Segons Henry Jenkins, una narrativa transmèdia (transmedia storytelling) té dues característiques: a) el relat s’expandeix a través de diversos mitjans i plataformes, i b) els consumidors –ara convertits en prosumidors– participen activament en aquesta expansió. En aquest context ens podem preguntar: Qualsevol discurs és susceptible de convertir-se en una experiència transmèdia? Jo crec que sí, qualsevol discurs –publicitari, polític o religiós– pot fer el salt en un moment determinat, anar més enllà d’un mitjà i obrir el joc als prosumidors. De fet la publicitat sempre ha estat un relat transmèdia, molt abans de l’arribada del web i les aplicacions mòbils. I aquí sorgeix una altra pregunta: El discurs científic pot ser transmèdia? Hi ha experiències de discurs científic transmèdia?
Sinergies transmèdia
Fins ara el discurs científic ha estat molt monomediàtic. Els investigadors, en la seva gran majoria, es comuniquen a través de textos escrits que són presentats en congressos i esdeveniments científics. Aquesta lògica es repeteix dins de les aules on els alumnes han de lliurar al professor treballs escrits, superar exàmens escrits o orals i, al final del seu llarg recorregut de formació com a investigadors, els toca defensar una tesi doctoral enquadernada en símil pell i lletres daurades a la part exterior…
En un post molt recent titulat Transmedia Synergies: Remediating Films and Video Games, Henry Jenkins va presentar una experiència d’un jove alumne de cinema, Mathias Stork. Es tracta d’un video essay, un assaig en forma d’audiovisual.
Segons Jenkins aquest «represented an innovative form of scholarship. I am hoping we will see more examples of these kinds of analytic video essays in the future, and there are several others featured in this issue of Mediascape. Second, because the issues it discusses — having to do with the interplay between video games and cinema, notions of remediation and transmedia storytelling — are ones which we regularly discuss through this blog and which I know many of my readers are finding ways to teach. Stork’s video essay reviews a broad range of theorists and approaches which we might take to think comparatively about old and new forms of entertainment and illustrates them with a compelling selection of clips from contemporary films and games. I know this is a video I will be using in my own teaching in the months ahead and if you are teaching new media or transmedia, you may also find it a welcomed resource.»
Mathias Stork, per la seva banda, sosté que «the goal of the video essay is to sketch out the culture of synergy situated at the intersection of cinema and video games, taking account of journalistic, industrial, and, predominantly, aesthetic correspondences between the two media. In my opinion, it represents a ‘work-in-progress’, designed to stimulate interest and future research.»
Repassem alguns conceptes que emergeixen d’aquestes descripcions: video essay, work-in-progress, media synergies, scholarship innovation, teaching new media or transmedia… Comparteixo de nou amb vostès la pregunta: El transmèdia està arribant al discurs científic?
McLuhan és el missatge
Sembla mentida però sempre fem voltes i més voltes per acabar al mateix lloc: Marshall McLuhan. I no retardo més la resposta a la pregunta El transmèdia està arribant al discurs científic? No. No «hi està arribant»… perquè hi va arribar fa quatre dècades de la mà de Marshall McLuhan. M’explico. Com tothom sap, McLuhan no sols va escriure llibres, sinó que també va participar activament en el seu disseny, i va arribar a treballar braç a braç amb dissenyadors com Quentin Fiore o Harley Parker.
A Counterblast de McLuhan i Parker (1969), aquests dos canadencs van convertir cada pàgina en un big bang tipogràfic i cognitiu:
«More a manifesto than a book, Counterblast is a typographically explosive compilation of short essays and probes (complex ideas compressed into a few thought-provoking words), all of which focus on the effects of media on the human condition. It could be seen as a compilation of bold headlines and it is hauntingly prescient, as this superbly reproduced facsimile of the original edition will affirm.»
Una cosa semblant havien dut a terme McLuhan i Fiore dos anys abans en el clàssic The médium is the massage (1967):
Cada pàgina d’aquest volum proposa un increïble joc entre imatge i text que obliga el lector a tornar una vegada rere l’altra sobre els seus passos…
Però el discurs de McLuhan era tan efervescent i incontenible que no entrava en un llibre, tot i que estigués ple d’imatges, mapes i jocs tipogràfics. The medium is the massage va ser expandit a través d’un disc de vinil (LP) recentment reeditat en CD:
McLuhan, d’altra banda, mai no perdia l’oportunitat de deixar caure les seves idees a la televisió…
…o fins i tot en el cinema:
La polèmica era l’estat natural de McLuhan. Milers de periodistes, artistes i comunicadors d’arreu del món abans o després van dialogar textualment amb McLuhan, ja sigui citant les seves obres o posant-les a la mira dels seus canons teòrics. D’aquesta manera el seu relat s’expandia pels llibres de comunicació, a través de les instal·lacions dels artistes pop o a les pàgines de Time i Playboy.
Ciència 2.0
Si bé des dels temps antics els textos científics i filosòfics van incloure imatges, la idea d’explicar un descobriment, una teoria o una recerca, o simplement presentar una reflexió acadèmica, utilitzant un ampli ventall de mitjans és una cosa que encara està per fer. Els experiments fets per McLuhan als anys seixanta ens marquen un recorregut possible per avançar en un moment com l’actual caracteritzat per l’explosió de nous mitjans i plataformes col·laboratives de comunicació.
D’altra banda, la moguda coneguda com a Science 2.0 –una mena de wiki-ciència oberta, transparent i multimodal que no dubta a explotar les possibilitats de la comunicació en xarxa i els social media– s’incorpora a aquest panorama per definir encara més aquest camí per al discurs científic transmèdia. Tal com explica Mitchell Waldrop en un article publicat el 2008 per Scientific American…
«… The explosively growing World Wide Web has rapidly transformed retailing, publishing, personal communication and much more. Innovations such as e-commerce, blogging, downloading and open-source software have forced old-line institutions to adopt whole new ways of thinking, working and doing business. Science could be next. A small but growing number of researchers–and not just the younger ones–have begun to carry out their work via the wide-open blogs, wikis and social networks of Web 2.0. And although their efforts are still too scattered to be called a movement–yet–their experiences to date suggest that this kind of Web-based ‘Science 2.0’ is not only more collegial than the traditional variety, but considerably more productive…»
Christopher Surridge, editor del Web-based journal, Public Library of Science On-Line Edition (PLoS ONE) la remata quan sosté que «science happens not just because of people doing experiments, but because they’re discussing those experiments». I on s’estan tirant endavant aquestes discussions? Només en els congressos i esdeveniments? O també a les xarxes socials?
Cap a un discurs científic transmèdia
Com podem veure, els dos components de les narratives transmèdia –el relat s’expandeix a través de diversos mitjans i plataformes, i els usuaris participen en aquesta expansió– estan cada vegada més presents en el discurs científic. No descartem que d’aquí a pocs anys el coneixement científic deixi de circular exclusivament en forma de llibres i papers. Aquest canvi en l’esfera mediàtica, analitzat des de la perspectiva del mateix McLuhan, fins i tot podria modificar certes lògiques del treball científic. Un treball recent sobre els tweets dels científics –Scientists take to Twitter to reveal their less than scientific methods – va provocar més d’una sorpresa sobre el que tot sovint s’esdevé en laboratoris i instituts de recerca.
Al meu llibre Narrativas transmedia. Cuando todos los medios cuentan (Deusto, 2013) em vaig ocupar de produccions transmèdia molt conegudes en l’àmbit de la ficció com The Matrix, Águila Roja, Star Wars o Les tres bessones. També vaig dedicar dos capítols a experiències de transmedia storytelling fora de l’àmbit de la ficció: el periodisme transmèdia i el documental transmèdia . Tal com em va explicar Henry Jenkins quan el vaig entrevistar per al llibre, el concepte s’està expandint i ja es parla de branding transmèdia, performance transmèdia, educació transmèdia o fins i tot de ritual transmèdia. En aquest context no sembla gens inversemblant obrir la reflexió sobre les possibilitats del discurs científic transmèdia.
Bonus tracks
Ending in a book. Reading after McLuhan. An installation as part of McLuhan100 at the International Festival Of Authors (Toronto).
Tracks del LP The medium is the massage.
Portal Science20.
Science 2.0: Great New Tool, or Great Risk? Article de M. Mitchell Waldrop a Scientific American. Durant la redacció de l’article (i abans de la seva publicació definitiva) Waldrop va sol·licitar als lectors que enviessin els seus comentaris i punts de vista sobre la Ciència 2.0.
Steam Keygen | 29 juny 2013
Hi there! We have definitely experienced examining your blog and especially this particular blog post. You will discover not many website owners whom feel the hard work to completely write-up quality content this way. In any event you might have a innovative, dedicated audience! Many thanks
Equip CCCB LAB | 30 juny 2013
Thank you steam, we appreciate your words very much.
Rodrigo Cerone | 05 gener 2014
Hola Equipo de CCCB LAB,
Muy interesante el planteo sobre el transmedia en el discurso científico. Les dejo un ejemplo en el link que se enuentra al final de este comentario. Se trata del libro “Ways of seeing”, de John Berger, que también fue desarrollado en un documental de la BBC. En esta producción, el autor desarrolla la temática de la representación e interpretación de la pintura al óleo europea entre los siglos XV al XIX.
https://www.youtube.com/watch?v=MDcyd_9Y9Yc&list=PLkzLAvWHZioZTIvXrHrIVzoGFIdCuOpK6
Marta Genís | 28 juliol 2014
Me parece un artículo interesantísimo. Tengo que decir, sin embargo, que el discurso científico o cadémico adolece de inmovilismo y está instalado en un corsé que contempla la innovación como una amenaza a evitar. Sin embargo, hay un atisbo de esperanza. Por ejemplo, académicos tan reputados en Lingüistica como David Crystal se ha dado cuenta del potencial de la narrativa transmedia y, dejando prejuicios infundados sobre el lenguaje, y a pesar de su avanzada edad, el acdémico se decanta por considerar que el medio que se emplea en la actualidad, en este caso el “texting”, lejos de representar una amenaza para el lenguaje, revela muy bien su naturaleza . Os dejo el enlace de una entrevista a dicho lingüista: https://www.youtube.com/watch?v=h79V_qUp91M
Así pues, las mentes abiertas al cambio, independientemente de la edad, consideran que los nuevos medios afectan al mensaje y, por tanto, éste debe cambiar.
Aunque de forma rudimentaria , en nuestras clases en el Departamento de lenguas Aplicadas, desde hace ya mucho tiempo venimos utilizando textos en los que se emplean enlaces a videos, a elementos de audio y, por supuesto, texto escrito. Del mismo modo, solicitamos a los alumnos que los trabajos también incluyan dichos elementos. No obstante, es completamente cierto que la Academia sigue ciñéndose a las tradiciones y su discurso se está quedando obsoleto, si es que no lo estaba ya. Es deber de los académicos actualizar dicho discurso para permitir su adecuación a los modos comunicativos de la era del conocimiento compartido.
Juana Rubio. | 01 octubre 2014
Para contribuir a este debate, os dejo un enlace a un video muy divertido del ganador del último science slam celebrado en Mallorca; los science slams son eventos en los que científicos presentan su propia investigacón a un público no experto, y lo hacen de forma muy divertida, como si fuera un show de los típicos monólogos de humor televisivos: https://www.youtube.com/watch?v=qZQQaRwMhpE&list=UUx_R_BsUkK7pdthX0u2xUbg&feature=player_embedded
Por cierto, magnífico el link que nos ha regalado Rodrigo Cerone
Deixa un comentari