en particular, i alhora, va donar lloc a una estètica molt concreta. Els xats en aquesta plataforma no només eren un espai per a la comunicació, sinó que també eren uns espais de creativitat i personalització de la identitat digital on les possibilitats visuals eren pràcticament infinites. Messenger havia fet de la conversa en línia un calidoscopi de paraules i sons, i xatejar-hi era pràcticament un procés gamificat. Per exemple, en el cas de MSN, per cridar l’atenció d’algú et connectaves i et desconnectaves, cosa que generava una multiplicitat de finestres i sorolls que eren també una forma de comunicació no verbal.

softonic.com

Amb la consolidació d’Internet com a eina universal hem posat, per primera vegada a la història, el llenguatge informal al centre. Gretchen McCulloch, lingüista especialitzada en Internet, escriu en el llibre Because Internet: Understanding the New Rules of Language que «Internet i els dispositius mòbils han comportat una explosió de l’escriptura de la gent normal i s’han convertit en una part vital per les nostres vides totalment ordinàries».

Internet és un espai que ens ofereix noves formes i estils d’expressió escrita molt dinàmics. El 2002, el lingüista David Cyristal ja apuntava que aquest nou entorn digital revolucionaria l’àmbit lingüístic: «La revolució poques vegades passa en la història del llenguatge. El llenguatge parlat va tenir origen fa 50.000 anys; posteriorment, l’escriptura va néixer fa 10.000 anys, i ara, en els nostres temps, contemplem l’adveniment d’un tercer medi: la comunicació mitjançant els ordinadors i les eines electròniques.»

Crear un nou context per al llenguatge no passa sovint. Com diu McCulloch, avui dia «tots prenem decisions lingüístiques tota l’estona»; ens passem el dia escrivint, ja sigui redactant treballs o correus, o enviant missatges per WhatsApp o Instagram, o piulant a Twitter. Ara bé, és evident que en funció de la persona a qui ens adrecem i de l’aplicació des d’on ho fem, els codis canvien i no ens expressem de la mateixa manera. Sobre això, la lingüista apunta que «de vegades, decidim alinear-nos amb les persones que tenen la posició de poder durant la conversa, parlant com ells, per semblar més rics o més educats».

Això és el que moltes dones han fet a la feina. Hi ha una broma recurrent a TikTok: moltes usuàries expliquen com a la feina han començat a «escriure missatges de correu electrònic com els homes», segurament cansades d’un clima hostil i d’un espai laboral masculinitzat. Però, ¿què vol dir això, exactament? ¿Què vol dir escriure un missatge de correu «com un home»? Doncs, segons aquests vídeos, vol dir eliminant tot tipus de cortesies i definitivament no posant cap signe d’exclamació. El «Bon dia, Pere!» es converteix en «Bon dia», i el «No dubtis a contactar-me per a qualsevol consulta!» simplement no existeix.

@garbage.bird No emotion. Just business. #LinkBudsNeverOff #OREOBdayStack #fyp ♬ Love You So – The King Khan & BBQ Show

En aquest cas, com definiria McCulloch, aquestes dones s’adapten als codis lingüístics d’altres grups, però no sempre és així. És per això que la lingüista destaca que «a vegades decidim alinear-nos amb altres grups per mostrar pertinença, que som guais, antiautoritaris o més relaxats».

En un fragment del llibre Poeta chileno, d’Alejandro Zambra, el Vicente, un dels personatges, diu, parlant de poesia: «Tots els versos comencen amb minúscules perquè ara s’escriu així; començar els versos amb majúscula, especialment si es tracta d’un primer vers, és senyal de conservadorisme estètic.»

Encara que es refereixi a les noves tendències de la poesia contemporània, també es pot extrapolar a l’estètica general del llenguatge actual. De fet, aquest sentiment de voler semblar relaxats o antiautoritaris, com diu McCulloch, casa a la perfecció amb la tendència a la renúncia de les majúscules a l’hora d’escriure des del mòbil o l’ordinador.

Força gent jove tria escriure amb tipografia minimalista per crear «un efecte concret», afirma McCulloch, ¿però un efecte de què? ¿Semblar més casual, més effortless, més estètic o fins i tot artístic? De fet, alguns cantants del mainstream s’han decantat per aquesta opció en els seus projectes, com, per exemple, Ariana Grande, un dels àlbums més exitosos de la qual és thank u, next, o Taylor Swift, els discs més intimistes de la qual es titulen folklore i evermore.

just lost the idgaf war (i turned auto caps off) pic.twitter.com/HlITANS7mO

— Ethel Cain’s gay intern (@jambettestan) February 27, 2023

En un fòrum sobre música, moda i art, un usuari escrivia el 2016:

m’he adonat que la gent tecleja així. tinc dubtes. a vegades penso que és guai. a vegades penso que és fals perquè fa semblar que la gent intenta amb massa esforços ser artística. què en penseu? suposo que és minimalista, cosa que m’agrada. també penso que les lletres majúscules no són necessàries. per què existeixen? les majúscules em semblen elitistes, com si volguessin ser més importants i especials que les altres lletres. és un esforç innecessari haver de prémer constantment el botó shift al teclat. honestament em sento molt més lleuger i relaxat teclejant així. suposo que això és més l’equivalent d’estar assegut al sofà i parlant amb els amics mentre beus alguna cosa.

Les decisions estètiques del llenguatge digital no s’acaben amb la decisió de desactivar les majúscules a la configuració del mòbil. De la mateixa manera que hi ha qui opta per aquesta opció minimalista, hi ha qui tria la contrària: alternar majúscules amb minúscules quan no toca, com a forma de ressaltar molt les emocions, o utilitzar la lletra k.

Una estètica molt més expressiva i emocional que fa pensar en els xats de Messenger, Fotolog o en l’Internet de principis de mil·lenni. Una tendència segurament influenciada pel retorn de la moda dels 2000 o Y2K, que ja fa mesos que ha ocupat el nostre imaginari –i toOOOooootes les botigues d’Inditex–. Una de les exponents més evidents d’aquesta estètica és Rosalía, que sovint fa servir aQuEEesTa mEnAaaA de teclejat quan escriu a les xarxes, i fins i tot una de les cançons del disc Motomami es titula «CUUUUuuuuuute» –que, clarament, no és el mateix que dir «Cute» o «cute».

«S’ha de fer un curset per saber com s’escriuen els noms dels artistes o les seves cançons», apuntava Jordi Bardají, periodista d’El País, mesos després del llançament de Motomami. Quan Rosalía va optar per aquesta estètica lingüística bona part de la crítica cultural més conservadora va interpretar amb paternalisme la proposta de la cantant, titllant-la d’«infantil» o d’«adolescent», com si Rosalía no hagués planificat al mil·límetre escriure d’aquesta manera per adaptar-se perfectament als codis més moderns del llenguatge digital.

@rosalia27/1

♬ LLYLM – ROSALÍA

Totes aquestes deformacions proven que el llenguatge és viu. McCulloch escriu que les formes, la gramàtica, les paraules, el vocabulari o el to «continuaran canviant», inevitablement, i es continuaran adaptant «a la llengua oral, a la manera com escrivim els missatges o a qualsevol xarxa social que tinguem en el futur». En aquest article ens hem centrat en el llenguatge verbal, però encara ens podríem allargar molt més si analitzéssim la rapidesa amb què canvien altres formes no verbals de comunicació com són els gifs, els adhesius, les emoticones o els mems, vitals i extremament caducs en el món digital. Contestar ara amb un gif –quan fins i tot els mateixos amos de l’empresa Giphy van sentenciar-ne la mort i van dir que enviar-ne feia cringe– també és una forma de presentar-se en el món digital.

¿Però per què prestem tanta atenció a les decisions lingüístiques? És important entendre que, a l’hora d’escriure, la generació dels més grans, dels que no han crescut amb Internet, els anomenats baby boomers, se centren més en la practicitat. Veuen el fet d’enviar missatges com «una eina per transmetre informació, i a vegades emoció, mai personalitat», exposa Angela Low a «Why Do Boomers Text the Way They Do?», i aquí rau una diferència clau. Els nostres pares no trobarien mai inconvenient respondre «ok» durant un intercanvi de missatges, mentre que si ho féssim nosaltres, en un altre context, seria interpretat com un missatge sec o malhumorat.

Aquesta personalització del llenguatge és com intentar donar un toc diferent a un uniforme, o com voler decorar-se l’habitació amb tot el que t’agrada i et representa perquè, en obrir la porta, te la sentis teva.