La ciència-ficció ens permet emocionar-nos amb històries extraordinàries alhora que aprenem ciència de manera amena. Obres com Blade Runner, Fundación, Interstellar o Solaris han empès moltes persones a sortir de l’univers narrat per continuar investigant pel seu compte sobre àmbits tan dispars com la física, la robòtica o la neurociència. Si les institucions culturals són capaces d’adaptar-se per respondre a aquestes necessitats i complementen aquest aprenentatge a través de diferents formats narratius serem capaços d’aconseguir una educació sense barreres que s’estendrà des de la butaca de casa fins als museus o les biblioteques.
La meva iaia preguntant-me sobre forats negres. Qui m’hagués dit abans de l’aparició d’Interstellar que presenciaria una escena costumista com aquesta. Perquè si l’estrena de la pel·lícula va ser un veritable fenomen cinematogràfic de la ciència-ficció que molts situen al nivell de 2001, Odissea a l’espai, no es queden enrere els nombrosos debats que ha afavorit sobre viatges en el temps o els famosos forats negres. Només per aconseguir acostar experts en física teòrica o astronomia a la resta dels mortals ja hauríem de crear (i atorgar-li automàticament) l’Oscar a la Pel·lícula de més interès divulgatiu. Vegeu, si no, els diàlegs que han tingut lloc sobre el grau de rigor de la pel·lícula, els visionats en museus com el National Air and Space Museum o el llibre que ha publicat l’assessor científic de Nolan a la pel·lícula, Kip Thorne. I Neil deGrasse Tyson, és clar. Sempre Neil.
El cas de la meva àvia és només un exemple de la qualitat que tenen aquestes obres per fer atractiva la ciència. Ja és hora d’esborrar dels nostres caps la idea que la ciència-ficció és un gènere menor fet per gent rareta per a gent rareta. Sigui pel respecte que s’està guanyant la ciència en els últims anys o per la normalització d’aquest tipus de relats, la veritat és que cada vegada més gent gaudeix de la ciència-ficció. En una època de sobreexposició de ficcions en tots els àmbits de la nostra vida ―els llibres, la televisió, el cinema, l’escena política―, les nostres ments semblen estar cada vegada més disposades a conviure amb totes elles i, com si fos un combustible, en demanen més i més. Posar-nos en la pell de persones ―o éssers, no ferim sensibilitats extraterrestres― que viuen a milers de quilòmetres de distància del nostre planeta o potser fa (o d’aquí a) milers d’anys de la nostra època són situacions que mai no podríem viure en el nostre dia a dia. Qui no voldria gaudir d’unes aventures com aquestes sense córrer cap risc?
Perquè la ciència-ficció no deixa de ser un tipus concret de ficció, i les ficcions ens permeten just això: viure les vides dels personatges mentre dura la pel·lícula, el llibre, el còmic o la sèrie. Aquest efecte de trasllat mental ―que a poc a poc es va coneixent millor gràcies a estudis interdisciplinaris que uneixen neurociència i teoria de la ficció― està demostrant ser molt més útil que el simple plaer de seure a gaudir de la nostra obra favorita. Si en un simulador de vol aprenem a portar un avió sense haver de pujar-ne a un de real ―i per tant, sense perill―, podem entendre les ficcions com a simuladors d’altres vides mitjançant les quals aprenem a desenvolupar-nos en societat (sí, ho heu llegit bé, llegir acaba sent una activitat social) sense córrer els riscos propis d’aquests entorns fantàstics.
Però és que, a més d’aquest aprenentatge social, les ficcions sempre comporten ensenyaments associats a l’univers que creen. Pregunteu un lector de Dickens si no és capaç de parlar-vos amb un cert grau de coneixement sobre la societat victoriana o un seguidor de Tolstoi si no coneix alguns dels costums de la burgesia russa durant els seus abundants banquets. Les ficcions són en si petites classes d’història (o enginyeria, o botànica, o…) i a més es presenten en formats habitualment més amens que qualsevol lliçó magistral. Així fa gust educar-se.
També hi ha grans riscos a aprendre a través de les ficcions, no ens enganyem. Van estrenar la pel·lícula Lucy i la mentida que només utilitzem el 10% del nostre cervell va renéixer com l’au fènix per quedar impresa en les ments de moltíssims espectadors que davant una afirmació com aquella per part del personatge interpretat per Morgan Freeman van considerar que escolta, que ho ha dit un actor que fa de científic i per tant ha de ser cert. Caldrà formar un bon criteri en els nostres lectors i espectadors per identificar totes aquestes fal·làcies, cosa que és tot un repte per a famílies, escoles, instituts i altres institucions culturals.
Seguint la idea participativa que el lector viu la història que llegeix, ja hi ha propostes que fan més suportable la història a través de sistemes de realitat virtual o augmentada, cosa que permet als alumnes oblidar (per fi) les avorrides classes plenes de dates i llocs que un cop fet l’examen són incapaços de recordar. Potser les tecnologies necessàries per a aquest canvi de paradigma cultural encara estiguin acabant de desenvolupar-se, però les nostres ments esperen amb impaciència des de fa molt de temps. En són una bona mostra les innombrables carreres científiques que han nascut gràcies a Isaac Asimov, Arthur C. Clarke o Philip K. Dick, encara que tampoc no cal anar-se’n als laboratoris per trobar seguidors acèrrims de la ciència-ficció. Fa pocs mesos llegia a Twitter amb molt d’interès discussions irades sobre els viatges temporals de la sèrie espanyola El Ministerio del Tiempo. I com són les coses, personatges històrics com Velázquez o Lope de Vega es van convertir en trending topic per haver aparegut en algun dels seus capítols.
És realment estimulant pensar en les possibilitats d’una narrativa transmèdia que s’estengui des d’un llibre o una pel·lícula fins als còmics o els videojocs i que acabi en diferents institucions culturals que donin solució a la fam de coneixement de joves i adults. Abans comentàvem el cas d’Interstellar, però hi ha propostes molt més properes a l’àmbit científic. Sense anar més lluny, la revista Twelve Tomorrows és una publicació de la MIT Technology Review en forma d’antologia on diferents escriptors de ciència-ficció escriuen relats partint de les tecnologies i els avenços científics que s’han anat publicant a la revista durant l’any. Imagineu-vos el potencial divulgatiu d’aquest tipus de propostes. Joves (i no tan joves) impulsats en el seu interès científic gràcies que han llegit un relat o han vist una pel·lícula. Comprant el còmic que estén part de l’argument per explicar-nos com es va construir la nau espacial o l’arma que salvarà el món. I acabant en un museu on, gràcies a la realitat augmentada, són capaços de tenir al davant el protagonista de la història explicant-los els conceptes de física que van permetre a la seva nau viatjar a milers de quilòmetres de distància del nostre planeta. Sumeu-li realitats virtuals immersives que ens permetin moure’ns a discreció per altres èpoques i llocs, i amaniu-ho amb pel·lícules interactives que ens facin ser protagonistes de missions espacials i viatges a l’interior de l’àtom. Ho tenim a tocar, així que aneu-vos-hi preparant. Que no us soni després a ciència-ficció.
Deixa un comentari