Vigilen eleccions, qüestionen dictadors, reivindiquen drets bàsics i construeixen comunitat. Estan canviant les regles, perquè no li segueixen el joc al sistema. Tenen un component de subversió, però també de costum. El sistema, tots els poders, els havia menyspreat i s’han acostumat a esbrossar els seus propis camins. En els últims anys, les campanyes digitals, les iniciatives 2.0 i un incipient ciberactivisme estan modificant el panorama de la participació social i política al continent. De vegades amb èxits impactants, però també amb fracassos frustrants, la seva virtut principal és existir i, sobretot, proposar alternatives més properes a la ciutadania.
«Mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de caça seguiran glorificant els caçadors». Aquest és un proverbi popularitzat per l’escriptor nigerià Chinua Achebe, que rubrica, precisament, el primer dels panells explicatius de l’exposició «Making Africa». És tota una declaració d’intencions, un advertiment dels objectius de la mostra. Avui, l’anhel expressat pel grandíssim intel·lectual nigerià està més a prop que mai de fer-se realitat i, per començar a assaborir aquestes històries, només ens cal mirar cap als racons adequats de l’univers que Internet ens ofereix. Potser sembla estrany, però els lleons ja estan escrivint la seva història en el món digital.
Les xarxes socials, les eines de la web 2.0, tot el potencial comunicatiu d’Internet i el context de la societat de la informació han aportat una nova sacsejada als fonaments del món tal com l’enteníem: molts dels que fins ara no eren escoltats (no tots) ara poden parlar ben alt i clar. I això és el que està passant, de manera gairebé generalitzada, en tots els racons del continent africà, possiblement la regió del món més silenciada. En contra del que alguns desplegaments dels discursos racistes han dit en alguns moments, l’Àfrica sempre havia estat en la història. Però el que sí que cal reconèixer és que no sempre l’havien escrit ni l’havien explicat els africans. Avui, o més aviat en els últims anys, es multipliquen els col·lectius que participen en la vida social i política de pràcticament tots els països del continent, esprement fins a l’última gota el potencial de les TIC.
Les eleccions són segurament l’exemple més clar d’aquesta situació. Ja no hi ha cita electoral al continent en què no es desenvolupi una iniciativa ciutadana de vigilància; tot sovint amb col·lectius de bloguers escoltant les inquietuds d’organitzacions de la societat civil, i, sempre, amb l’objectiu d’influir en el procés. És a dir, d’aconseguir unes eleccions transparents, pacífiques, participatives, sense fraus. Es tracta de processos dels quals els ciutadans volen ser cada vegada més protagonistes i en els quals estan disposats a assumir responsabilitats, lluny de la imatge d’«activisme de sofà» que envolta el ciberactivisme.
Una línia del temps d’aquest fenomen potser començarà el 2008 a Kenya, on un grup de bloguers va intentar posar límit a les violències postelectorals oferint un mosaic d’informació que estigués format per les informacions parcials de cada protagonista. D’aquella experiència va néixer Ushahidi, un dels grans èxits mundials de crowdsourcing per la seva extensió posterior. Potser, després, aquesta línia del temps faria un salt de dos anys i més de 4.500 quilòmetres, fins a la Costa d’Ivori del 2010. Els bloguers i usuaris experimentats de les xarxes socials havien intentat animar un debat sa durant la campanya, van reaccionar davant la violència postelectoral i, fins i tot, van prendre protagonisme en assistir directament les víctimes de l’esclat fratricida.
Però potser el punt d’inflexió d’aquest fenomen s’ha de situar al Senegal el 2012. Els bloguers van fer front a gairebé un mes de xocs al carrer entre la policia i un ampli sector de la societat que estava decebut i indignat amb les autoritats. Van militar per la transparència i per una democràcia més participativa i van dur a terme una campanya per conjurar el risc del frau electoral. Van posar en marxa un dispositiu que vigilava des de les irregularitats durant les votacions fins al recompte dels sufragis. I, sobretot, la seva campanya va ser un èxit: van aconseguir implicar-hi amplis sectors de la societat civil i un gran nombre de ciutadans anònims, van aconseguir el reconeixement (a posteriori) dels actors polítics i l’atenció (immediata) dels mitjans internacionals i les eleccions es van desenvolupar com havien previst, de manera pacífica i sense grans sospites de frau, amb un canvi de president inclòs.
A partir de l’experiència dels bloguers senegalesos, les iniciatives amb característiques similars s’han anat succeint, cada vegada en més països i cada vegada d’una manera més sistemàtica. Ghana, Nigèria, Guinea, Burkina Faso, Uganda, Tanzània han estat alguns dels escenaris d’aquestes campanyes que han intentat sumar els usuaris dels mitjans socials al debat polític i responsabilitzar-los del desenvolupament correcte de les eleccions, entenent aquest «desenvolupament correcte» com una part del procés, aliè a la propaganda electoral. L’exemple més clar que ja no hi pot haver eleccions sense vigilància digital es va produir el passat 20 de març. El dia es va conèixer com el SuperSunday africà per la coincidència de quatre cites presidencials en quatre països, unes legislatives i un referèndum per a una reforma constitucional. A Benín, el Níger, la República del Congo i el Senegal, les votacions van ser acompanyades de vigilància ciutadana 2.0.
En els darrers anys, els ciberactivistes de diferents països africans s’han enfrontat amb règims controvertits i amb això han corregut riscos greus, a Etiòpia des de l’abril del 2014, a Burundi o la República Democràtica del Congo des del març del 2015, o a la República del Congo, en els últims mesos. Han acompanyat processos de contestació popular que han marcat fites en el continent, com en el cas de l’aixecament ciutadà de Burkina Faso a finals d’octubre del 2014, que va acabar amb la dimissió del president Blaise Compaoré després de 27 anys en el poder, o la resistència a un cop d’estat gairebé al cap d’un any. Només un mes després d’aquest intent de motí, el país estava organitzant unes eleccions presidencials en la normalitat més absoluta. Els ciberactivistes es van implicar activament en aquests comicis. En la mateixa línia hi ha hagut accions cíviques, sense la connotació restrictiva que la paraula té per a nosaltres, arreu del continent.
Els ciberactivistes han demostrat estar disposats a jugar-se la llibertat i la vida i estar convençuts que la informació és una eina fonamental per consolidar la participació democràtica. En aquest sentit, les característiques dels mitjans socials han permès una primera ruptura, la del monopoli del control de la informació. Els ciberactivistes han dut a terme les seves activitats edificant canals de comunicació, de vegades blogs o plataformes d’informació i, d’altres, hashtags o grups de Facebook, per exemple. Aquests canals s’escapen de les regles imposades fins al moment, no depenen de les autoritats ni dels interessos econòmics; trenquen els controls que els poders habitualment fan valer, i, tanmateix, aconsegueixen un impacte que contraresta el dels mitjans convencionals i, de vegades, una repercussió internacional més gran.
Pot semblar paradoxal insistir en aquesta repercussió internacional, com si la seva salvació hagués d’arribar de l’exterior. No es tracta d’aquell tic eurocèntric (i egocèntric), sinó que la major part d’aquests ciberactivistes han descobert que un dels pilars d’aquests règims que intenten combatre passa pel reconeixement internacional, es legitimen a través del seu prestigi i de la seva imatge a l’exterior. D’aquí, els esforços per silenciar les veus dissidents i d’aquí, també, la insistència de les veus dissidents per fer-se sentir.
Totes aquestes accions, campanyes i iniciatives han continuat desmantellant l’statu quo. I no només això, s’han anat convertint en actors socials i polítics, uns pel reconeixement positiu de les autoritats, d’altres per l’intent d’acabar amb ells. A més, ho fan sense complir les «normes» de les organitzacions convencionals. Les comunitats han crescut ràpid perquè són atractives, però la seva lògica d’adhesió i els seus principis de funcionament, les dinàmiques, els interessos… tot plegat és diferent a la resta de les organitzacions de la societat civil. El fet és que han augmentat l’esfera pública i han donat un paper protagonista a col·lectius que fins ara no comptaven gaire, sobretot, en un primer moment, els joves urbans que, d’altra banda, constitueixen un col·lectiu ple de futur i cada vegada més nombrós.
Ara les històries dels lleons es poden llegir a les xarxes i, per això, a l’espai digital hi ha narratives que ja no glorifiquen els caçadors.
MSOMI | 26 juny 2016
The web has revolutionized activisms for things which are not right in African government systems and should be embraced by all as a tool.
Deixa un comentari