ODA al Futur: obrador d’activismes sobre el canvi climàtic

Un grup de persones assegudes a l’arbre caigut General Johnson Big Tree al Parc Nacional de Yosemite, c.1900 | Pierce, C.C. (Charles C.), University of Southern California. Libraries | Domini públic

Medi ambient i sostenibilitat serveixen, avui en dia, d’argument repetitiu per continuar el consumisme en què estem immersos. La casa del medi ambient, que molts crèiem que havia de ser acollidora, se’ns ha quedat petita: el discurs verd predominant no serveix per ajudar a tenir cura de l’entorn i millorar-lo, sinó que més aviat ajuda a vendre més i millor les mateixes coses que ja compràvem, emmascarades de modernitat i canviades de nom.

Precisament, l’explotació global del territori realitzada durant l’Antropocè posa en crisi la nostra cultura, i «el canvi climàtic» és literalment el «canvi» que ens retorna la terra a la factura de l’explotació global. Deambulem amb unes culleres mediàtiques, virtuals, pels prats de la crisi climàtica, i ens comportem com conills que no saben menjar l’herba.

Des de l’ODA al Futur treballem per fer visibles els indicis locals de l’acceleració del canvi climàtic. Evidenciant els dispositius d’explotació podem reclamar una nova cultura de gestió del territori, d’autoorganització de les comunitats i de resistència a la crisi.

Les odes

L’ODA al Futur la formem diversos col·lectius activistes del territori català que lluitem des de fa molts anys contra la desintegració del paisatge: des de les Terres de Llevant del Ter fins a les Terres de Ponent de l’Ebre, des de les muntanyes nevades que alimenten el Segre a Viliella fins a la boirosa plana de Vic, des del riu Llobregat fins a les platges del Maresme, des de pobles com Manlleu fins a ciutats com Barcelona. Tants llocs, tantes lluites. A cada lloc, un de nosaltres.

També som dissidents, també fem plaça: des del Camí dels Bons Homes, per on marxaven a l’exili dissidents de la dictadura franquista, fins a les places ocupades un 15 de maig… A cada plaça, un de nosaltres.

Rius, planes, deltes, platges, boscos, muntanyes, ciutats i pobles: rius transvasats, planes contaminades de purins, deltes que retrocedeixen, platges que perden la sorra, pinedes que es moren, muntanyes de residus de sal, àrees residencials estratègicament inundables, pobles engolits per grans infraestructures, ciutats assetjades per la sequera… A cada lloc, un de nosaltres.

Culleres al prat | Daniel Barbé Farré | Tots els drets reservats

Ara bé, les antigues paraules no serveixen i necessitem un espai viu i participatiu on puguem reinventar el relat que hem heretat i crear nous imaginaris. Per fer-ho, al costat de l’Obrador de Dissidents Activistes en el paisatge, l’ODA al Paisatge, hi ha un Obrador de Disseny Activista, l’ODA Gràfica; un Obrador de Dramatúrgies Activistes del Cos, l’ODA al Cos, i un Obrador de Dialèctica Activista, l’ODA Rumia.

Cada gest de resistència en el territori es convertirà en un motiu gràfic, una forma d’interpretar el cos i un acte de pensament; aquest és el pont entre cultura i canvi climàtic que anomenem l’ODA al Futur. Les odes es canten les unes a les altres, i passen de l’activisme a la cultura.

L’ODA al Paisatge s’ha anat distanciant progressivament de la pròpia identificació com a «activisme mediambiental», perquè considera que el medi ambient és una concepte totalment esgotat que cal reinventar. Coincidim a definir el nostre activisme com una dissidència que intenta foradar el consens de l’explotació capitalista del paisatge. Som una pedra a la sabata del poder: allí on trepitja ens nota.

L’ODA Rumia la formen membres dels diferents obradors que necessiten un espai per pensar les metàfores que prenyen determinats objectes o processos activadors de la crisi en el paisatge. A l’obrador fem olla «canamillana»: barreja de cànem i llana que serveix per anomenar la col amb patates en alguns municipis d’Osona. Barregem pensaments de cànem, que estirem de la cultura clàssica, i històries de llana, que ens arriben del paisatge. L’ODA Rumia dona continuïtat a la forma assagística de l’«Arxiu de Paisatges Inestables» i porta els relats cap un espai de pensament col·lectiu que inspira, com una recepta, la cuina de tots els obradors. Rebem els ingredients que ens porten els grups activistes dels camps no només per pensar com podem cuinar-los sinó que, a vegades, som nosaltres mateixos els que els proposem que utilitzin determinades «espècies» per intensificar el gust de la seva visió del territori.

L’ODA al Cos concep l’organisme no només com una entitat física, sinó també com un flux energètic que interactua amb els espais físics i en els espais físics, intervenint en variables intangibles de manera impredictible. Des d’un pensament espacial que passa pel cos, la dansa i el fet coreogràfic, esdevenim articuladors de fenòmens narratius que originen presències efímeres i omplen de significat espais possibles que descriuen una experiència sensorial i afectiva amb el lloc en qüestió, en relació amb les mirades i les percepcions que hi habiten. La coreografia en el lloc esdevé cartografia sensible que dialoga, perquè té la capacitat d’extreure les temperatures dels llocs i traduir la imaginació humana que el cos que les balla conté. Així, el clima del cos és part inherent dels paisatges, muda constantment i segueix processos de variabilitat infinita, igual que el clima. Aquest clima del cos l’explorem des de la intersecció dels mateixos cossos amb l’entorn, que ha esdevingut el lloc de pressió en el qual el canvi climàtic incideix i genera paisatges en crisi.

L’ODA Gràfica es constitueix com un espai d’exploració del concepte de disseny activista, i agrupa l’Oficina de Disseny, l’Automàtica (una impremta autogestionada del barri de Gràcia, a Barcelona) i la impremta col·lectiva de Can Batlló. Transformem en dispositius gràfics els conceptes-metàfora que expliquen el funcionament dels dispositius del canvi climàtic en els nostres paisatges. Simultàniament utilitzem aquest dispositius gràfics per reflexionar sobre la manera en què operen també en el si de les mateixes concepcions gràfiques i permeten concebre el disseny com una forma de revelació i alliberament: un dispositiu revelat ja no funciona com a tal. Els conceptes de línia, tub, trama, blanc, superfície, retícula, etc. poden servir tant per a la descripció dels modes d’explotació del territori en el canvi global com per a la descripció del funcionament gràfic que permet crear la versemblança d’aquesta explotació.

Paisatges Inestables: La falca salina | Daniel Barbé Farré | Tots els drets reservats

Els paisatges

El treball de les odes és fer visibles aquells elements significatius de les crisis que ens permeten buscar noves paraules, imatges, gestos i moviments per descriure’ls. Ens cal un canvi radical de llenguatge per poder fer un contrarelat de les paraules que utilitza el poder i treure de la «caixa negra» els motius de la crisi. Els problemes s’agreugen perquè els dispositius que els generen no són visibles i les falses solucions, o les solucions a mitges, generen noves crisis. Les crisis estan mediàticament simplificades, de forma que no es poden desentrellar els elements que les generen, per això es fa tan difícil actuar-hi en contra.

La mateixa pluja torrencial que pot fer sobreeixir les bases de contenció del runam salí de Sallent i salinitzar el Llobregat és la que, riu avall, inunda les Àrees Residencials Estratègiques a Martorell i al Maresme provoca que els vàters dels baixos comencin a treure aigua. La mateixa sequera que concentra la sal al Llobregat concentra els nitrats als aqüífers del Ter i fa que la falca salina de l’Ebre avanci uns quants quilòmetres riu amunt. Ens hem adonat que el canvi climàtic estableix causes comunes als episodis de crisi dels nostres paisatges, per això treballem junts. Ens hem adonat que hi ha unes metàfores que recorren els nostres paisatges i ens ajuden a entendre’ls.

El mateix blanc administratiu que ens explica el forat existent al Pla Director de l’Àrea Residencial Estratègica de Martorell i que dona permís per edificar en zona inundable a l’horta del riu Anoia –que fins ara havia estat preservada de l’especulació– ens fa comprendre l’esfondrament del barri de l’Estació de Sallent –provocat per la filtració d’aigua a les galeries de les mines de potassa–, el reallotjament dels veïns del barri de l’Estació i el cost consegüent, de gairebé cent milions d’euros, assumit per la nostra administració. El mateix blanc explica també les aigües «purinificades» d’Osona, que són conseqüència del fet que a Catalunya hi hagi més porcs que habitants i d’una economia basada en el monocultiu del porc, cosa que ha transformat els camps cultivats en embornals de purins. Les metàfores i els conceptes corren, es traslladen d’uns paisatges a uns altres i ens ajuden a entendre on vivim.