Des de fa més de dues dècades, les noves tecnologies s’han convertit en eines indispensables per a qualsevol procés de canvi social. Per aquest motiu, governs d’arreu del món endureixen cada vegada més les mesures per controlar-les, ja sigui mitjançant la censura de continguts, el tancament de plataformes o la persecució directa als usuaris. En els règims autoritaris, fustiguen l’oposició política també a la Xarxa; en les democràcies representatives, pressionen per augmentar la vigilància sota l’amenaça del terrorisme. Espanya presenta la seva pròpia fórmula particular, amb una gestió molt polèmica de la dissidència en nom de la seguretat.
De l’EZLN a Edward Snowden, l’activisme que fa ús de les xarxes de comunicació i informació ha deixat de ser un fenomen excepcional per convertir-se en moneda corrent. Una cosa que posa de manifest el control cada vegada més gran que els governs de tot el món exerceixen sobre Internet i les noves tecnologies. Segons l’informe «Freedom on the Net 2016», elaborat per l’organització no governamental Freedom House, el 67% dels usuaris d’Internet viu en països en els quals criticar les autoritats pot ser motiu de censura. A partir de dades extretes de 65 estats entre el juny del 2015 i el maig del 2016, l’organització alerta que la llibertat a la Xarxa ha disminuït per sisè any consecutiu, amb més governs que mai vigilant què es diu a les xarxes socials i prohibint aplicacions per aturar la circulació d’informació, especialment durant períodes de revoltes antigovernamentals.
Matar el missatger. La pressió sobre les eines
Després de les protestes electorals a l’Iran del 2009 i les posteriors revoltes de la Primavera Àrab, analistes i mitjans de comunicació van popularitzar la idea de «revolucions Twitter» o «revolucions Facebook». Tot just vuit anys després, aquestes xarxes socials han deixat de ser el nucli d’organització de la dissidència política, i periodistes i activistes de molts països han virat cap a eines de missatgeria instantània, més privades i segures, per evitar el control governamental.
La pressió sobre serveis de missatgeria encriptats com WhatsApp i Telegram ha augmentat tant en governs autoritaris com democràtics, en aquests últims com a part de la lluita antiterrorista. Dels 65 països avaluats per Freedom House, 24 han impedit en algun moment de l’any passat l’accés a xarxes socials i altres eines de comunicació, 9 més que el 2015. En moments políticament convulsos, 15 governs han bloquejat fins i tot qualsevol connexió a Internet per prevenir la disseminació d’informació, una pràctica que va cridar l’atenció a Egipte el 2011 però que és cada vegada més freqüent, com en les protestes a Etiòpia de l’octubre del 2016.
Amb mesures menys dràstiques, les democràcies occidentals continuen pressionant per obligar els fabricants i les operadores de telecomunicacions a lliurar dades privades per lluitar contra el terrorisme, com exemplifiquen les peticions de França i Alemanya a la Comissió Europea, o la picabaralla que va mantenir el govern dels Estats Units amb Apple arran de l’atemptat a San Bernardino a finals del 2015.
Penes severes sobre els usuaris
Més enllà de les mesures contra canals i eines, l’informe «Freedom on the Net 2016» alerta del preocupant augment de les detencions d’usuaris corrents d’Internet. Des del juny del 2015, 38 països han arrestat persones per la seva activitat a les xarxes socials, 17 més que per publicacions en diaris o blogs. A més, les penes a què s’enfronten són cada vegada més severes i desproporcionades, ja que en alguns casos es jutja persones pel sol fet de publicar, compartir o fer «m’agrada» a un contingut a Facebook. Podem citar el cas d’Andrei Bubeyev, un enginyer rus condemnat a dos anys de presó per compartir a la xarxa social Vkontakte una publicació que defensava que Crimea és part d’Ucraïna, una cosa que només van veure dotze dels seus contactes.
Tot i que la persecució de la dissidència a Internet no és novetat en molts països, la severitat de les penes sembla perseguir un objectiu més exemplaritzant que no pas de seguretat, cosa que incita a l’autocensura de la població. Les matèries sensibles varien segons el país, però abasten des de la crítica política fins a la religiosa, passant per les acusacions de corrupció, les opinions sobre conflictes armats o la defensa dels drets LGTBI i de grups ètnics minoritaris. Alguns líders mundials també es mostren particularment sensibles a la sàtira, com a Egipte, on un estudiant de 22 anys va ser condemnat a tres anys de presó per haver publicat una foto del president Abdel Fattah Al-Sisi amb unes orelles de Mickey Mouse.
Espanya: Una gestió política de la seguretat
Si bé l’informe «Freedom on the Net 2016» no conté dades ni valoracions sobre el cas espanyol, és fàcil trobar-hi paral·lelismes amb algunes de les tendències esmentades. El més obvi és el de la Llei de seguretat ciutadana o «Llei Mordassa», aprovada al març del 2015. La norma afecta substancialment els drets de reunió, manifestació i llibertat d’expressió, i conté dos aspectes polèmics pel que fa a Internet.
En primer lloc, la llei penalitza la publicació sense autorització d’imatges de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat, i atorga més discrecionalitat a la policia per requisar mòbils i càmeres. Això limita, per exemple, la retransmissió en línia de protestes en directe i la possibilitat de documentar abusos de poder. En segon lloc, persegueix la convocatòria de protestes no autoritzades a través de la Xarxa, i es pot considerar responsable d’una manifestació la primera persona que la va anunciar en una xarxa social.
Encara que no es detalla d’una manera explícita, l’esperit de la Llei Mordassa sembla orientat a contenir els moviments socials propis de la societat xarxa. Com han estudiat àmpliament autors com Manuel Castells o Víctor Sampedro, l’activisme polític de la societat de la informació es caracteritza per intervencions en l’espai públic dutes a terme per grups de persones autoconvocades i sense estructures estables o lideratges formals, que s’han organitzat únicament a través d’Internet. Aspectes que, d’una manera o una altra, són penalitzats per la Llei de seguretat ciutadana, que limita l’ocupació de l’espai públic sense permís i permet responsabilitzar d’una manifestació qualsevol persona que la publiciti a Internet, tot i que no en sigui el responsable formal.
Deixant de banda la Llei Mordassa, les autoritats espanyoles han intensificat també la persecució d’opinions a les xarxes socials. Les successives fases de l’anomenada «Operació Aranya» han detingut més de mig centenar de persones acusades d’enaltiment del terrorisme i humiliació de les víctimes per haver publicat missatges o acudits a Internet. Les sentències derivades, algunes d’elles amb condemnes de presó, desperten seriosos dubtes de proporcionalitat, com també una tensió evident per a aquelles persones que fan ús de la Xarxa i de l’humor i el sarcasme per contrariar les autoritats.
Així doncs, Espanya no és l’excepció en un panorama internacional amb tensions creixents en l’ús polític d’Internet, tant en règims autoritaris com en democràcies representatives. I tot i que les violacions de la llibertat d’expressió són flagrants en alguns estats, no sembla que hi hagi una fórmula senzilla que permeti analitzar totes les situacions de la mateixa manera. En aquest sentit és especialment útil la contribució de «Freedom of Connection, Freedom of Expression», un document de la UNESCO que proposa una «ecologia de la llibertat d’expressió a Internet». Una metodologia que, a més de la llei, tingui en compte tots els factors i interessos implicats: des del dret a la informació fins al discurs d’odi i l’assetjament en línia, passant per la neutralitat de la Xarxa, la ciberseguretat, les lleis sobre privacitat, etc. Un univers complex de correspondències que varia en cada país i que recorda que l’hostilitat entre governants i ciutadans no només depèn dels límits legals, sinó també de qui ostenta el poder i qui és vulnerable, així com dels consensos d’opinió que dominen en cada societat.
Mercedes | 27 abril 2019
“Vigilar y castigar.” Foucault.
Tal cual.
Deixa un comentari