La vigília de l’any 2000, el món va tremolar. No per un terratrèmol o un tsunami, sino per quelcom molt més incert i predible alhora. El sistema informàtic mundial tenia un gran bug o error. Podrien diferenciar els ordinadors del planeta entre els zeros de l’any 2000 i els del 1900? L’error amenaçava amb paralitzar instantàniament aeroports, hospitals, estacions de transport, bancs, escoles, el trànsit… L’“aldea global” sencera s’aturaria! Els últims dies del mil·leni, el pànic va anar en augment. I el món sencer va contenir la respiració en els darrers minuts del 31 de desembre de 1999. Per sort, va ser un final feliç: els ordinadors –que haurien pogut paralitzar el planeta—es van comportar.
Tot això va succeïr fa 12 anys. S’imaginen el que controlen avui dia les màquines? No només el funcionament del planeta, sinó també les vides desgranades de milions de persones que queden impreses al “núvol”. I qui dirigeix els ordinadors que recopilen les dades que “floten” en el ciberespai? Les grans corporacions de Silicon Valley, propietàries de les principals xarxes socials que ens captiven a diari, com si un sortil·legi hipnotitzador ens hagués agafat desprevinguts. Facebook, Twitter, Amazon, Google, LinkedIn… Avui en dia, qui s’atreveix a dir que escapa de l’embruix d’aquestes marques digitals?
Paguem amb el telèfon mòbil, demanem que ens portin la pizza a casa, comprem vols, llibres, roba o aparells electrònics, anotem els nostres destins quan anem de vacances, registrem les nostres dades mèdiques, confiem els números de les nostres targetes de crèdit… i fins i tot declarem els nostres sentiments més íntims a la xarxa social creient que ens guardarà el secret.
Ara, vostè, lector, si s’atreveix, respongui davant milions de persones: Com es diuen els seus fills? Quant li va costar la casa que acaba de comprar? Quants diners té al compte corrent? Quant es va gastar en roba el mes passat? Quin és el seu número de targeta de crèdit?
Tota cara amable té el seu revers obscur i les companyies de Silicon Valley estan construint, amb el millor dels seus somriures, un projecte d’esclavatge comercial. Som part del “Món feliç” d’Aldous Huxley quan responem innocents a les propostes de Facebook? Estem preparats per escapar d’aquesta realitat?
Només cal fer una ullada a aquest hipotètic vídeo, titulat Mind reader, per posar-nos les mans al cap i aterroritzar-nos una mica de la nostra inconsciència a la Xarxa. “La teva vida sencera és a Internet. I es pot tornar en la teva contra. Roman alerta”, diu l’eslògan de la campanya “Safe Internet banking” promoguda per una agrupació financera belga que pretén concienciar per a què es realitzin transaccions bancàries online segures.
Big brother data
Una possible salvació per no caure en el “món feliç” de Huxley podria ser potenciar l’esperit crític. Si ho aconseguim, a base d’infondre idees i coneixement, ens podriem alliberar d’una societat controlada?
El CCCB acaba de tancar un cicle de conferències titulat Ciutadania, Internet i Democràcia en el qual s’han exposat els tres conceptes del títol, tan amplis com propers. El catedràtic de comunicació James Curran, el comunicador holandès Geert Lovink, el professor de Mitjans de la Universitat de Nova York Nicholas Mirzoeff, l’activista Leila Nachawati, el fotoperiodista Samuel Aranda i el teòric tecnològic Evgeny Morozov han jutjat i criticat obertament el moment actual.
El resultat ha estat un ampli ventall de reflexions al voltant de la poca consciència que tenim de la vida que habitem a Internet, com d’il·lusos ens mostrem davant el monopoli tecnològic que ens controla, què ingenus que semblem quan relacionem les recents revolucions socials amb les xarxes socials, i com som d’imprudents quan no manifestem el nostre interès pels algoritmes que capten les nostres dades personals al ciberespai.
“És molt curiós el que està succeïnt a les democràcies lliberals”, argumenta airat el bielorús Morozov. “Si volem saber quina força tenen les nostres protestes socials, primer hem d’entendre com funcionen aquests intermediaris digitals de Silicon Valley. Amb les seves tecnologies intel·ligents i els seus algoritmes secrets, rastregen i defineixen la nostra vida digital. És el que jo anomeno solucionisme, o la il·lusió de què ens solucionen tots els nostres problemes”.
Curran ens demana que no ens deixem impresionar per la tecnologia i ens centrem més en els continguts digitals: “Els grans grups mediàtics controlen la Xarxa a través de webs de notícies que se situen en el top 10 de les pàgines més consultades del món”.
Però el director de l’Institute of Network Cultures, Geert Lovink, va més enllà en el seu atac. “No podem permetre que aquestes companyien estrenyin la Web. És important potenciar les eines obertes i altres xarxes alternatives a Facebook i Twitter”. Aquest activista holandès critica efusivament la vulneració del dret a la privacitat de les xarxes socials i la tendència a promocionar l’“enllaç dèbil” de la Xarxa o les relacions personals algorítmiques.
“Internet és un espai d’acció política que ens connecta amb el que fem en l’espai real”, opina Mirzoeff, el professor de Mitjans, Cultura i Comunicació de la Universitat de Nova York. “No és veritat que sigui una utopia però la seva definició final dependrà de l’ús que li donem.
Un ús que ha servit per a que es conegui la Primavera Àrab i s’engrandeixi el potencial de Facebook i Twitter per la seva fase comunicadora. L’activista hispano-síria leila Nachawati explica que “ara els ciutadans utilizen millor aquestes eines per organitzar-se” però també alerta del control, la repressió i el seguiment que des d’aquests mateixos espais fan els governs. “Internet no ha de substituir altres accions socials”, afegeix el guanyador del World Press Photo 2011 Samuel Aranda.
Al límit del nostre poder
Si en l’article que obria aquest cicle de conferències del CCCB el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman ens prevenia de la modernitat líquida en què vivim i en la qual ningú no sap qui controla el poder, ara seria apropiat tancar el cicle amb l’urbanista i filòsof Paul Virilio a manera de resposta: “Avui en dia, amb la instantanietat, la ubiqüitat i la immediatesa arribrem al límit del nostre propi poder. Si el temps són diners, la velocitat és poder. Però a l’home se li escapa completament aquest poder perquè l’ha delegat en les màquines eficaces en acceleració, en contestadors automàtics, en ordinadors. Aquesta acceleració del temps s’anomena progrés, però és una conseqüència fatal del progrés”.
Després d’aquestes paraules, potser és el moment –com va dir Morozov—de “provocar una reflexió més profunda de l’impacte que està tenint Internet en les nostres vides”. O… tots acabarem confiant en el “totpoderós” que habita el “núvol” d’Internet i resant un @Parenostre que estàs a les xarxes, siguem o no creients.
Deixa un comentari