Els «dank memes»: la reacció a un Internet invivible

Sorgits a les albors d’Internet, actualment els «dank memes» poden entendre’s com l’expressió absurda que condensa l’esperit del nostre temps i com una manifestació de ràbia que boicoteja la lògica mercadotècnica d’Internet.

Pallasso a la cercavila de primavera de Tallahassee. Florida, 1985

Pallasso a la cercavila de primavera de Tallahassee. Florida, 1985 | Deborah Thomas, Florida Memory | Domini públic

Els dank memes són la riota angoixada dels ciutadans d’un Internet cada vegada més fosc, dicotòmic i brutal, un llenguatge indesxifrable en temps d’algoritmes, la saturació creativa de l’últim reducte gal d’Internet, atrinxerat i esgotat, contra l’imperial model de negoci de Silicon Valley.

La paraula dank té tres significats: el primer es refereix a un lloc fosc, desagradable, humit i fred (com una caverna o una masmorra), i el segon, en argot de fumador, a la marihuana més olorosa, enganxosa i de bona qualitat. Segons el tercer significat, dank és una manera de dir que quelcom és molt bo. Originàriament, dir que un mem era dank equivalia a dir sarcàsticament que era boníssim, per assenyalar, precisament, que s’havia tornat massa mainstream, o que havia desgastat la capacitat comunicativa (ja no s’entenia) o l’humorística (ja no feia gràcia). Però aviat els dank memes van passar a ser un gènere de mems per si mateixos, que utilitzaven conscientment aquest desgast com a part d’una estètica i un llenguatge autoreferencial propi. Eren mems que parlaven d’altres mems imitant irònicament errors d’altres mems.

La cultura dank buscava sempre el límit (autoconsciència, autoreferència i autodestrucció), volia fugir de la comprensió de la majoria, evitar ser digerida pel mainstream. Probablement aquest rebuig a la majoria estava provocat pel fet que, mentre el concepte de dank meme s’anava desenvolupant, Internet era envaït pel to edulcorat i bonista dels articles de BuzzFeed, els challenge i les cadenes prefabricades i, sobretot, per l’arribada massiva de nous usuaris via Facebook. L’Internet de les xarxes socials. El famós 2.0.

Per protegir-se d’aquest Internet blanc i artificial, els membres més antics i experimentats de comunitats com reddit o 4chan es van construir una trinxera creativa basada en l’absurditat, l’estranyesa i la desconfiança cap a qualsevol mena de valor positiu o de fe en la humanitat. La conspiranoia, el tedi, l’ansietat i el menyspreu s’apoderaven de parts molt actives d’aquestes comunitats. Sèries de Youtube com Don’t Hug Me I’m Scared o Asdfmovie il·lustren a la perfecció aquest estat d’ànim col·lectiu que, com argumenta Rachel Aroesti en un article a The Guardian, considera que la vida moderna és absurda i que no hi ha cap moral que tingui gaire sentit.




Ja abans de l’arribada de Trump, part d’aquesta frustració i desconfiança inherent a la cultura internetesca havia generat un camp de cultiu que permetia veure les idees més reaccionàries, racistes i misògines com a transgressores i atractives. Tal com apunta Angela Nagle al llibre Kill All Normies, aquest fenomen era similar a l’ús d’esvàstiques o a les referències al nazisme que feien bandes com Joy Division o els Sex Pistols, com a eines de provocació i transgressió social. Però, realment, d’on surt aquesta cultura de l’estranyesa i aquesta frustració que empeny la creació digital cap a la foscor i el tribalisme? Com és que hem tornat de cop a la primera definició de dank, la que descriu una masmorra o caverna freda i fosca?

D’internautes a usuaris

Quan fem símils entre el món real i el digital, sovint oblidem que, si el món que habitem amb el cos fos una mica semblant a l’Internet d’avui, seria una mena de casino de Las Vegas: tot el terreny en mans de corporacions privades gegants, un món sense voreres, ni hospitals, ni places, ni governs… amb prou feines una ciutat, feta exclusivament d’edificis-anunci que necessiten la nostra atenció permanent, creixent i ansiosa per sobreviure i que, a canvi, estan disposats a oferir-nos dosis exhaustives d’eufòria, d’enveja, de tristesa, d’enuig o d’excitació.

La llibertat creativa i innocent del primer Internet, on no érem usuaris consumidors sinó internautes exploradors, queda molt lluny. Llavors, connectar-se a Internet era descobrir un univers ple de microbombolles flotant en totes direccions. Ara ja no ens connectem enlloc, habitem la nostra identitat digital de forma permanent i passiva. Abans, navegàvem per webs petites i manufacturades amb poca traça, webs casolanes que eren, totes, només una engruna del seu propi potencial comunicador. La referència més exemplar d’aquest Internet divers i heterogeni és Geocities. Ara ja no naveguem: ara obrim l’aplicació o la xarxa de torn per comprovar si hi tenim notificacions.

Internet era un lloc ample i heterogeni, ple d’experiments creatius i naïf, i hi havia expectatives reals de millorar l’experiència de viure: un fòrum era la possibilitat del caliu universal quan et senties sol, rebre un missatge de correu electrònic era tan emocionant com rebre una carta i el ritme de navegació no permetia córrer gaire, així que tothom tenia temps per escriure i llegir blogs. Si saltem a l’Internet d’avui ens adonarem que l’especialització del model de negoci ha convertit el paisatge d’Internet en un espai homogeni, sense buits entre grans plataformes, amb el llenguatge i la imaginació segrestades per gegants que competeixen els uns contra els altres per cridar-nos l’atenció.

El projecte artístic «Cameron’s World» recupera textos i imatges de les pàgines de Geocities d’entre 1994 i 2009 gràcies a la feina d’arxivisme digital d’Archive.org.

Ratolins i algorismes

Les xarxes socials van seduir-nos oferint facilitar la comunicació a partir de la centralització de tot el flux comunicatiu en un sol espai. Sean Parker, expresident i fundador de Facebook, ha reconegut recentment que aquesta promesa d’«unir el món» amagava una altra intenció ja de bon inici: distreure’ns i explotar les nostres vulnerabilitats. Aquest objectiu amagat s’ha anat fent explícit a mesura que, per mantenir-nos atents, les plataformes han evolucionat no pas millorant la lliure circulació d’usuaris i missatges, sinó augmentant l’addicció i el consum compulsiu.

Twitter, Instagram, Youtube, Facebook o Tik Tok han incorporat tècniques i dissenys del món dels casinos –com ara el gest de scroll elàstic que emula una palanca de màquina escurabutxaques. També han descobert que la forma més ràpida de mantenir-nos atents és fent-nos enfadar, fent-nos sentir enveja o entristint-nos. L’especialització agafa formes encara més extremes amb l’auge de l’ús dels algorismes, que, de mica en mica, van substituint la nostra decisió sobre el que volem fer, veure o consumir. Les cronologies de les xarxes socials han passat de ser la representació de la nostra selecció personal a ser rius hiperoptimitzats de contingut que processos opacs escullen per nosaltres. Només ens queda el gest: scroll i tap, scroll i tap. Som ratolins.

El cas més exagerat d’aquest nou estadi és Tik Tok. La tercera xarxa social més gran del món (cinc-cents milions d’usuaris) té molt poc en compte qui has decidit seguir. Si el vídeo que fa un usuari no té gaire impacte entre els primers pocs usuaris que el veuen, la plataforma l’aparca i aïlla. És soroll. Esforça’t a fer quelcom més divertit i atractiu, sembla que et digui digui. El que acaba fent la plataforma és acumular l’atenció en uns pocs nodes, que es converteix en virals, i repartir ansietat i aïllament entre la resta. Aquest control opac del que veuen els usuaris dona lloc, a més, a noves formes de censura. Tik Tok, propietat d’una empresa xinesa, aïlla contingut polític o referit a zones del país en què hi ha conflicte, com ara les protestes de Hong Kong o el Tibet.

Identitat performàtica i autoengany

Tal com explica Jia Tolentino a «The I in the Internet», el primer assaig del darrer llibre que ha publicat, Trick Mirror, Internet s’ha convertit en una «màquina de l’autoengany» que basa l’economia i la infraestructura en la comercialització de la nostra identitat personal. Diu Tolentino que «la identitat, segons Goffman, és una sèrie d’afirmacions i promeses. A Internet una persona altament funcional és aquella que pot prometre-ho tot, en tot moment, a una audiència en creixement constant». A Internet, hi hem vingut a dir que existim.

Tolentino utilitza la idea del sociòleg Erving Goffman segons la qual la identitat sempre va vinculada a una performance. Les nostres interaccions diàries estan basades en el paper que fem davant dels altres. Per exemple, quan anem a comprar o tenim una entrevista de feina, oferim una determinada versió performàtica de la nostra identitat, i la performance es transforma segons l’audiència de cada moment. Quan ens retirem a casa, diu Goffman, som al backstage de la nostra identitat, on per fi podem deixar d’actuar, podem digerir i descansar.

La vida s’ha convertit en una experiència asfixiant per a molta gent perquè, segons diu Tolentino, Internet trenca aquest ecosistema, i ens obliga a mantenir constantment, encara que siguem a casa en pijama, la mateixa performance inacabable per a un públic massiu i anònim. Internet s’ha carregat el backstage i la digestió. No baixem mai de l’escenari.

Magnificació i saturació

A més, el disseny i el format dels espais on perfomem la nostra identitat online ens obliguen a exagerar el missatge per cridar l’atenció i generar algun tipus de reacció a l’entorn. Altra vegada Tolentino: «No hi ha engagement sense magnificació.» Aquesta idiosincràsia altera l’ambient normal de les interaccions i provoca que tothom estigui més predisposat a, per exemple, inflamar-se, sentir-se irritat o indignar-se, com a formes predilectes de generar trànsit i atenció.

A més, per acabar-ho d’adobar, la pluja de notificacions a totes les pantalles ens recorda la necessitat d’atendre sense aturador aquesta performance i ens destrossa la capacitat de concentrar-nos, de descansar i de digerir els estímuls que rebem. Contra aquest horror vacui d’inputs i interaccions, l’alternativa generada fins al moment, la del minimalisme digital, és una resposta dissenyada no pas per fer-nos la vida més fàcil, sinó per fer-nos més eficients a l’hora de treballar i perquè no reduïm el rendiment laboral.

RT ≠ endorsement

Per últim, l’adaptació forçada de les idees, les reflexions polítiques i els pensaments a les limitacions dels formats de les xarxes socials –stories que duren vint-i-quatre hores, etiquetes que fragmenten tota ideologia en bocins, limitació de caràcters, censura estructural– dificulta la propagació d’idees complexes i matisades. De la mateixa manera, la solidaritat en línia s’ha substituït per una expressió performativa de la solidaritat, adaptada a les lògiques de mercadotècnia de la identitat: afegir el llaç al perfil, utilitzar l’etiqueta de torn o repiular contingut polític viral han substituït la necessitat potencial de participar en la protesta del món offline. Tot i que és cert que, malgrat tot, Internet ofereix una alternativa d’acció política a qui, per la seva condició o per la situació en què es troba, no pot participar activament en l’acció política al carrer, també és cert que la moral en línia desincentiva, en general, qualsevol tipus d’acció política conseqüent a qui sí que pot.

No només això, sinó que, a més, aquesta absència de matisos provocada pel mateix disseny limitador de les xarxes ha permès que ideologies d’extrema dreta que havien quedat marginades del debat social puguin desplegar-se amb més facilitat, aprofitant la velocitat de la interacció i la frustració generalitzada per introduir discursos d’odi en la normalitat de la vida digital.

Dank

Contra tota aquesta realitat invivible, els danks memes poden ser entesos alhora com l’expressió que condensa millor l’esperit del nostre temps i com una expressió de ràbia que boicoteja la lògica mercadotècnica d’Internet: com que conformen missatges indesxifrables i sorollosos, són essencialment antialgorítmics. En la seva producció i interpretació secretes, no són domesticables ni es poden vendre.

Els dank memes són el punt de fuga i el crit de Munch d’una societat esgotada de tot, de si mateixa i de no poder parar de consumir i consumir-se, però que resisteix, acorralada, a través del riure histriònic. Consumida per un Internet que havia de ser un univers d’imaginació i utopia i que s’ha convertit en un lloc asfixiant i invivible, que no només ens va conquerint cada racó del dia a dia, sinó que també es fa cada vegada més indestriable de la nostra manera de sentir, pensar i voler, de qui som i de per què serem recordats.

Vegeu comentaris4

  • Blck | 21 novembre 2019

  • Dani | 23 novembre 2019

  • Al Barretto | 13 gener 2020

  • Felipe Mapache | 03 juliol 2022

Deixa un comentari

Els «dank memes»: la reacció a un Internet invivible