L’última onada

Onades trencant sobre les roques. Wellington, 1940 | Eric Lee-Johnson, Museum of New Zealand Te Papa Tongarewa | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

La cala sembla fosa en una abraçada. Una abraçada és tan alarmant com preuada, l’ofec fet bàlsam. Dins l’abraçada no se sent gaire res més que l’estretor de la pau. S’hi fa sorda, la guerra de fora. Els sons arriben esmorteïts, cacofonies embolcallades pel sentit anestesiat. Com ser dins l’aigua. A la cala hi ha molta aigua. Onada rere onada rere onada dia i nit. La remor incessant, per constant i absoluta, es torna silenci. Ben bé com l’abraçada, que de tant estrènyer desmaia el cos i el consol es fa col·lapse.

Mentre l’aigua nega el so de la terra, la terra brama. El xerric de rodes de l’enèsim cotxe que fuig esperitat, l’estrèpit de centenars de clàxons a les autopistes congestionades, els batzacs a les portes metàl·liques dels magatzems saquejats, el crepitar de les branques sota les flames enfurismades i els trets, sobretot els trets, l’explosió de la pólvora de qui no pot esperar.

Els de la cala, en canvi, esperen sense pressa. Han entès la inevitabilitat i l’habiten tota sense mirar el rellotge. Endrecen el dia amb la llum, compten el temps amb les onades. S’han fet més grosses, més seguides. Les onades els expliquen coses del món que s’esgota. Arrosseguen restes, fragments, residus. Tot plàstic, tot petroli. També peixos morts. La fortor de la cala és una abraçada densa, líquens i algues greixoses en lloc de braços i mans. Els de la cala no menyspreen el peix. El couen a les brases que fumegen constants cap al cel i es confonen amb les nuvolades que venen dels boscos propers. Ningú no mira el cel perquè el mar és més present. El present no val gaire res però la gent que espera a la cala el viu tot. Mentre hi sigui, mentre hi siguin.

Fa dies que hi són. Potser deu, potser uns quants més. Cap enrere és igual, cap endavant és el final. El final és molt a prop. Ho saben perquè ho diu l’aigua, més inquieta, i perquè ho repeteix la terra, més calenta. De vegades l’escalfor ho remou tot, s’esquerden les roques, en cauen unes quantes, l’estrèpit trenca el silenci de la fressa del mar i algú s’estremeix i algú altre es pregunta si hi ha cap diferència entre l’abraçada d’una roca i la d’una onada. Sempre hi ha qui respon amb uns versos, qui entrellaça temor i amor, qui demana estimar el mar tot i la ira. Sempre hi ha qui plora. I és un plor somort que mor a l’aigua i reneix com a onada. Cada onada porta una abraçada.

Parlen molt de l’última abraçada. Diuen que l’esperen amb els braços oberts. Saben que el món ja no espera res. Que els cotxes ja no van enlloc i que els incendis ho han arrasat tot. La cendra que omple l’aire put a benzina i pinassa i pell cremada. Animal o humana és igual. És vida, al cap i a la fi. O ho era.

Onades trencant sobre les roques. Wellington, 1940 | Eric Lee-Johnson, Museum of New Zealand Te Papa Tongarewa | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Un matí, entre la brossa que arrossega l’aigua, apareix un cos, després un altre, més tard encara un altre. Al cap del dia hi ha una col·lecció de cadàvers amb la pell blava i les faccions esborrades, però malgrat això, malgrat els ulls desdibuixats i les galtes inflades, els de la cala saben que venen de lluny. Que la marea els ha arrossegat des d’altres litorals, des d’altres interiors, des d’altres continents. Estenen els cossos per la sorra i s’asseuen a sopar peix mort al seu costat. Tot plegat són restes del món que ja no és. Són prova del col·lapse.

El van anunciar així, El Col·lapse!, fa poques setmanes. Quan tots els sismògrafs del món van parlar alhora. En un punt profund que ningú no podia assenyalar amb precisió, l’últim dels forats oceànics, es gestava la mare de totes les onades. I serà una mare furibunda!, deien, Un mur d’aigua cruel que engolirà la terra! I espereu: la mare serà només el preludi. Perquè en sincronia, la coreografia més furiosa, n’arribaran les filles, les netes, les besnetes, ascendència i descendència, fantasmes i embrions d’onades, tota l’estirp que emergirà del més fondo de tots els fons com un exèrcit implacable. Que esborrarà la frontera entre l’aigua i la terra.

El que va passar després d’aquell anunci també va ser una onada. De suïcidis, en aquest cas. La gent no volia, no podia!, esperar la mort: s’hi llançava. De cap a la pólvora en comptes de l’aigua. Els de la cala no són aquella gent. Els de la cala tenen paciència i no temen la urgència. Han convertit aquell últim tros de terra que vessa al mar en un santuari per venerar el món que han destrossat. Hi ha plena consciència de la responsabilitat, entre els de la cala. És cosa nostra, tot plegat. L’hem explotat, l’hem violat, n’hem abusat. Hi ha plena consciència de l’oportunitat, entre els de la cala. L’anhel d’un món renovat, una utopia que sorgeixi de les restes, que la vida emergeixi més sàvia de les profunditats.

I ara esperen així, drets i amatents, l’abraçada de la devastació. No hi ha desesperació, hi ha salvació. Tenen la certesa que l’última onada serà la força que matarà la mort. No coneixen la mort però n’admeten el misteri. L’oceà ens connectarà amb allò desconegut, diuen. Les profunditats de l’oceà i la immensitat de l’univers són, fatalment i ineludiblement, el mateix. Allò desconegut és l’essència de la nostra existència. Els de la cala no es veuen com a víctimes, se saben pioners d’un futur que ningú no sap, estan disposats a abraçar el que hi ha més enllà.

El més-enllà ja és aquí. El silenci crida que eixorda, el bram de la vida que mor i neix, tot a l’hora, de l’abisme. L’onada és un abisme al revés. Metres i metres d’aigua que creix enarborada, de barranc líquid, de paret que es regira, estavellant-se contra la riba, contra la vida. Els de la cala es lliuren a l’impacte. Abracen l’onada. A la punta de l’abisme, al capdamunt de l’onada, hi ha el fons. La mirada no hi arriba però l’intueix i és sempre el mateix: el consol del col·lapse.