Malgrat la inqüestionable realitat del canvi climàtic, l’assumpte encara no ha merescut l’atenció del discurs oficial, ni al Regne Unit ni enlloc. La col·laboració entre les ciències i les arts podria ajudar a canviar aquesta situació. Lucy Wood, directora de Cape Farewell i jurat de la segona edició del Premi Internacional a la Innovació Cultural, ens parla en aquest article del compromís social amb el medi ambient, de l’art i la ciència com a esferes del coneixement que es retroalimenten i que permeten als artistes i científics fer augmentar la consciència i la participació ciutadana en matèria ambiental.
Temperatures en ascens, ciutats que s’enfonsen, extincions massives. No costa gaire veure el canvi climàtic com una catàstrofe: l’aclaparadora magnitud del problema fa que algunes persones reaccionin amb desesperació i nihilisme. En altres casos, la seva aparent llunyania (tant cronològica com, per a molts dels habitants del nord del planeta, geogràfica) pot arrossegar-nos a una fàcil negació, deixant la solució en mans d’altres.
Essencialment, les tecnologies i els recursos necessaris per passar a una societat post-carboni ja són aquí. El que manca és un ampli moviment ciutadà que tingui en compte la urgència (i les grans oportunitats que l’acompanyen) d’aquesta transició. Per això, en comptes de contemplar tristament un futur distòpic on seríem víctimes passives, és essencial considerar la rellevància del canvi climàtic en l’ara i aquí: l’aire que respirem, els aliments que mengem, la manera com ens desplacem. Coses a escala humana que tenim possibilitat de canviar. Hem de trobar noves narratives i imaginar un futur més just i més net, on hi hagi lloc per a la participació activa.
L’obra seleccionada aquest any per la Comissió Lovelock en col·laboració amb el projecte Cape Farewell, el consell britànic d’Investigació del Medi Ambient Natural (NERC) i el Museu de la Ciència i la Indústria (MSI) de Manchester, Cloud Crash, del duo d’artistes HeHe, és una mostra del paper que pot tenir l’art per aconseguir una més gran implicació pública en allò que Sir David King, ex assessor científic, ha anomenat “el repte més gran de tots els temps”.
La Comissió Lovelock s’inspira en la teoria de Gaia, del climatòleg pioner James Lovelock, que considera la Terra com un organisme capaç d’autoregular-se, i el seu premi d’enguany se centra particularment en l’aspecte atmosfèric: en concret, les emissions antropogèniques. Cloud Crash, plat fort del Festival de la Ciència de Manchester, tracta de fer visible la contaminació, particularment el canvi climàtic, i planteja alguns interrogants incòmodes sobre la societat.
La tasca dels científics i dels artistes és fer visible el que és invisible. Aquelles sopes de fum que asfixiaven Londres fa 60 anys ja no existeixen. La contaminació d’avui sol ser inapreciable a simple vista, i per això mateix és més insidiosa. Un estudi recent del King’s College ha revelat que 9 500 londinencs moren cada any per l’exposició a llarg termini a l’aire contaminat, i els nivells de contaminació de grans ciutats com Londres, Leeds o Birmingham continuaran estant per sobre dels límits legals fins com a mínim el 2030. L’OMS estima que l’exposició a la matèria particulada (partícules PM10, de 10 micres o menys de diàmetre) va causar 3 milions de morts prematures arreu del món el 2012 degut a càncers i a malalties cardiovasculars i respiratòries.
Per poder entendre què combatem, és imprescindible treure a la llum aquesta amenaça invisible. A Cloud Crash, HeHe pren com a punt de partida els mapes de previsions de qualitat de l’aire que elabora (amb finançament del NERC) el Centre Nacional de Ciències Atmosfèriques (NCAS), on es descriuen amb detallisme fascinant els nivells d’ozó, de matèria particulada i de diòxid de nitrogen en tot el territori del Regne Unit.
La nova creació de HeHe consta de tres peces que s’exhibeixen en diferents punts de la seu del MSI. A Airbag, un cotxe qualsevol s’ha estavellat contra un pal d’acer enmig del pati. Amb una irònica inversió del seu paper com a agent contaminant (el cotxe és un dels principals responsables de les mortíferes emissions de diòxid de nitrogen i de matèria particulada), en aquest cas el vehicle esdevé una càmera de boira flotant, que inclou un microclima aïllat del món exterior. És un objecte que suscita la reflexió i la provocació: en paraules de HeHe, “hi ha quelcom de paradoxal en la bellesa d’aquesta atmosfera fràgil, tancada en l’interior d’un objecte que està transformant amb gran violència la nostra atmosfera no protegida”.
Per la seva banda, Diamonds in the Sky, que es pot veure a la secció de l’Aire i l’Espai, és una experiència audiovisual envolupant, que descriu un núvol de partícules contaminants desplaçant-se cap a l’emblemàtic edifici Beetham, el gratacels que simbolitza la reinvenció post-industrial de la ciutat de Manchester. Aquesta peça de videoart, basada en els mapes de contaminació, destaca amb colors saturats elements invisibles, com ara l’ozó, el diòxid de nitrogen i la matèria particulada, tot representant amb un píxel cada partícula per milió.
Finalment, Burnout planteja diverses preguntes incòmodes sobre el sector de l’art i la seva contribució al canvi climàtic. Una maqueta a escala de la Tate Modern emet bafarades de vapor: com si fos, al mateix temps que un museu d’art, una activa planta generadora d’energia. Entre el 1952 i el 1981, l’edifici original va ser la seu del Bankside, la central elèctrica més important de Londres, que generava energia a partir de combustibles fòssils, mentre que avui dia és habitual qualificar la Tate Modern de “central generadora d’art”. En aquest cas, Burnout s’enfronta tant al passat de l’edifici com a l’actual complicitat entre el sector artístic i la indústria dels combustibles fòssils. Malgrat la decisió recent de la Tate de prescindir del patrocini de British Petroleum (BP) després d’una relació de 26 anys, aquesta mena de col·laboracions són abundants en el sector. Per exemple, el patrocini de l’exposició “Sunken Cities” (Ciutats enfonsades) a càrrec de BP, una col·laboració que diferents grups de pressió, entre ells “BP or Not BP”, han qualificat de “controvertida i paradoxal”, i que ha dut a Greenpeace, en una campanya del mes de maig, a rebatejar l’exposició com: “Sinking Cities – Flooding our World”(Ciutats que s’enfonsen: L’enfonsament del nostre món).
Per sobre de tot, Cloud Crash planteja un tema clau: que la creació i el consum de cultura, de la mena que sigui, són també una forma de consum d’energia, ni que sigui asèptica. La brillant tasca d’algunes organitzacions, com ara Julie’s Bicycle, ha ajudat a aconseguir que el sector artístic reduís el seu impacte en el medi ambient. Sense això, fins i tot les iniciatives públiques més positives i les obres d’art més aconseguides en relació amb el canvi climàtic tindrien una part de victòria pírrica.
Artistes i científics estan destinats naturalment a col·laborar: uns i altres es dediquen a explorar i també a narrar, cerquen noves maneres d’entendre i d’expressar (i per tant de canviar) el món que els envolta. Així, pel que fa al llenguatge àrid (o esborronador) de la climatologia, la seva unió podria resultar particularment fructífera. Els artistes poden reaccionar a les dades sobre el medi ambient amb treballs que suscitin una implicació veritable. Pel fet de plantejar aquestes qüestions d’una manera més subtil i innovadora, amb humanitat i amb humor, les seves obres poden conduir-nos a un nivell més animal, fins i tot cel·lular, i amb això, esperem, exigir una reacció.
No hem d’oblidar que el diàleg entre artistes i científics es dóna en les dues direccions. La creativitat innata dels artistes també pot estar present en la tasca científica. La recent crida del NERC en favor d’un compromís públic més gran celebra aquest diàleg, ja que es tracta de recolzar obres que suscitin l’interès de l’opinió pública britànica pels assumptes més rellevants de l’actual ciència mediambiental, tot millorant la implicació de la comunitat científica especialitzada, sobretot per mitjà d’ajuts destinats a perfeccionar la manera com estudiants de doctorat i joves investigadors plantegen i presenten els resultats de les seves investigacions. L’art pot estar al servei de la ciència, tant com la ciència pot estar-ho de l’art.
Pel que fa a la climatologia, es tracta principalment de trobar el llenguatge i el to més adequats, de replantejar la situació com una oportunitat i no un sacrifici, convertint allò intangible en tangible i creant capacitat d’actuar on abans hi havia apatia. Per damunt de tot, cal apropar la qüestió del canvi climàtic a tothom, un àmbit on encara hi ha molt per fer. És essencial que les obres d’art centrades en el clima arribin a un públic tan ampli i variat com sigui possible. La diversitat té una importància primordial en la batalla pel clima, ja que pot afavorir el compromís generalitzat que es necessita en tota la societat.
Cloud Crash es podrà veure a la seu del MSI entre el 20 d’octubre del 2016 i el 4 de febrer del 2017.
El text és una adaptació de l’original publicat a The Guardian el 28 d’octubre de 2016 arran de la inauguració de l’exposició «Cloud Crash».
Deixa un comentari