La circulació de dades massives ens afecta diàriament. Les dades personals són material sensible, informació i poder que rutinàriament les companyies electròniques extreuen de l’entorn digital de manera il·lícita. Tal com demostren milers d’activistes a la web, la recollida de metadades és una estratègia de vigilància massiva global que arriba fins i tot a l’estratègia dels mateixos governs. Davant d’aquest panorama, Internet ha deixat de ser l’espai d’anonimat i llibertat dels inicis, per convertir-se en un camp monitorat d’extrema vigilància. El tràfic de dades posa els usuaris en cautela, subratlla la necessitat de defensar la privacitat com a valor social que garanteixi els nostres drets i llibertats a la xarxa.
Orígens del concepte
Tot i que la paraula privacitat és usada sovint tant en el llenguatge diari com en discussions filosòfiques, polítiques i legals, no hi ha un significat definitiu del terme. El concepte ha significat coses diferents per a diferents persones en diverses èpoques.
Es diu que la privacitat com l’entenem nosaltres només té 150 anys. Sabem que els éssers humans tenen un desig instintiu per la seva privacitat. No obstant això, durant tres mil anys, les diferents cultures gairebé sempre han prioritzat la protecció i la riquesa sobre la privacitat. Molts antropòlegs, entre ells Margaret Mead, han demostrat les formes en què moltes cultures la protegeixen. El valor de la privacitat és comú a totes, encara que el que cadascuna considera àmbit del que és privat pot variar. El dret a la privacitat està reconegut a l’antiga Atenes. Aristòtil distingeix entre la polis, una esfera pública que correspon a la vida d’activitat política, i l’oikos, un àmbit que corresponia a la vida privada. A l’Anglaterra del segle XVIII, a les Corts, en casos relacionats amb demandes inusuals sobre la propietat privada va ser on es van establir els primers paràmetres del que es convertiria en el dret a la privacitat. La distinció públic/privat també la reflecteixen John Stuart Mill i John Locke.
El 1890 als Estats Units, Samuel Warren i Louis Brandeis publiquen un famós assaig titulat The Right to Privacy, que va disparar un debat sistèmic sobre el tema. S’enfoquen en la invasió de la privacitat que començava a experimentar a través d’invents recents com la fotografia i la premsa. Warren i Brandeis citaven el dret de no ser molestat o de no ser observat (the right to be let alone), i consideraven que una varietat de casos podien ser protegits sota un dret més general a la privacitat, que abastaria els pensaments, els sentiments i les emocions que puguin ser compartides amb altres. Warren i Brandeis van posar els fonaments per a un concepte de la privacitat que va ser conegut com el control sobre la informació d’un mateix.
Una bona manera de categoritzar els conceptes de privacitat és considerar tots els debats que hi ha entorn d’ella:
- El dret de no ser molestat
- L’opció de limitar l’accés que altres tenen a la informació personal d’un mateix
- El secret, o l’opció d’ocultar informació a d’altres
- El control sobre l’ús que fan d’altres de la informació sobre un mateix
- Els estats de privacitat: solitud, intimitat, anonimat i reserva
- La privacitat com a àmbit de la persona (personeïtat) i autonomia
- La privacitat com a requisit per a la identitat pròpia i el creixement personal
- La intimitat.
L’escriptura, la impremta, i encara molt més, la difusió a través de mitjans tecnològics moderns fan que comenci a haver-hi molta més informació intervinguda. La privacitat ja s’ha convertit en una preocupació i un dret que ha de ser defensat.
Big data
Els avenços en desenvolupaments electrònics, la multiplicació de la velocitat de processadors, l’abaratiment del cost de sensors i la possibilitat de processar grans bases de dades han fet que abundin els registres de gairebé qualsevol tipus de dades, i que analitzar-los amb software ja no sigui privatiu de grans corporacions o governs, sinó que estigui a l’abast de gairebé qualsevol persona o institució.
Els corpus de dades creixen ràpidament perquè les dades són recollides per un nombre creixent de dispositius, que són cada vegada més barats i nombrosos: mòbils amb sensors, dispositius aeris, registres automàtics de programes de computació (logs), càmeres, micròfons, lectors d’identificació de radiofreqüències (RFID) i xarxes sense fils de sensors, entre d’altres. La capacitat mundial per càpita de desar informació s’ha multiplicat per dos aproximadament cada 40 mesos des dels anys vuitanta. El 2013 s’estima que la quantitat total d’informació emmagatzemada en el món és d’aproximadament 1200 exabytes, dels quals menys del 2% és no digital.
Quan parlem del que es pot fer amb aquestes dades, l’escala és tan gran que les anàlisis permeten resultats que de cap manera no podríem obtenir amb mostres més petites. Podríem establir una analogia amb la nanotecnologia: quan s’arriba al nivell molecular, les propietats físiques es poden alterar. Al revés, quan augmentem l’escala de dades amb què treballem podem fer coses noves que no eren possibles quan treballàvem amb quantitats més petites o amb mostres que podien estar esbiaixades.
Gràcies al processament de dades massives hem aconseguit descodificar el genoma humà. Una cosa que originalment va trigar 13 anys i més de 3 mil milions de dòlars per ser processada, ara es pot aconseguir en menys d’un dia per menys de 1000 dòlars. Aquests avenços permeten diagnosticar malalties fins i tot abans del naixement i obren noves portes a la recerca del càncer i altres malalties.
Hi ha altres casos d’anàlisi de dades que ens fan sentir una mica incòmodes, sobretot quan hi veiem implicades les nostres dades personals. Un estudi presentat al març d’aquest any per científics de dades de Stanford va mostrar com només les metadades telefòniques podien llançar una quantitat sorprenent d’informació sensible (com dades sobre la salut) de les persones. Es van analitzar els registres de més de 250.000 trucades i 1,2 milions de missatges de text de 800 voluntaris. Els investigadors van poder inferir, per exemple, que una persona patia una arítmia cardíaca, o que una altra tenia a casa seva un rifle semiautomàtic.
Edward Snowden
És en aquest escenari de dades massives en el qual, un matí de juny del 2013, un exanalista de la NSA va revelar al món la vigilància massiva global sobre la ciutadania per part de l’agència nord-americana en cooperació amb les seves contraparts d’Austràlia, el Regne Unit i el Canadà.
El tipus de vigilància revelat va excedir tot el que una ment conspiranoica podia imaginar, i va confirmar no només la recollida massiva de tot tipus de metadades de comunicacions electròniques, sinó també el seu contingut i la possibilitat d’accedir a qualsevol comunicació en qualsevol moment. Edward Snowden va publicar i continua publicant milers de documents interns de la NSA i la CIA que proven les seves revelacions.
Snowden va escriure un dels programes de la NSA dient: «Jo, assegut al meu escriptori, podria punxar el telèfon de qualsevol, des de tu o el teu comptable, fins a un jutge federal o fins i tot el president, si tingués el seu correu electrònic personal». I això només amb els telèfons. Recordem que la NSA tenia instal·lats accessos posteriors (backdoors) en routers i fins i tot en els servidors de companyies que manegen les dades privades i les comunicacions diàriament a Internet de la majoria de ciutadans: Facebook, Google, Apple, Yahoo.
Les revelacions de Snowden van inaugurar una nova etapa en què Internet ha deixat de ser aquell espai d’anonimat i llibertat dels inicis. L’anomenat efecte Snowden va tenir impacte en l’àmbit polític, però, sobretot, en l’econòmic. La manca de confiança en les companyies nord-americanes va fer que els usuaris es bolquessin en firmes estrangeres. Daniel Castro, analista a la Information Technology and Innovation Foundation, va estimar que la indústria del cloud computing nord-americà podia perdre 35 mil milions de dòlars per al 2016.
Les companyies tecnològiques van començar a sentir la pressió dels seus usuaris i van entendre ràpidament que havien de posar-se de la seva banda si no volien perdre’ls: WhatsApp va anunciar el xifrat per defecte de tots els seus xats, Google va impulsar el HTTPS i altres funcionalitats de seguretat més per als seus usuaris, així com una política d’informació per a la privacitat en els seus serveis, i l’actualització del sistema operatiu d’Apple iOS 8 va incloure xifrat per a tot el que porta a dins el telèfon.
Analistes de seguretat estimen que les empreses tecnològiques han invertit col·lectivament milions o possiblement milers de milions de dòlars en desenvolupaments d’última generació per al xifrat dels serveis dels seus usuaris. La seguretat va començar a ser una feature.
Públics per defecte
El debat seguretat nacional versus privacitat es va reobrir, en un moment en què milions de persones fan públiques les seves dades a Internet i la quantitat de telèfons mòbils ha sobrepassat la quantitat de persones al planeta. Estem en una època en què som públics per defecte i privats a través de l’esforç (la frase és de Dana Boyd).
Segons enquestes fetes pel Pew Research Center, una gran majoria pensa que els consumidors hem perdut el control de la nostra informació personal. Moltes persones han adoptat una actitud de distància davant el tema dient «que m’espiïn, jo no tinc res a amagar». Aquest argument és fal·laç i ha estat introduït fa anys ja pels amos d’algunes empreses que fan diners utilitzant les nostres dades. Un d’ells va ser Mark Zuckerberg, quan, després de fer més permissives per defecte les opcions de privacitat de Facebook, va rebre una pluja de crítiques d’usuaris enfadats, i va declarar a The Guardian que la privacitat ja no era una «norma social».
El «no tinc res a amagar» es desarma fàcilment amb la resposta que hi va donar Snowden: «Argüir que no t’importa el dret a la privacitat perquè no tens res a amagar no és diferent de declarar que no t’importa la llibertat d’expressió perquè no tens res a dir».
Glenn Greenwald va explicar en una recomanadíssima TED Talk que «és essencial per a l’ésser humà tenir un lloc on podem ser lliures dels ulls judiciosos d’una altra persona», i la raó per la qual busquem això ‒tothom, no només terroristes, tots nosaltres‒ és perquè tots tenim coses a amagar. Aquelles coses que només estem disposats a dir al nostre metge o psicòleg o dona, perquè ens mortificaria que la resta del món ho sabés.
La llibertat està molt relacionada amb el dret a la privacitat. Quan estem en un estat en què sabem que som vigilats, el nostre comportament canvia dràsticament. La gamma d’opcions d’actuació que considerem quan pensem que ens observen es redueix severament. Aquest fet de la naturalesa humana ha estat reconegut en la ciència social, en la literatura i en la religió. Hi ha dotzenes d’estudis psicològics que demostren que només perquè una persona pensi que està sent observada, el seu comportament és enormement més conformista i complaent.
Molts autors coincideixen amb el valor de la privacitat com a prerequisit per al desenvolupament d’un sentit d’identitat pròpia i el desenvolupament de la personalitat. Les barreres de la privacitat són instrumentals en aquest procés, ja que defineixen els límits del jo.
Hi ha un consens general en els investigadors en què la importància de la privacitat està sempre justificada pels interessos que protegeix: informació personal, espai personal, eleccions personals, protecció de la llibertat i autonomia en una societat democràtica.
La literatura més recent ha estès aquesta visió i ha enfocat el valor de la privacitat no només en els interessos individuals que protegeix, sinó també en el seu irreductible valor social. Segons Daniel Solove, el valor de la privacitat hauria de ser entès en termes de la seva contribució a la societat. Solove sosté que la privacitat promou i encoratja l’autonomia moral dels ciutadans, un requisit fonamental d’una democràcia. Una societat sense respecte per la privacitat d’un i dels altres es converteix en una societat asfixiant.
Deixa un comentari