Glasgow: l’última cimera pòstuma?

Turista ajudat a pujar la gran piràmide per homes egipcis. Egipte, 1870-1880 | Félix Bonfils, Library of Congress | Domini públic

L’argot de les cimeres climàtiques és certament complicat. Fa anys i panys que fem reunions multitudinàries, amb declaracions de bones intencions, amb fotografies d’encaixades de mans i abraçades triomfals. També amb cares llargues, ganyotes de decepció i apel·lacions tràgiques a l’acció immediata. I ara, de sobte, ens trobem just davant d’un penya-segat, quan encara ens trontollen les cames després d’uns mesos de vertigen pandèmic. A Glasgow, a la cimera número 26 de les que organitza l’ONU per a arribar a acords en la lluita contra el canvi climàtic (les famoses «COP»), la comunitat internacional s’hi juga la credibilitat i –el que és més preocupant– el nostre futur. Per què és tan important?

En primer lloc, a Glasgow s’hi arriba amb la inèrcia del debat social sobre la nostra relació amb la natura i l’entrellaçament de la pandèmia de la COVID-19 amb la crisi ambiental. També s’ha recuperat –almenys en part– l’esperit de mobilització col·lectiva que va recórrer el món el 2018 i 2019, amb Fridays for Future i Extinction Rebellion com a protagonistes. Aturem-nos un moment en eixos mesos prepandèmia. La cimera que se celebrà a Madrid –cal no oblidar que hauria d’haver-se celebrat a Xile– tenia un significat especial. No s’havien vist mai manifestacions pel clima tan multitudinàries: a algunes ciutats es passà, en només un parell d’anys, d’una concentració d’uns pocs centenars de persones a marxes de desenes o centenars de milers de persones. «Climate was in the air», parafrasejant la cançó. Madrid era, doncs, el pont entre la famosa cimera de París, on s’arribà a un acord fonamental el 2015, i la cita de Glasgow (que originalment se celebraria el 2020), on es desenvoluparien les ferramentes previstes a París i s’iniciaria el camí post-Kyoto. A Madrid, però, no s’arribà a cap acord rellevant, i la sensació fou fou, de nou,  de fracàs. Una altra vegada. O la cimera de Glasgow és capaç de recollir l’esperit de les mobilitzacions ciutadanes i donar-hi forma legal, articulant les eines necessàries i establint-ne el caràcter vinculant, o la protesta social tindrà un motiu més per a virar cap a la ràbia i la desesperança.

En segon lloc, la cimera de Glasgow se celebra després que començara a fer-se públic el sisè informe de l’IPCC, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. Les evidències científiques sobre la realitat de l’escalfament global són extraordinàriament sòlides des de fa anys (només cal mirar-se els titulars del 2014, el 2007 o el 2001, quan van elaborar-se els informes precedents) i el consens científic és aclaparador (99,9 %), però és cert que esta vegada el to del panell d’experts ha estat particularment greu. Les temperatures han augmentat en més d’un grau des de l’època preindustrial, i estem ben lluny del marge de seguretat de la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera (al voltant de 350 parts per milió, i ara en tenim 413). A més, la presència de gasos amb efecte d’hivernacle no deixa d’augmentar, fins i tot després de la pandèmia, cosa que esborra qualsevol esperança –alimentada per molta gent, tot i que sense cap fonament– que la paralització de l’economia mundial durant unes poques setmanes serviria per a alentir de forma significativa la velocitat de la crisi ambiental. La crisi és sistèmica i la COVID-19 ha produït alteracions conjunturals. Les emissions dels gasos causants del canvi climàtic van baixar a Espanya un 18 % durant el 2020, i sí, és una davallada significativa. Però alhora és molt preocupant, perquè significa que en un any en el qual el país es va quedar paralitzat durant mesos hi ha un 82 % d’emissions estructurals que no depenen de si agafem un avió, sortim a fer una cervesa o anem en cotxe a la feina. Les accions individuals sempre sumen, però el grau de transformació necessària només es pot assolir mitjançant canvis col·lectius. I caldrà subratllar allò evident: confinar-se no és lluitar contra el canvi climàtic. La pandèmia ha causat i encara causa un enorme dolor a milions de persones, i és una tragèdia sanitària, però també social i econòmica. Assimilar-la a un full de ruta climàtic seria apostar pel fracàs i el patiment.

En tercer i últim lloc, a Glasgow es dirimeix l’essència mateixa de les cimeres climàtiques. La seua funció és teòricament simple: limitar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Per contra, si n’observem l’evolució i la concentració al llarg dels últims trenta anys i hi superposem les dates de les cimeres, el que salta a la vista és que, indefectiblement, després de cada trobada i resolució de l’ONU les concentracions pugen i tornen a pujar. Des de la primera COP s’han emès la meitat de totes les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle de la història. La conclusió evident és que estes conferències diploclimàtiques –tal com molt encertadament les va qualificar l’exconsellera valenciana Elena Cebrián quan va explicar per què no anà a la COP24 a Katowice–, l’objectiu de les quals és la reducció de les emissions, han estat profundament ineficaces. Amb els compromisos actuals derivats de l’Acord de París, que estableix un límit d’1,5 ^oC d’augment de temperatures el 2100, arribaríem quasi al doble: 2,7 ^oC. Només hi ha un país que se’n salva, en una anàlisi internacional recent on suspenen, entre d’altres, la Unió Europea, els Estats Units, Noruega, el Canadà o el Japó: Gàmbia. De què valen, doncs? Són llavors més que comprensibles accions com la d’Extinction Rebellion del passat 25 d’octubre, quan van tallar la Gran Vía de Madrid per a exigir accions decidides davant la crisi climàtica i alhora demanar que la COP de Glasgow fora l’última. Per a què fer-ne més, si no serveixen per al propòsit inicial?

Ens enfrontem a una cruïlla de civilització, davant la qual hem bastit una arquitectura legal i institucional insuficient, d’una precarietat ètica i funcional que fa por. La cultura del blablablà climàtic, com denunciava Greta Thunberg, s’ha apropiat d’unes cimeres que han confós l’instrument amb l’objectiu. Sembla que el que importa siga únicament continuar celebrant-les i aplaudint les minses victòries o acords –per a incomplir-los després. I si és tan sagnant és perquè hi ha una porta d’esperança oberta, perquè no està tot perdut. El mateix IPCC que ens diu que molts dels impactes que veiem i que han de venir (pujada del nivell del mar, onades de calor, canvis en els patrons de precipitacions) són irreversibles, també explicita amb total claredat que encara és tècnicament viable limitar l’escalfament a 1,5 ^oC o, en el pitjor dels casos, a 2 ^oC. Que les decisions que prenguem ara i avui, en esta dècada crucial, importen i determinaran tot el que queda del segle XXI i el segle XXII. Com a mínim. Cap societat humana ha tingut esta capacitat de modificació de l’avenir, i molt menys l’ha posseïda de forma conscient.

Per a fer possible un futur habitable i humà ens cal tornar a imaginar. Deixar de viure a un present pòstum, en el sentit al qual la filòsofa Marina Garcés fa referència quan parla d’aquell temps en què tot s’acaba. «Hem vist com s’acaba el progrés: el futur com a temps de la promesa, del desenvolupament i del creixement», sentencia. Ens cal allunyar-nos de la fascinació per l’apocalipsi, tan present a la cultura popular avui dia (només cal fer una ullada als catàlegs de pel·lícules i sèries actuals). Davant l’autoimposició d’una maledicció que semblem incapaços d’aturar i d’un dol que ens hem emprovat per avançat, cal reivindicar la necessitat d’imaginar futurs diferents i, des d’allà, construir-los. Aturar el canvi climàtic ens obliga a transformar d’arrel un sistema suïcida i caníbal, però això són bones noves. El canvi costarà, i sí, és clar que hi haurà perdedors: els mateixos que es beneficien de la forma en què estan arranjats els engranatges del món actual, acumulant riquesa i explotant països, persones i ecosistemes. L’1 % més ric del món consumeix i emet més que la meitat més pobra de la humanitat. Per a la resta, per a la immensa majoria, la proposta no és viure pitjor per aturar el canvi climàtic, sinó convèncer-nos que l’esforç col·lectiu per a frenar el canvi climàtic el fem, justament, per a viure millor.

La COP de Glasgow ha d’escollir a quin món vol pertànyer. Si a una realitat pòstuma i fòssil que va apedaçant compromisos i promeses amb pintura verda o si, al contrari, vol deixar de preguntar-se fins quan serà possible mantenir dempeus una bastida que abans o després s’ensorrarà i decidir cap a on cal caminar. Si decidim col·lectivament que el segle XXI ja ha començat –ara sí– i actuem en conseqüència, o si mantenim el segle XX amb respiració assistida. Si hi ha hagut un moment en què ha estat possible desenganxar-se del degotador de petroli, és ara. «Hoy es siempre todavía», escrivia Machado. Omplim l’avui de significat i d’esperança, ara que encara podem.