Consells per educar la privacitat en línia

L’acompanyament, l’ús en família i el diàleg són condicions necessàries per educar en una bona gestió de la identitat en línia protegint la privacitat.

Nens a l'escola llegint el llibre «El nostre nou amic»

Nens a l’escola llegint el llibre «El nostre nou amic». (simpleinsomnia). CC-BY.

Evitar l’accés a Internet és utòpic i discriminatori per als nostres menors. Deixar-los sols en l’exploració és arriscat. Cal buscar maneres d’ajudar-los a ser-hi maximitzant les oportunitats i minimitzant els perills. Però, per on comencem? Quines eines tenim per abordar-ho? Com ho enfoquem si les xarxes socials ens van grans? La bona notícia és que és un repte generalitzat i comencem a disposar de recursos útils i accessibles que ens poden ajudar a encetar aquests diàlegs, reforçar-los o, com a mínim, donar-nos coordenades. Aquesta és la contribució d’aquest article, però atenció: ni és un recull exhaustiu de tots els recursos disponibles ni està pensada des del vessant del cibercrim i la ciberseguretat.

Educar en l’ús d’Internet i les xarxes socials té molt a veure amb ensenyar-los com, quan i què veure a la televisió, com comportar-se a l’hora del pati o el transport públic. És cert, però, que hi ha factors diferencials en l’entorn digital que fan de la gestió de la identitat i la privacitat quelcom complex alhora que indispensable. Des del primer moment en què un menor es connecta, necessita entendre que Internet és un camp sense portes. I molt millor si ho fa de la mà d’adults que l’acompanyin i fomentin un ús crític i segur de la xarxa.

Cada vegada són més els pares, mares, mestres i persones involucrades en l’educació de menors que mostren preocupació sobre els riscos que suposa utilitzar Internet i especialment les xarxes socials. Malgrat que el repte és nou, les respostes són de sentit comú. L’acompanyament, l’ús en família i el diàleg són condicions necessàries (tot i que no suficients) per educar en una bona gestió de la identitat en línia protegint la privacitat.

I de fet, tant els nadius com els immigrants digitals necessitem comprendre les normes del joc, els límits, les oportunitats i els riscos d’aquest nou escenari virtual sense precedents. La diferència és que és nou per a grans i petits, i els últims tendeixen a explorar-lo amb més facilitat i destresa, fet que pot capgirar les dinàmiques establertes de qui ensenya a qui. Ara bé, no hem de confondre saber clicar o fer cerques eficients amb ser conscients de les conseqüències d’allò que fem a Internet. L’alfabetització digital ha de ser a escala d’habilitats, però també de comprensió. L’acompanyament en aquest cas és clau. I acompanyar també pot voler dir aprendre plegats: perdem la por de no saber-ne més que ells, d’estar perduts. Recordem que sap més el diable per vell que per diable, i sempre tindreu al vostre favor aquell afegit d’experiència, aquell bagatge acumulat sobre la base d’escenaris previs (tot i que no digitals) que ajuden a discernir. Els menors (els nadius digitals) es relacionen amb la tecnologia de manera intuïtiva i gens acomplexada. Els immigrants digitals estan més preparats per a la mirada de fons, una perspectiva crítica sobre la foto completa.

Temors i estratègies

Un estudi recent del Ministerio del Interior senyala que la principal preocupació dels pares quan els fills naveguen per Internet és el risc d’allò que altres (coneguts o desconeguts, adults o altres menors) puguin fer als seus fills. En segon terme, situen la possibilitat d’accedir a continguts poc apropiats i poques vegades consideren un problema com es poden comportar els seus fills respecte d’altres usuaris. Ara bé, només a la meitat (54,4 %) de les llars amb infants d’entre 10 i 17 anys que utilitzen Internet hi ha diàleg sobre aquestes qüestions (segons el CIS, baròmetres del mes de març del 2015, núm. 3057 i 2016, núm. 3131). Un quart de les famílies n’ha parlat «alguna vegada», però continua sent tabú per a un 20 % dels casos. L’enquesta no aborda les raons per dialogar o no fer-ho, però el cert és que un de cada cinc menors és més vulnerable als riscos pel fet de no tenir qui l’aconselli, el guiï, l’acompanyi o pugui resoldre-li els dubtes. Això provoca que l’experiència d’ús d’Internet que perceben els pares dista en bona mesura de la que realment tenen els fills.

D’acord amb Sonia Livingstone, els pares són els mediadors entre els riscos d’Internet i les oportunitats que la xarxa ofereix als fills. El diàleg forma part del que s’ha classificat com a estratègies de mediació actives, però s’han definit diferents dimensions de gestió parental. La classificació té en compte la naturalesa d’acord amb els eixos control/acompanyament i limitació/capacitació de l’individu. No són estratègies excloents i poden aparèixer combinades.

Com a forma pura de control trobem estratègies basades en la vigilància i la supervisió. Fa referència a controlar quines pàgines web visiten, revisar-ne els perfils a les xarxes socials (què hi pengen, qui són els seus contactes) o veure els missatges que reben. Aquestes no es consideren formes de mediació, perquè sovint es fan quan el menor no hi és. La supervisió dóna informació sobre els comportaments i pot ser l’avantsala de les altres estratègies.

En termes de mediació s’han definit tres perspectives: tècnica, restrictiva o activa. L’ús de programes de control parental sobre el contingut per evitar correu brossa o virus actua a nivell de mediació tècnica, en què es proporcionen límits a través de solucions de software. La mediació restrictiva entra en acció quan es comuniquen els límits quant al tipus d’informació que poden publicar, el temps d’ús, les pàgines que es poden i no es poden visitar, etc. I finalment, trobem la mediació activa, que es caracteritza per tenir una base dialògica on es parla, es comparteix, es fan suggeriments i s’anima que explorin per ells mateixos i comparteixin els dubtes, les inseguretats i els descobriments. Mentre que la mediació tècnica combina control i limitació, la mediació restrictiva és una limitació acompanyada i la mediació activa se situaria en el paradigma de l’acompanyament amb l’objectiu de capacitar-los. L’escenari ideal és tendir cap als quadrants marcats en verd, especialment on es creuen la capacitació i l’acompanyament.

quadre_educacio_ca

Cada aproximació té uns components específics que poden contribuir al procés d’alfabetització digital. L’acompanyament i la capacitació també requereixen un cert grau de control i delimitació. El més recomanable, però, és que, sempre que sigui possible, es faci de manera explícita i raonada.

Deu recomanacions per aplicar avui mateix

  1. Consensuar i capacitar més que prohibir. Establir límits de manera explícita, raonada i pactada en la mesura que sigui possible. Cal explicar-ho en cada moment en la mesura i la forma que ho puguin entendre, però evitar la via de la imposició ens convidarà a raonar i exposar els motius de les accions que duguem a terme. Una manera imaginativa és signant un contracte on pares i fills estableixin les normes d’ús, els termes, les limitacions i les eventuals sancions en cas d’incompliment. Safe Surfing Kids va publicar una plantilla que podeu adaptar al vostre gust (en anglès).
  2. Mediació tècnica sí, exposar-ho també. Els programes de control parental són realment una solució tècnica molt eficaç per evitar continguts no desitjats. És important, però, que els infants i adolescents siguin conscients que a l’ordinador familiar no hi ha risc que aparegui informació de contingut violent o sexual explícit. Així, també els ajudarem a entendre que hi ha entorns més protegits que d’altres i que poden regular els nivells d’alerta. El blog específic de Pantallas Amigas us pot ser d’utilitat.
  3. Les TIC com a tema de conversa. En moltes llars el mòbil o la tecnologia poden ser motiu de conflicte (generalment perquè hi paren més atenció que als pares o els deures, perquè hi passen més temps del desitjable, etc.). Això ha de canviar. Jordi Jubany destaca a La Família en digital els beneficis de donar un espai a la tecnologia en el si familiar, i fer-ho també de manera intergeneracional.
  4. Ús individual, però en companyia. Els experts recomanen que el punt d’accés a Internet estigui situat en un espai comú de la casa (menjador, sala d’estar). És important que puguin navegar i explorar sols, però reservem temps per seure amb ells i veure què fan, quins interessos tenen, què busquen i com reaccionen als estímuls d’Internet o a les conductes dels altres. És un procés similar al de seure a mirar la televisió amb ells mentre berenen per indicar quanta estona mirar-la, explicar-los quin canal triar i descodificar els missatges que llencen els programes perquè els comprenguin i els encaixin de la millor manera. Com més temps passin acompanyats a Internet, més possibilitats hi ha que comparteixin els seus dubtes amb nosaltres de forma espontània.
  5. Identificar les dades personals. És important que sàpiguen què són, per què són sensibles i, sobretot, que entenguin que no les han de proporcionar mai a ningú sense motiu. Es considera informació sensible a la xarxa els noms, les adreces electròniques, les contrasenyes, les adreces postals, els comptes bancaris, etc. Les aventures de Reda i Neto ens poden ajudar a encetar la conversa de manera lúdica, amb capítols curts de dibuixos animats. També es pot aplicar al moment de donar-se d’alta en un web, servei o aplicació.
  6. Compte amb els «caramels» de desconeguts. Cal explicar-los que la identitat a la xarxa és més fàcil de simular que en la realitat. A l’hora de relacionar-se amb els altres a les xarxes socials, és primordial limitar les persones desconegudes que inclouen a les llistes de contactes. Un 20 % han rebut propostes per trobar-se físicament amb desconeguts i diverses institucions han publicat guies pràctiques per abordar aquestes qüestions. És important la confiança per tal que els menors puguin compartir amb nosaltres si han viscut situacions desagradables. Cal desencoratjar aquestes cites, però, en cas que quedin, cal advertir-los que avisin sempre algú d’on van i que es trobin en un lloc públic.
  7. Parlem de la petjada digital. És important que entenguin el rastre que genera la seva activitat a la a la xarxa, fins i tot quan tenen la il·lusió que és efímer. Un bon exemple és l’experiment d’una mestra anglesa que va demostrar als seus alumnes com de «privada» era una foto feta amb l’aplicació Snapchat. A la foto es veu com ella sosté un cartell on diu: «Aquesta és una foto “privada” de Snapchat. Si us plau, compartiu-la, cliqueu m’agrada i comenteu on sou. Ajudeu-me a ensenyar als meus alumnes de primària en quina mesura aquesta és una foto privada en realitat». Només cal dir que en pocs dies va arribar als 27.000 m’agrada des d’Anglaterra, Austràlia, Dinamarca o el Canadà, entre d’altres.
  8. Configurem el perfil plegats? Si els nostres fills volen crear un perfil a les xarxes i considerem que tenen l’edat per fer-ho, podem ajudar-los a configurar el seu perfil. Això ens donarà l’espai per raonar quina informació personal han de donar i triar la fotografia del perfil (millor un avatar o qualsevol fotografia que no els identifiqui). També podem repassar amb ells la política de privacitat de l’empresa corresponent i la configuració de la privacitat desitjada. Per defecte, procurarem sempre restringir-ho als contactes que acceptem. Des del 2014 Facebook ofereix una funcionalitat que permet revisar aquesta configuració de manera àgil i senzilla.
  9. Abans de publicar, tres preguntes. A les xarxes socials tendim a publicar opinions o imatges gairebé abans de pensar què diem, com ho diem i com es pot interpretar. És recomanable que acostumem els fills a fer-se unes preguntes (a l’estil de comptar fins a deu i respirar abans de respondre):
    • La norma de l’eufòria: penjaries això d’aquí a dues hores?
    • La norma de la vergonya: la teva àvia/avi/família s’avergonyirà quan llegeixi això?
    • La norma del Bad Guy: algú amb males intencions pot utilitzar aquesta informació per trobar-te o perjudicar-te?
  10. Més fets que paraules. Com deia la Mafalda, «A mí me gustan las personas que dicen lo que piensan. Pero por encima de todo, me gustan las personas que hacen lo que dicen».

Conclusions

Cal apostar per una bona alfabetització digital des de petits, basada en l’acompanyament i la capacitació, amb les dosis adequades de control i limitacions en cada cas. Cal pensar en solucions que serveixin com a estratègies a llarg termini: és més important crear usuaris crítics que sàpiguen identificar les amenaces presents i futures, així estaran dotats d’eines i recursos per reaccionar i protegir-se.

Podem aprofitar aquest repte per encetar processos educatius on posar en valor la comprensió, l’esperit d’autosuperació, l’aprenentatge, la curiositat pel món que ens envolta, i el treball en equip de pares i fills. És un fet que els joves i adolescents són agents actius que participen a Internet i les xarxes socials. És important que comptem amb ells i que tinguin un paper rellevant en les decisions que prenem sobre la seva relació amb les TIC. Calen més iniciatives per unir esforços per capacitar i incorporar pares, mares, avis, familiars i educadors de tots els àmbits per poder acompanyar aquests ciutadans en formació. En l’acompanyament és important recordar que s’aprèn d’allò que es diu, però sobretot d’allò que es fa.

A escala col·lectiva, també tenim accions pendents: podem empènyer per impulsar el reconeixement dels drets dels infants a l’esfera virtual. Al mateix temps, reclamar que la indústria i els proveïdors de serveis en línia facilitin una oferta més proporcionada, transparent i a la mida dels usuaris. Ningú no ha dit que sigui fàcil, però segurament estarem d’acord en què aquesta nova perspectiva és altament necessària.

Per saber-ne més

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Consells per educar la privacitat en línia