La visió occidental sobre l’Àfrica i la diàspora africana està farcida de tòpics que inclouen pobresa, segregació, guerra o, més recentment, terrorisme. Amb l’ànim de trencar amb els estereotips, l’afrofuturisme és un corrent artístic i cultural que des de fa dècades reivindica una nova identitat a través de la ciència-ficció i la fantasia històrica. En el marc de l’exposició «Making África» al CCCB, que aporta un enfocament creatiu del continent, analitzem un gènere que recupera les arrels precolonials per projectar-les en futurs possibles.
Piràmides voladores i faraons extraterrestres conviuen en harmonia en l’afrofuturisme, una tendència estètica que qüestiona els estereotips, positius o negatius, associats a la identitat africana. Fent servir elements de ciència-ficció, cosmologies no occidentals i tecnologia, aquest gènere es basa en el passat per criticar el present i imaginar futurs alternatius, tot això des d’una perspectiva cultural afrocèntrica.
Tot i que el terme es va utilitzar per primera vegada el 1994 a l’article «Black To The Future» de Mark Dery, les seves manifestacions es poden rastrejar al llarg de la cultura del segle XX, especialment als Estats Units. Una manifestació primitiva del gènere es troba en els relats de W.E.B. Du Bois, panafricanista i activista dels drets civils dels Estats Units. En un dels seus primers textos de ficció, La princesa d’acer (1908), un sociòleg afroamericà inventa una màquina per veure-hi a través del temps i l’espai, amb la qual descobreix una princesa africana feta d’acer que segresten i separen de la seva mare; una metàfora sobre la colonització i explotació de l’Àfrica.
Vinculat al desenvolupament de la ciència-ficció en general, l’afrofuturisme literari es va desenvolupar de manera més àmplia després de la Segona Guerra Mundial i especialment en els seixanta i setanta, amb autors com Jewelle Gomez, Octavia Butler i Samuel Delany. La popularitat del gènere es va incrementar, però, quan va trobar espai en una altra expressió cultural de masses: la música popular nord-americana.
El pioner indiscutible de l’afrofuturisme en l’àmbit musical és Sun Ra, artista de jazz que, des de la dècada dels seixanta, va embolcallar el seu personatge artístic d’elements de l’antic Egipte i la ciència-ficció. El músic afirmava haver viatjat a Saturn de nen, on uns éssers li van demanar que deixés d’anar a l’escola (sic), i la pràctica totalitat del seu repertori inclou referències a viatges espacials i mitologia precolonial. Entre les personalitats del jazz que també van adoptar aspectes de l’afrofuturisme s’inclouen John Coltrane, Miles Davis i Alice Coltrane.
La iconografia excèntrica de Sun Ra va tenir continuïtat amb el pioner del funk George Clinton, que als anys setanta considerava la seva música la «llar dels germans extraterrestres», feia aterrar ovnis de cartó pedra als seus concerts i recreava una era espacial en la qual els afroamericans són els protagonistes. A partir dels vuitanta, i amb l’expansió del hip hop i més tard de la música electrònica, grups com Afrika Bambaataa, Public Enemy, Deltron 3030 i discjòqueis com DJ Spooky van continuar aquest llegat. Des de la dècada dels 2000 i fins a l’actualitat, un gran nombre de músics han adoptat elements afrofuturistes, i en destaquen els casos de Janelle Monáe i Erykah Badu, de la qual es parlarà més endavant.
Muhsinah – Yiy (Vídeo musical). By Phetogo Tshepo Mahasha.
Alienígenes en un món inhumà
La identificació de l’afrofuturisme amb l’arquetip de l’extraterrestre ha estat vista per alguns assagistes com una metàfora sobre la diàspora africana, per tal com el comerç d’esclaus és un símil tràgic de l’abducció de persones a altres planetes. En paraules de l’escriptor Kodwo Eshun, el tràfic d’esclaus «vol dir que tots hem estat vivint en una nació alienígena des del segle XVIII». Per a aquest autor britanicoghanès, aquest desarrelament forçós hauria obligat milions de persones a experimentar la pèrdua de referents clars i sòlids típica de la postmodernitat, tot i que tres-cents anys abans que es creés el concepte.
La professora d’estudis culturals Marlo David coincideix amb aquesta pèrdua de la condició moderna a l’afrofuturisme. Segons aquesta autora nord-americana, aquest reflecteix el fracàs del projecte humanista blanc occidental, ja que el comerç d’esclaus, la colonització i el racisme van convertir aquesta utopia i els seus valors en una cosa inassumible per a la població africana. En aquest context, la ciència-ficció aporta noves subjectivitats possibles com les de l’extraterrestre o l’androide, que poden ser alhora corpòries i incorpòries, humanes i posthumanes.
De l’«orgull negre» a una identitat fluida
L’afrofuturisme es mou en un terreny, el de la identitat africana, que ha evolucionat durant dècades, especialment des de la segona meitat del segle XX. Un bon exemple n’és el significat canviant del terme «negre». Utilitzat de manera despectiva a les metròpolis colonials per designar tota persona no blanca, el seu ús amb connotacions positives va començar a reivindicar-se arreu del món a partir dels anys seixanta, amb la lluita pels drets civils i els processos de desconolonització. Ser negre va deixar de ser un insult per esdevenir un orgull. Però, a finals dels vuitanta, acadèmics com Stuart Hall es van replantejar aquest adjectiu perquè implicava assignar a les persones una identitat essencial només sobre la base del color de la pell, una cosa que no té cap fonament biològic.
L’afrofuturisme és, sense cap dubte, reflex d’aquesta evolució identitària, ja que, en termes de D. English i A. Kim, «imagina una subjectivitat negra menys limitada en el futur i produeix una crítica profunda dels ordres social, racial i econòmic actuals». Coincideix en l’anàlisi Marlo David, que considera que «en un univers posthumà governat per zeros i uns, el cos deixa d’importar, i fractura i finalment dissol els lligams de la subjectivitat racialitzada». Aportant un altre angle sobre el tema, Ytasha Womack destaca que una funció de l’afrofuturisme és desmuntar «la raça com a tecnologia», és a dir, la construcció del mite de les diferències biològiques entre humans com a eina al servei del colonialisme europeu i l’esclavitud nord-americana.
Erykah Badu: «Analog girl in a digital world»
Un bon exemple de tot el que s’ha exposat és el cas de l’artista de neo-soul Erykah Badu, un dels referents de l’afrofuturisme actual. El neo-soul és un gènere musical que, com el seu nom indica, recupera el llegat del soul americà dels anys seixanta i setanta i, en certa manera, també el seu context cultural: la lluita pels drets civils i la idealització de la vida comunitària afroamericana. Badu, però, combina aquesta recuperació amb un replantejament i una reinvenció continus de la identitat.
Tots dos aspectes queden palesos en els seus dos últims discos, New Amerykah Part One (2008) i New Amerykah Part Two (2010). El primer, ple de crítica social, fa referència a les problemàtiques de la comunitat afroamericana als Estats Units actuals, i s’emmarca en el somni d’un humanisme negre. El segon, tot i que centrat temàticament en les relacions personals, explora la faceta íntima i identitària en lloc de la social, i juga amb la iconografia d’una Erykah Badu robòtica habitant un món oníric i fantàstic. Els dos discos units constitueixen un díptic sonor que exemplifica a la perfecció aquesta convivència flexible entre passat i futur característica de l’afrofuturisme, que, en lloc d’oferir l’esperança d’un demà millor, crea una identitat sense temps ni espais definits, i dóna protagonisme als que no en van tenir.
Ruth | 09 juny 2020
Genial (L) Una corriente de la que debería hablarse mucho más.
Pedro Petrucci | 31 agost 2022
Excelente texto, muy claro y bien estructurado. Gracias por los referentes en música y en literatura afro futurista
Así se vivirá el AFROFUTURISMO en el Negro Fest 2023 – NegroFest | 09 maig 2023
[…] Fuente 1 – Fuente 2 […]
Deixa un comentari