L’antropocè representa un canvi radical de perspectiva a l’hora d’observar l’ésser humà: el pas d’una escala biològica a una de geològica. Aquest gir també comporta canvis a nivell de relat. Si en el passat la forma literària dominant va ser la mitologia, en la modernitat les narratives s’han centrat en l’individu. Però aquesta nova era requereix una mirada que ampliï el focus.
A l’imaginari de Sibèria, horitzó de desterrament polític i de supervivència extrema, cal afegir-hi en el nostre segle XXI un nou relat. El dels buscadors de mamuts i rinoceronts llanuts. Aquests cossos mastodòntics han romàs inaccessibles, congelats durant mil·lennis, però la pujada de la temperatura a l’Àrtic ha creat, de sobte, una nova febre de l’or: la de l’ivori. Perquè aquests animals prehistòrics tenen uns ullals enormes, que valen el seu pes en rubles. O en iuans: la indústria xinesa de la fabricació de remeis miraculosos es nodreix de pólvores màgiques que, per art d’alquímia, s’extreuen d’aquests esquelets antediluvians. Els elefants vius estan protegits legalment, però en un paisatge monopolitzat pel permagel, qui protegirà els drets patrimonials dels mamuts extints?
És només un exemple narratiu dels molts que ofereix el canvi climàtic. Els óssos polars canvien els seus hàbits d’hibernació i migren, abandonen els ecosistemes que els han estat propis des de sempre. Apareixen virus que han estat congelats durant trenta mil anys. Comencen a canviar els corrents d’aire i els oceànics. Ho hem començat a anomenar antropocè: una nova etapa de la història de la Terra marcada per l’activitat industrial de l’ésser humà. Alguns científics situen el seu inici en el naixement de l’agricultura, però la majoria s’inclina com a punt de partida per la revolució industrial. L’antropocè arriba després de l’holocè, que va durar 11.500 anys. No és tan sols una paraula, és un canvi radical de perspectiva. Només se m’acut una paraula d’abast similar: Homo sapiens sapiens. Però «antropocè» observa l’ésser humà en una escala major: ja no biològica, sinó geològica. Som, a partir del que hem fet en els últims dos segles i mig, igual de minúsculs que érem fins ara? L’antropocè no és més que un gra de sorra en la cronologia del planeta, però la seva intensitat i la seva importància estan fora de tota escala. Si no estem equivocats.
Imaginem que no n’estem, que l’antropocè és una realitat, que el canvi climàtic està alterant brutalment la nostra realitat, el nostre futur. Això vol dir que els caçadors de mamuts, els óssos polars, els virus reviscuts o els corrents atmosfèrics o marins formen part d’un incipient nou ordre narratiu. Des d’un punt de vista cultural, la humanitat ha viscut potser dues grans etapes: la teocèntrica (o animista, màgica, politeista) i l’antropocèntrica (sovint eurocèntrica, però amb l’ésser humà com a mesura de totes les coses). L’antropocè ens situa davant d’una tercera fase cultural, si realment el canvi climàtic està comportant un gir narratiu.
Durant els mil·lennis en què va regnar el pensament màgic, la forma literària per excel·lència va ser la mitologia. Lírics o èpics, el consum massiu va ser de mites. A partir de l’humanisme renaixentista i de la revolució copernicana, va emergir el subjecte com a lloc d’enunciació i com a àmbit d’exploració. El petrarquisme es va expandir ràpidament i va fer anacrònica la novel·la de cavalleries, sobre les cendres de la qual Cervantes construeix aquest artefacte polimorf que es diu «novel·la moderna». Montaigne esdevé el tema de la seva pròpia obra. Si Rotllan o el Cid simbolitzen pobles, Otel·lo o Hamlet sols es representen a ells mateixos. Dels Argonautes a Robinson Crusoe, del Mont Olimp als Buddenbrook, de la literatura de la gran comunitat a la literatura de l’individu o, a tot estirar, de la família burgesa: així podríem resumir, en termes literaris, el pas del mite al logos. Des de mitjan segle XX, la poesia del jo i la novel·la de personatges viuen crisis periòdiques (o experimenten una gran crisi), que han coincidit amb la translació al cinema i a la televisió dels grans relats amb protagonistes i antagonistes, rostres reconeixedors, star system. Les narratives es resisteixen a abandonar el personatge: el segueixen considerant l’últim reducte de la seva essència moderna. Després de Newton i d’Einstein i d’Hiroshima i de l’11-S i de Google Earth, ens continuem aferrant a la imatge de l’Home de Vitruvi com si fos la nostra taula de salvació. Però aquesta imatge ja no ens representa. En aquest mapa les fronteres estan definides. En el nostre món, en canvi, poden ser més poderosos els vincles interoceànics que els límits geològics de les masses continentals.
Com seran les narratives de l’antropocè? Com serà la literatura conscient que el subjecte individual no és més que el node d’una xarxa? Com explicarem el món després de ser conscients que l’hem alterat dràsticament? És impossible llegir el futur, però sí que podem observar algunes manifestacions del present. Dues trilogies possibles de no-ficció dels últims anys, per exemple, molt diferents però escrites en paral·lel, defensen una mateixa ambició de relat necessàriament internacional, com si els global studies reclamessin la seva dimensió en les pràctiques creatives. Em refereixo als tres llibres d’assaig, crònica i viatge en què l’escriptor Martín Caparrós ha parlat de les crisis del segle XXI (Contra el cambio, Unaluna i El Hambre); o els tres que ha dedicat el sociòleg Frédéric Martel a la cultura de la nostra època (Mainstream, Global Gay i Smart). Si passem d’autories individuals a autories complexes, el primer exemple que ens ve al cap és el de les enciclopèdies, que van ser redactades tradicionalment per equips de poques persones; la Viquipèdia, en canvi, l’escriuen unes quantes desenes de milers (té uns setanta mil editors regulars). La intel·ligència col·lectiva produeix la crònica en temps real del nostre present, alhora que va versionant el que sabem sobre el passat.
L’altre dia, mig en broma mig de debò, publicava al meu perfil de Facebook un estat sobre les correspondències entre les principals xarxes socials i certes emocions i sentiments que potser hi són predominants. Així, l’amistat i les relacions personals són al centre de Facebook; la gelosia o l’odi, al de Twitter; el desig, en el de Tinder; l’ambició, en el de Linkedin; o l’admiració o l’amor, al d’Instagram. Fins ara no hem vinculat sempre aquestes paraules amb els grans personatges de Shakespeare? Les xarxes socials estan elaborant els grans relats emocionals del nostre temps? Si no paren de créixer i de ramificar-se, com dimonis els podrem llegir?
Sens dubte, el problema no és tant de producció com de lectura. Durant l’antropocè hem multiplicat exponencialment tant els objectes com les converses, tant la contaminació com el coneixement. Anomenem big data aquest arxiu ingovernable, en expansió constant. I intel·ligències artificials els únics lectors que ho podran llegir. Les nostres seran lectures necessàriament parcials; però no per això menys vàlides. Fa exactament vint anys que Deep Blue va guanyar Gary Kaspàrov, i no pas per això hem deixat de jugar als escacs.
Deixa un comentari