Ciència i esperit en el mercat de l’atenció

Pitt Rivers Museum | The Ewan | CC BY-SA

El pas del nord-oest

Quan, a principi dels noranta, Michel Serres se servia de la metàfora de Le passage du Nord-ouest[1] per exemplificar el trànsit ardu entre les ciències humanes i les ciències del món, aquella ruta marítima que connecta l’oceà Atlàntic amb el Pacífic a través de l’Àrtic estava coberta de gel durant bona part de l’any. Tres dècades després, l’escenari ha canviat radicalment: el gel marí ha disminuït a tota velocitat, els ossos polars viatgen a la deriva en les pantalles dels nostres mòbils, es multipliquen els informes científics alarmants, comença la disputa internacional pels recursos existents a la zona, la «sisena extinció»[2] s’accelera… Les teories, els diagnòstics, les solucions i les lleis potser han arribat tard, però la ironia és perversa. Mentre el desgel àrtic té efectes devastadors en la biodiversitat de la regió, la disputa entre ciències exactes i ciències humanes –aquesta dicotomia moderna entre les dues cultures exposada per C. P. Snow als anys cinquanta– sembla que es «liqüi», o com a mínim ja s’han obert passatges que permeten una navegació més fluida. Les raons d’aquest nou paisatge intel·lectual són diverses, sense oblidar que l’escissió entre les dues cultures encara és vigent en les institucions educatives, en els processos de transmissió del coneixement i en les matrius mentals amb què operen els mitjans de comunicació de masses.

Una de les grans novetats del segle XXI és la disseminació progressiva del terme «Antropocè», escollit pel Nobel de Química Paul Crutzen per caracteritzar aquest període de la història en què l’espècie humana s’ha convertit en una força geològica capaç d’alterar substancialment la biosfera. Es tracta d’un sisme conceptual d’una magnitud que encara ara assimilem, però que ha permès la irrupció d’un corpus teòric considerable[3] en què els límits entre disciplines s’han fet difusos. S’ha estès una saludable contaminació entre ciències i humanitats, tot i que l’especialització imparable continuï en auge. Pensadors, científics, artistes, escriptors, periodistes, gestors culturals, activistes, etc. no fan sinó ampliar el gran tauler del coneixement humà i posar en dubte algunes de les conviccions i creences que crèiem més sòlides; ens trobem, per tant, davant d’una extraordinària disrupció cultural. S’imposa el qüestionament obert, sistemàtic i fluid de les nostres maneres de conèixer i fer mons. El sisme és epistemològic i ontològic, impregna la ciència i l’art, les tecnologies i les economies. L’Antropocè trastoca la geopolítica, ens submergeix en el temps geològic, ens situa en una cruïlla en què tots els coneixements adquirits no són prou, sembla, per aturar un col·lapse[4] que fa temps que s’anuncia.

El planeta Terra, la nostra casa comuna, crema. I és ara que comencem a «pensar-nos com a planeta»[5] que prenem consciència de la nostra dependència completa de totes les formes de vida. En aquesta paradoxa cruel coexisteixen l’extermini massiu de les espècies i un reconeixement progressiu de les intel·ligències no humanes (vegetals i animals); mentre el desert avança, la IA, la pedra filosofal dels seguidors del dataism, promet noves panacees. Per aquest planeta en ebullició hi discorren singularistes, acceleracionstes, posthumanistes, transhumanistes, més-humanistes. Cada tendència té exegetes i idiolectes propis, i va a la recerca d’un enfocament diferencial; alhora, però, les idees d’unes i altres se superposen, s’encavallen, es confonen. Els acceleracionistes creuen que la solució és propiciar la implosió del capitalisme cognitiu. Els singularistes argumenten que ens hem de preparar per al moment que les màquines prenguin el control. Els posthumanistes no rebutgen el que és humà, però ho veuen com una etapa superada en l’evolució cultural. Els transhumanistes busquen la fusió definitiva entre la humanitat i la tecnologia, i els més humanistes anhelen una nova Il·lustració.

¿Una cultura integral?

La veritat és que els nous –ismes del segle XXI poden resultar insuficients per cartografiar el nou territori del saber humà activat per crisis globals interconnectades. Coneixement no vol dir saber.[6] Potser el que continua emergint, per atiar un horitzó menys distòpic, és la consideració de tots els sabers que el món modern pot haver desplaçat, ocultat o exclòs. Ja vam comprovar que el segle passat, abanderat pels ideals de la raó, la ciència i el progrés, va ser interpel·lat per dues guerres mundials amb milions de morts, els processos de descolonització i el retorn dels sabers dels pobles colonitzats, una carrera armamentista caracteritzada per la destrucció mútua assegurada i, finalment, una crisi ecològica global. A la tercera dècada del segle XXI, cap saber no sembla prescindible.

Quan Sigmund Freud va demanar a C. G. Jung que l’ajudés a crear «un bastió inexpugnable contra la negra allau de l’ocultisme»,[7] no podia imaginar-se que tant les avantguardes històriques com la cultura popular del segle XX s’encarregarien de negar els seus desitjos, a pesar que reivindiquessin la seva figura. N’hi ha prou amb pensar en la influent heterodòxia dels surrealistes, en el marc de la qual Marx i Freud conviuen amb els arcans del tarot, els viatges astrals amb Mart, les societats secretes amb el marquès de Sade. O constatar que bona part dels superherois i els malvats dels còmics, els videojocs i les pel·lícules són, d’una manera o altra, un espoli dels panteons mitològics de totes les cultures. Cosa que fa sorgir, esclar, la sospita que tot el que s’ha exclòs, desprestigiat o ignorat en els últims segles no acaba de desaparèixer.

L’arqueologia de la nostra consciència ens permet incorporar tots els estadis del coneixement per convertir-los en un saber o sabers integrals en què cada estrat obra per recursivitat i contingència.[8] És a dir, retornant sobre si mateixos i reapareixent com a cosa impensada, imprevista, inaudita, ominosa o sublim… L’Antropocè ha obert violentament les comportes de la nostra veritable situació cognitiva: pensar-nos en grans escales temporals i còsmiques. És una ocasió privilegiada per admetre que la història de l’univers i la humana haurien d’estudiar-se integrades. Els progressos en el coneixement del cervell permeten explorar els estrats de la consciència i la inconsciència que continuen incidint en la voluntat, la presa de decisions i el lliure albir. Tot això, per replantejar-nos com hem d’aterrar, què busquem com a espècie i cap a on anem. Continuem al capdamunt de la cadena tròfica. Som depredadors, potser els més temibles de tots.

El tresor de l’atenció

És possible que la cultura del segle XXI pugui redimir-se per mitjà d’un reencantament del món, dels poders emancipadors de la revolució feminista, d’una intensa circulació entre ciència i humanitats i de la creativitat o resiliència dels pobles terrícoles,[9] però no pot obviar-se la influència de forces hegemòniques que actuen en el mercat de les idees, el mercat de l’atenció, el mercat cognitiu.

Les dades s’han convertit en la matèria primera més valuosa. Les grans plataformes tecnològiques competeixen, en una carrera frenètica que té el focus en la nostra capacitat d’atenció, és a dir, en el temps que dediquem a un flux incessant d’estímuls efímers i interrupcions constants o en el temps que el nostre cervell necessitaria per processar i plasmar altres mons i futurs possibles.

Ja estem datificats, controlats, vigilats, aconsellats i seduïts per les innovacions i les aplicacions de la revolució cibernètica i el seu últim estadi, la Intel·ligència Artificial, amb tots els avantatges notables i els perills evidents que comporta. Això no obstant, seria un error subscriure els laments que assenyalen aquesta tecnologia disruptiva com la responsable potencial d’un possible apocalipsi cognitiu.[10] El problema rau en l’ús que en fem, en la manera de regular-la o desregular-la, l’ètica o els biaixos amb què es programa, els consensos locals i globals que s’estableixin sobre la seva velocitat, les seves aplicacions i l’accés democràtic que s’hi tingui.

Exigim massa al nostre òrgan més complex, el cervell. Malgrat totes les prodigioses funcions que ha adquirit al llarg d’un aprenentatge evolutiu mil·lenari, també té límits, com el nostre planeta. El cervell humà no pot processar l’aclaparadora quantitat d’informació a què el sotmetem. No només li demanem que ens reveli els seus secrets i s’estudiï a si mateix, repetint-se en un fabulós exercici de metacognició, sinó que també li exigim que continuï fent les funcions primordials, com ara regular la salut digestiva i hormonal, harmonitzar i aguditzar els cinc sentits, rebre informació dels bacteris i els virus que ens habiten, controlar el son reparador i supervisar cada alenada i cada batec del cor.

No cal ser un expert per percebre que aquesta sobrecàrrega cognitiva fa emmalaltir el nostre cos. I tampoc no ens hauria de sorprendre la proliferació de teràpies i tècniques de meditació i de dietes saludables per a tots els gustos –incloses les dietes digitals imprescindibles per evitar l’augment de trastorns mentals,Paul Crutzen que solen tractar-se amb una bona bateria de fàrmacs, sempre al nostre abast.

Assistim a l’última batalla: la que es lliura en la nostra consciència i la nostra inconsciència. El pensament humà contra si mateix en un paisatge de caixes negres.[12] ¿Encara podem imaginar-nos que el casament entre la Ciència i l’Esperit, sempre ajornat, reactivarà el fil d’Ariadna que ens permetrà sortir del laberint? Potser convé establir noves relacions amb el minotaure. Imaginar relats, diàlegs, pactes, contractes que ens ajudin a comprendre més bé els monstres que hem creat. Hi ha massa coses en joc per dilucidar que el futur ja és aquí.

¿Estem a punt per complir el nostre compromís amb les generacions futures? Els 1.900 milions d’infants que habiten el món no són responsables de l’«extinció massiva». Retornar-los l’ànima, els poders de la imaginació i el tresor de l’atenció és, doncs, una tasca inajornable.