Dissenyar entre la realitat i la ficció

L’artista M. C. Escher treballant al seu estudi, s.d. | Wikimedia Commons | CC-BY-2.0

Al llarg de les darreres dècades, importants avenços tecnològics i científics han transformat gairebé tots els aspectes de la vida de les persones i han comportat un impacte global que va molt més enllà d’una revolució tecnològica: empoderament generalitzat de les persones, més accés a la informació, o bé eines formidables de networking. L’anomenada «revolució digital» s’ha convertit sense cap mena de dubte en una de les idees centrals dels darrers temps. Com explica l’historiador Howard P. Segal, «la tecnologia s’ha convertit no només en la base material de la societat, sinó també en el seu model social i ideològic, verdaderament» (Future Imperfect: The Mixed Blessings of Technology in America, 1994). Aquesta idea de tecnologia (o ideologia), materialitzada a través de nous productes i serveis, és al centre d’una ruptura radical en la vida social, de forma evident, i té un pes molt significatiu a l’hora de definir l’esperit polític i cultural dels nostres temps.

Avui en dia, la percepció que tenim de la realitat està definida, en gran part, per aquestes innovacions que la revolució tecnològica ha introduït de forma generalitzada i assequible per a una gran majoria. Mitjançant continguts de diversos formats, ens hem vist envoltats de noves maneres de representar, reproduir o recrear la realitat que ens envolta. Imatges, sons, vídeos i missatges configuren un nou paisatge en evolució constant que ens permet comprendre el món i interactuar-hi a través de nous mecanismes. Aquestes noves possibilitats transgredeixen les formes tradicionals de presentació, exhibició o interacció, i en conseqüència, creen noves relacions entre l’aparença i la realitat, entre el singular i el comú, entre el que és visible i el seu significat.

El Deepfake o hipertrucatge és una tècnica realitzada amb programes d’IA per crear vídeos falsos que semblin autèntics i reals. «Reunió Anual del Fòrum Econòmic Mundial» del Fòrum Econòmic Mundial està sota una llicència CC BY-NC-SA 2.0.

Escoltar un missatge d’àudio d’un amic, rebre una trucada d’un familiar o reproduir un vídeo d’un polític conegut són accions simples i quotidianes la veracitat de les quals a priori no ens qüestionem: pel fet de reconèixer-ne les veus i les cares, avui en dia tractem els materials com a autèntics. Tot i això, la proliferació recent de realitats sintètiques versemblants qüestiona aquesta idea. Les emergents tecnologies deepfake, per exemple, generen sintèticament tota mena de vídeos i àudios realistes que esdevenen versemblants. Altres innovacions, com el Google Duplex (l’últim assistent d’IA del gegant tecnològic), fan reserves telefòniques sense que l’interlocutor s’adoni que conversa amb una veu sintètica. Avui en dia, la frontera que separa la realitat de la ficció es desdibuixa a un ritme trepidant. Videojocs amb universos infinits com No Man’s Sky o Fortnite, filtres facials de realitat virtual integrats a les xarxes socials, o dating apps amb algoritmes que t’ajuden a trobar parella, il·lustren activitats establertes i molt quotidianes en les quals realitats i ficcions s’uneixen i s’entrellacen, i també qüestionen conceptes com la veritat i la mentida.

Durant els darrers anys hem vist com aquestes grans transformacions han deixat petjada a escala social, en especial en l’esfera política. L’any 2016, la paraula postveritat va ser escollida paraula de l’any per l’Oxford English Dictionary, arran de les eleccions presidencials dels EUA del 2015 i de la celebració del referèndum del Brexit. En tots dos casos es va demostrar la pèrdua d’influència dels fets verídics i reals en la configuració de l’opinió pública, i les apel·lacions clares a les emocions i a les creences personals van guanyar terreny als fets verídics i contrastats. L’auge de les notícies falses i les veritats alternatives, difoses principalment a través de les xarxes socials, junt amb el difícil rol del periodisme per mantenir els estàndards d’objectivitat alts inherents a la professió, han provocat que alguns analistes afirmin que ja vivim en «l’era de la postveritat»: una època en la qual els fets, la veritat i la realitat es veuen greument debilitats, i en la qual predomina un llenguatge de confiança, emoció i sinceritat que abandona definitivament la certesa i la veracitat.

No Man’s Sky és un videojoc d’aventures amb universos infinits creats per un algoritme matemàtic que genera aleatòriament tots els elements del contingut del joc.«No Man’s Sky (Foundation v1.1, no mods, PC)» de blakespot està sota una llicència CC BY 2.0

La relació entre la realitat i la ficció és certament problemàtica, i la tensió que sempre ha existit entre els dos conceptes s’ha anat accentuant i relaxant al llarg del temps, tal com han explicat pensadors d’èpoques molt diverses, com Plató, Nietzsche, Walter Benjamin o Jean Baudrillard. El context actual demostra que la problemàtica és més viva que mai i que s’accentua a un ritme constant. Davant d’aquest context, és evident que cal habilitar noves eines que ens ajudin a redefinir la relació amb el que és real, i començar a emmarcar els fets de formes noves i imaginatives perquè la veritat prengui sentit i es mantingui ferma en la vida quotidiana. És aquí on la ficció i la imaginació tenen un gran protagonisme.

Quin rol positiu pot tenir la ficció en aquesta era de la postveritat, envoltats de notícies falses i veritats alternatives? Quin lloc ocupa la imaginació en la manera com entenem i creem la realitat que ens envolta? Durant els darrers anys, alguns sectors perifèrics de les arts i el disseny han començat a donar respostes a aquestes preguntes.

Una nova generació de dissenyadors ha començat a emprar la ficció en la pràctica creativa com a mitjà per especular com podria ser la realitat que ens envolta. Fent-se seva la premissa que «la realitat necessita la ficció per ser desitjable, de la mateixa manera que la ficció necessita la realitat per ser creïble» (Stephen Duncombe, Dream: Re-imagining Progressive Politics in an Age of Fantasy, 2007), aquests professionals del disseny reivindiquen la ficció com un instrument per imaginar futurs alternatius i per pensar com poden transformar el món actual. Allunyats de les tradicionals disciplines d’un disseny generalment al servei de la indústria i de les necessitats comercials, aquí el disseny es converteix en una via per especular com podrien ser les coses: com a eina per entendre millor el present i debatre o qüestionar el futur col·lectiu.

Aquest disseny, que alguns han descrit anteriorment com a «disseny especulatiu» o «ficció especulativa», és una teoria o metodologia que pren forma d’objecte o material tangible i té un objectiu: interpel·lar l’audiència a través de l’ús (ja sigui visualitzant-lo, experimentant-lo, o bé utilitzant-lo). És a través d’aquesta interacció que l’espectador s’endinsa en una narrativa creada a través de l’objecte per estimular i provocar imaginacions específiques i clares. Un dels factors clau d’aquests projectes és la gestió de la ficció.

Utilitzant tècniques properes a altres disciplines com la ciència-ficció, la interpretació teatral o la comèdia, aquestes pràctiques estableixen un «pont» entre la percepció del món real de l’audiència i l’element fictici del concepte presentat: requereixen una coherència amb el present i una narrativa il·lustrada o explicada de forma versemblant. Tanmateix, les «ficcions especulatives» no solen desviar-se cap a un futur gaire llunyà. Practicant la col·laboració amb altres disciplines, aquests projectes basen les seves investigacions en processos o tecnologies reals, la qual cosa crea una interpel·lació més punyent i provocativa.

Tanmateix, sovint construeixen una visió de la realitat que ens ajuda a conèixer millor el món en què vivim a través de formats més versàtils que, per exemple, un anàlisi científica o una peça periodística. Designing for the Sixth Extinction és un projecte d’Alexandra Daisy Ginsberg en el qual investiga l’impacte potencial de la biologia sintètica sobre la biodiversitat i la conservació. Basant-se en investigacions en desenvolupament, el projecte recrea l’aspecte de possibles noves espècies sintètiques i reflexiona sobre el futur dels espais naturals. La badalonina Marta Giralt Dunjó, per altra banda, va crear Virtual X, un projecte que qüestiona els límits ètics i morals de la realitat virtual en pràctiques sexuals extremes. A través d’una sèrie d’artefactes i objectes que recreen aquestes experiències sexuals, exposa aquest futur proper i qüestiona el paper de la indústria de la pornografia.

La doble consciència del lector és una qualitat inherent a l’experiència estètica, i aquí es posa de manifest. Ens pot commoure profundament alguna cosa que sabem que «només» és una ficció, i gràcies a aquest marc fictici, podem submergir-nos-hi sense perdre la capacitat d’avaluar críticament el món que evoca. Aquesta fe de l’espectador, com en les ficcions literàries, és allò a què fa referència el principi conegut com a «suspensió voluntària de la incredulitat» (Samuel T. Coleridge): la fascinant idea que l’espectador accepti els termes de l’obra fictícia i, doncs, que suspengui la incredulitat en la ficció per deslliurar-se de la premissa del món fictici.

Una de les qualitats més importants de la ficció és l’honestedat: no pretén dir la veritat. La ficció pertany a l’àmbit imaginatiu, però això no vol dir que les històries presentades siguin intrínsecament falses. A vegades, la ficció revela una veritat més profunda sobre el món que els fets contrastats: la ficció pot disseccionar el món, qüestionar-lo i oferir noves perspectives. Ens ajuda a pensar i imaginar realitats alternatives, a explorar el futur i a representar coses que serien difícils de representar d’una altra manera. La ficció ens porta al món del possible, del que és pensable. La ficció, d’alguna manera, ens ajuda a apropar-nos a un futur millor.