«La guerra dels mons»: la invasió transmèdia

Assaig de la sèrie teatral radiofònica «The Mercury Theatre on the Air», dirigida i narrada per Orson Welles, 1938 | Wikemedia Commons | Domini públic

«Que ja arriben! Que ja arriben els marcians!», cridaven els londinencs, atemorits, a les pàgines de La guerra dels mons. I amb raó, cridaven: els trípedes s’apropaven a la gran capital de l’imperi i ho destruïen tot al seu pas. Si queia Londres, queia l’imperi, i si queia l’imperi, queia la Terra… El «romanç científic» de, H. G. Wells és un relat de ciència-ficció que coqueteja amb el documental i, a estones, està salpebrat de gènere de terror. Per aquestes raons, La guerra dels mons no va trigar a posicionar-se com una obra de referència no només en la ciència-ficció, sinó també en l’imaginari de diverses generacions de lectors, oients i espectadors. En efecte, amb el pas dels anys la novel·la de H. G. Wells es va transformar en un món narratiu transmèdia que abraçava diferents mitjans i formes d’expressió.

D’una banda, La guerra dels mons va traduir-se i publicar-se en una infinitud de formats, des de llibres de tapa dura fins a les pàgines grogoses de les revistes pulp. Pocs mesos després que l’obra es publiqués, l’astrònom i divulgador científic estatunidenc Garret P. Serviss va sentir la necessitat imperiosa de publicar Edison’s Conquest of Mars, una obra –apareguda de forma serial el 1898 i com a llibre el 1917– en el qual la Terra envia una flota cap a Mart per venjar l’agressió marciana narrada per H. G. Wells. El 1912, el virus de la invasió també va contagiar el francès Jean de La Hire, que escriurà una obra, Le Mystère des XV, que pretenia ser una continuació de La guerra dels mons.

El relat de la invasió marciana no va trigar a estendre’s més enllà dels llibres, ja fos com a adaptació, ja fos com a ampliació narrativa amb personatges i esdeveniments nous. L’hiperrealisme de les imatges bèl·liques descrites per H. G. Wells serà reprès per Orson Welles en la retransmissió històrica del 1938, potser l’esdeveniment radiofònic més rellevant al llarg de la història d’aquest mitjà. També convé recordar que aquesta transmissió va tenir una importància no pas menor en el camp dels estudis de la comunicació de masses i els seus efectes: aparentment els mitjans podien manipular les audiències i ser més perillosos que un trípede del planeta vermell. El 1975 va estrenar-se The Night That Panicked America, una estupenda reconstrucció televisiva de la radiotransmissió de Welles, dirigida per J. Sargent i escrita per l’autor del guió original de Welles, el no menys mític Howard Koch, autor dels guions de clàssics com El sergent York (1941), Casablanca (1942) i Rhapsody in Blue (1945).

Il·lustració d’Henrique Alvim Corrêa de l’edició a Bèlgica de «La guerra dels mons», 1906 de H. G. Wells | Wikemedia Commons | Domini públic

L’èxit assolit pel llargmetratge The Thing From Another World (Nyby-Hawks, 1951) va convèncer Paramount –propietària dels drets de La guerra dels mons des de feia més de vint-i-cinc anys– de la necessitat de portar a la gran pantalla la novel·la de H. G. Wells. La pel·lícula de Byron Haskin i George Pal (1953) és la primera gran superproducció de Hollywood del gènere de la ciència-ficció: els efectes especials usats eren el màxim que la tecnologia disponible podia oferir; el suport logístic per part de les forces armades estatunidenques va fer la resta.

La invasió marciana no podia no desembarcar a les pàgines dels còmics. Una de les relectures de l’obra de H. G. Wells –i de la seva adaptació radiofònica– més enginyoses va ser la que el 1950 va fer Albert Feldstein, potser el principal representant del perseguit grup d’historietistes de la EC Comics. Feldstein va publicar a Weird Science un còmic titulat «Science-Fiction Radio Broadcast Causes Panic!», que reprèn la versió radiofònica de La guerra dels mons. A la primera part, Feldstein descriu les reaccions dels aterrits oients de la transmissió d’Orson Welles («Carson Walls», al còmic). Al cap d’uns quants anys, l’emissora proposa l’espectacle per segon cop, però avisant prèviament que es tracta d’una obra de radioteatre. Durant aquesta segona versió, la transmissió és interrompuda en nombroses ocasions per informar sobre l’aterratge d’una nau espacial a la perifèria de Nova York. Òbviament, es tracta d’una invasió espacial veritable, però ningú no reacciona a temps; les comunicacions s’interrompen i els aeroports són destruïts pels invasors. Al cap de pocs dies, la Terra serà totalment devastada i transformada en una pròspera colònia… de Júpiter.

Però tornem a la literatura. Kevin J. Anderson va ser l’encarregat de curar una antologia titulada War of the Worlds: Global Dispatches, que descriu la invasió tal com va viure’s en diferents països. No obstant això, la revisió literària més interessant la trobem a The War of the Worlds of Sherlock Holmes (1975), escrita per M. W. Wellman i W. A. Wellman. Aquests dos autors –pare i fill– van introduir en l’obra de Wells els inoblidables personatges victorians creats per Arthur Conan Doyle: Sherlock Holmes, el Dr. Watson i el professor George E. Challenger. En aquesta versió es narren de manera alternada les peripècies del brillant detectiu de Baker Street i l’ovella negra de l’stablishment científic britànic, «els homes més bons i els més entesos que he tingut ocasió de conèixer», segons les paraules del Dr. Watson.

El 9 de juny del 1978, el músic anglès Jeff Wayne va presentar una versió musical de La guerra dels mons que seguia fil per randa la novel·la de H. G. Wells. Una setmana més tard, aquest disc doble va entrar als rànquings oficials del Regne Unit, on va estar-se per més de sis anys fins a assolir el multiplatí (més de sis milions de còpies venudes arreu del món). A l’obra hi van participar Richard Burton i altres artistes destacats, que van cedir la veu als personatges. N’hi ha una versió en castellà, amb la veu d’Anthony Quinn, i una altra en alemany gravada per Curd Jürgens. Anys després, Jeff Wayne es dedicaria a produir videojocs de la invasió marciana ambientats amb la seva pròpia música.

Abans o després, la mare de totes les invasions havia d’aterrar a la petita pantalla. La sèrie televisiva The War of the Worlds: The Second Invasion (H. Wright, 1988-1990) parteix d’una hipòtesi inquietant: la invasió descrita per H. G. Wells el 1898, així com el llargmetratge de B. Haskin i G. Pal del 1953, no van ser sinó narracions de successos ocorreguts realment. Per sort, aquesta sèrie mediocre va durar només dues temporades. La televisió del segle XXI no ha estat gaire més generosa amb l’obra de H. G. Wells: les dues sèries més recents sembla que es mouen pels mateixos raïls conformistes. N’hi ha una d’ambientada en el període victorià, que ens relata les peripècies d’una parella d’amants enmig d’un atac marcià (The War of the Worlds, C. Viveiros, 2019); l’altra porta la invasió fins als nostres dies, però amb uns resultats narratius tan pobres com els de les produccions anteriors (War of the Worlds, H. Overman, 2019).

Tot mapa transmèdia de l’obra de H. G. Wells està obligat a incloure el llargmetratge d’Steven Spielberg. Lluny de la mística de Encontres a la tercera fase (1977) i de l’edulcorada E. T. (1982), la seva versió de The War of the Worlds (2005) oscil·la entre Tauró (1975) i Salvem el soldat Ryan (1998). Aquesta adaptació va estrenar-se quan les ferides de l’11-S encara eren ben obertes, i els Estats Units estaven en plena croada contra Bin Laden: «Són terroristes?», pregunta la Rachel al seu atribolat pare en sentir les primeres explosions. Però hi ha una escena en què Spielberg deixa veure el seu costat més fosc: l’escena en què el personatge més esborronador no és un marcià, sinó l’humà que Tim Robbins interpreta. És com si Spielberg ens digués que l’enemic no només ve de Mart: també el portem a dins.

Potser dos dels millors passos de rosca de la història de H. G. Wells provenen del docudrama. Hi ha dues obres que no podem estar-nos de mencionar en aquest mapa transmèdia: tant The War of the Worlds: The True Story (T. Hines, 2012) com The Great Martian War 1913-1917 (S. Maher i S. Sarossy, 2013) són falsos documentals que recuperen i manipulen digitalment imatges de la Primera Guerra Mundial per apuntalar la hipòtesi que a les acaballes del segle XIX realment va haver-hi una invasió marciana. Veure els trípedes gegantins passejar-se entre les trinxeres de la Gran Guerra en una pel·lícula de cel·luloide vella i ni tan sols restaurada resulta d’allò més inquietant.

Per últim, aquest recorregut ràpid per les expansions de La guerra dels mons no pot acabar sense les produccions dels fans. Potser no són tantes si les comparem amb els centenars de milers de relats generats per Harry Potter o Crepuscle, però la fan fiction no decep mai: mentre escric aquestes ratlles tinc, oberta a la pantalla, una història escrita per un(a) tal Dragons123d, que ens explica que uns quants marcians va aconseguir replegar-se al seu planeta i es van emportar un bebè. El nen es criarà al planeta vermell i arribarà a convertir-se en un gran general de les seves tropes. El nom: Hadrian «Harry» James Potter.