(En)redades en el miratge de les xarxes socials

Són les xarxes socials un nou instrument d’apoderament de les dones o, per contra, es mostren incapaces de desactivar els mecanismes de desigualtat?
Marxa per l'alliberament de les dones a Washington, 1970.

Marxa per l’alliberament de les dones a Washington, 1970. Font: Library of Congress.

Són les xarxes socials un nou instrument d’apoderament de les dones o, per contra, es mostren incapaces de desactivar els mecanismes de desigualtat? Nou vehicle per incentivar la comunicació i el diàleg, les xarxes han arribat a la nostra vida digital sota un atractiu embolcall –la facilitat d’ús i la immediatesa– i això ens fa considerar-les, des de l’optimisme, un accelerador del procés d’apoderament femení. Però és possible que la virtual sigui només la d’una realitat paral·lela, sense vasos comunicants amb la crua realitat, i que ni Twitter ni Facebook estiguin programats per posar en escac l’ancestral estructura patriarcal.

A (h)adas. Mujeres que crean, programan, prosumen, teclean, Remedios Zafra evoca l’emancipació que va suposar anys enrere per a les dones l’ús de les tecnologies de la vida quotidiana (de la rentadora a la nevera passant pel robot de cuina i la planxa elèctrica), bona part de les quals es van estendre com articles de consum de masses en els anys cinquanta. Tot i que és una evidència que les màquines han facilitat, i molt, l’existència d’aquesta meitat de la població a la qual fins ara se li ha negat la presència en uns camps i d’altres, no és estrany que servissin per ratificar el nostre regnat a la terra precisament en el si de la llar sacrosanta, únic espai on podíem regnar. D’aquí que es tracti, per a Zafra, de «tecnologies jerarquitzades, low tech, considerades no productives, sinó mediadores del consum, eines prosumer, pensades per a tasques sense èpica, tasques de la part de l’ombra (no vista) de la vida quotidiana».

Aquests avenços i altres ens permeten avui a les dones disposar de més temps per dedicar-lo a tasques com exercir la medicina, arribar a diputades o justament escriure aquest article, de manera que, per sobre dels seus defectes, se’n puguin destacar les virtuts. D’aquí també que l’arribada a les llars de les noves tecnologies de la informació ens hagi enxampat amb més disponibilitat i una predisposició excel·lent. D’aquesta manera, quan el 2006 es va donar el tret de sortida al que s’ha anomenat «la democràcia digital» (és a dir quan Facebook, creat dos anys abans, va passar a convertir-se en un espai obert per a tots els usuaris, que avui són més de 350 milions), va succeir que, després d’haver conreat durant segles el silenci i/o la parquedat de l’expressió, vam creure veure en aquesta nova modalitat de la democràcia la nostra oportunitat per conquerir finalment la part que ens corresponia en els espais de la comunicació.

L’habitació pròpia virtual

En aquests últims anys, hem passat de les low tech a les high tech, de la presó de la llar a la finestra oberta de bat a bat que suposa l’habitació pròpia virtual, del que Sadie Plant ha anomenat el «tecnogènere» al «cibergènere». Com a col·lectiu silenciat, ens hem llançat, doncs, a aprofitar les xarxes socials sense escuts, sense protecció. També el 2006 la revista Time ens va donar la raó a la nostra voluntat de participar de la festa de les xarxes en igualtat de condicions: seguint el seu costum de triar un personatge cèlebre, va optar per un personatge molt especial: «you».

Aquest «tu» contenia tots els homes i les dones anònims davant els quals s’obria una nova era en la qual ells havien de ser els protagonistes. Aquest tu no tenia sexe i, per tant, incloïa també les dones, que mal que bé havien aconseguit la seva habitació pròpia (per dir-ho amb Virginia Woolf) i que ara es llançaven al seu compte de correu, al seu Twitter, al seu grup de Google…, és a dir, a la seva habitació pròpia virtual. L’esperó era gran i la nostra incorporació va ser molt veloç, de manera que, a dia d’avui, les dones són majoria en l’ús de les xarxes, com demostren les xifres publicades pel portal financer Finances Online, del qual resulta, per exemple, que un 76% de dones adultes nord-americanes fan ús del Facebook, davant d’un 66% d’homes.

És cert que en l’univers de les TIC, les xarxes (sobretot les anomenades horitzontals o de contactes) es revelen com l’instrument ideal per a la difusió de missatges i informacions (arribant si s’escau a l’extrem de la viralització), la qual cosa les converteix en un ambicionat espai per conquerir. En conseqüència, mentre els individus i grups socials ja apoderats només han hagut d’adaptar-se al seu nou llenguatge per prolongar el seu domini, els individus i col·lectius fins ara silenciats s’hi han llançat intentant aconseguir un grau de repercussió que no obtenen a través dels canals «oficials».

No van ser potser les xarxes socials les protagonistes absolutes de les anomenades primaveres àrabs? S’hauria produït a Tunísia la Revolució dels Gessamins o Intifada de Sidi Bouzid si la immolació d’un jove venedor ambulant no hagués corregut com la pólvora a les xarxes? I l’aixecament de l’egípcia plaça Tahir, hauria estat possible sense la complicitat dels usuaris d’Internet? Podria la mateixa Yoani Sánchez «radiar» per Internet les injustícies del seu país, Cuba, si no fos connectant-se a les xarxes gràcies al wifi d’un hotel de l’Havana?

Un home durant les protestes d'Egipte de 2011 porta un cartell que diu "Facebook, #jan25, la xarxa social d'Egipte".

Un home durant les protestes d’Egipte de 2011 porta un cartell que diu “Facebook, #jan25, la xarxa social d’Egipte”. Font: Wikipedia.

A les xarxes, sobretot a Twitter, han tingut també la seva principal basa els moviments d’indignació del nostre país, de manera que el 15-M Democracia Real Ya va aconseguir reunir per Internet sota un grapat de hashtags 130.000 persones, que es diu aviat. Ens preguntem a quina velocitat hauria avançat la conquesta dels drets per als negres als Estats Units si algú hagués gravat amb un Ipod el moment en què el 1955, a la capital d’Alabama, Rosa Parks va refusar cedir el seu seient a un blanc en un autobús públic. És evident que la imatge hagués corregut com la pólvora, molt més ràpid que el cul de l’Scarlett Johansson.

Un nou paradigma comunicatiu

Encara que hi ha xarxes que han tingut més o menys acceptació que d’altres, en el seu conjunt segueixen anant a l’alça, i trepitgen els talons al desenvolupament de les noves aplicacions. Per posar-hi un exemple, l’ús de Twitter es va disparar el 2010 arran de l’arribada al mercat dels smartphones, o telèfons intel·ligents, i són ja 70 milions els tuits que diàriament s’hi publiquen. De manera que les xarxes no només són cobejats canals «extraoficials», sinó que ho són in crescendo, cosa que convida les dones a pensar que hi regeixen lleis diferents de les que regeixen a fora i, més encara, a fer-se il·lusions pel que fa a la incidència de la seva participació en elles.

Les proves fefaents del seu enorme impacte i el seu ascens imparable ens les fan llegir com un instrument d’alliberament enormement útil també en el procés d’apoderament que fa dècades que impulsem i inclusivament com una eina capaç d’accelerar-ho substancialment. Seran les xarxes armes de combat contra la desigualtat de gènere igual que semblen estar servint per ajudar a enderrocar règims antidemocràtics? I si és així, fins a quin punt la seva repercussió és real i compta en la cadena d’indicadors que manegen el món?

La capacitat de les xarxes de redefinir l’espai propi des del qual s’interactua i de crear comunitats virtuals és innegable. Les xarxes «teixeixen xarxes» i, per tant, «ens entreteixeixen», de manera que són un camp excel·lent per visibilitzar les diferents problemàtiques, incloses les femenines. El dubte és si, a l’estil de BlackPlanet (xarxa social creada el 1999), poden servir només per ajuntar els ja iguals; per aquest motiu, posant-nos en el pitjor, servirien per gestar una gran comunitat de feministes de la qual romandrien aliens els que no ho fossin.

Perquè les xarxes no són només un lloc d’intercanvi de propostes destinades a millorar el món, com no són tampoc una fàbrica d’amors idíl·lics, sinó que tenen també un gran potencial publicitari, i la publicitat continua sent tremendament androcèntrica; per aquest motiu, Boyd i Ellison les consideren un conjunt de «serveis amb seu a la xarxa», és a dir, una prolongació de la realitat no virtual i no un nou paradigma. Per aquest motiu, com afirma Judy Wajcman a El tecnofeminismo, si «la relació entre tecnociència i societat està actualment sotmesa a un profund i urgent qüestionament», com no ens han d’oferir les tecnologies digitals, d’implantació molt més recent, visions utòpiques i distòpiques (la terminologia és seva)? En aquest àmbit ens movem, doncs, entre «l’optimisme utòpic i el fatalisme pessimista» (de nou Wajcman).

Feminisme en xarxa

El primer Manifest Ciberfeminista es va presentar, de la mà de les VNS Matrix, a mitjan anys noranta a Adelaida, Austràlia, en què va tenir lloc la Primera Internacional Ciberfeminista a la Documenta X. Encara que és probable que el moviment estigui una mica escapçat o potser que es trobi en continu procés de redefinició, des de les seves files es continua afirmant taxativament que al ciberespai no hi ha desigualtats de gènere i que Internet té la capacitat de transformar els rols de gènere convencionals. És potser una il·lusió sobretot estesa entre les més joves, que també pensen que en la realitat no virtual el sostre de vidre ja no existeix?

Adhesius fets per la Primera Internacional Ciberfeminista.

Adhesius fets per la Primera Internacional Ciberfeminista. Font: Wikimedia Commons.

De fet, els estudis de gènere ja inclouen investigacions sobre com s’elaboren i transmeten els discursos feministes en el nou espai de la comunicació (se serveixen especialment per fer-ho de les xarxes socials), i arriben a la conclusió majoritària que es tracta d’un corrent que no té un horitzó d’expectatives diferent de la resta de feminismes, però que aprofita les noves capacitats per realitzar accions virtuals i coordinar estratègies. Per desgràcia també sembla molt llunyà, com especulava el primer ciberfeminisme, que Internet acabi amb la diferència sexual (Judith Butler es refereix a «desfer el gènere»). Per no parlar de la possibilitat que si un dia s’arribés a esborrar la diferència sexual, aquesta cancel·lació servís per dur a terme una mena d’amnistia: cancel·lar el passat, oblidar els segles d’oprobi i llançar la clau de la dominació a la mar de la cibernètica.

Sí que és una constatació que Internet permet l’anonimat sexual, que ens ofereix la possibilitat de deslliurar-nos de la tirania del cos i que això porta a esborrar els límits entre els sexes. «Prefereixo ser una cyborg que una deessa», escriu Donna J. Haraway, entenent cyborg com allò en què ens estem convertint els habitants d’un món postmodern: «una criatura en un món postgenèric», com la bateja a Ciencia, cyborgs y mujeres. Però sorgeix el dubte de si l’activitat de les dones a la xarxa, a les xarxes, proporciona a les seves fins ara silenciades identitats més entitat com a prescriptores, si són les xarxes l’altaveu que les dones estàvem buscant per inscriure’ns a la nova realitat.

Això significaria que les xarxes estan capacitades per col·laborar proactivament en la construcció d’aquesta nova realitat i que no són tan sols un bast mirall del que passa fora d’elles; significaria que d’alguna manera tenen capacitat per establir nova jurisprudència, per «feminitzar el món que circula a través d’elles». És a dir, les dones han estat convidades a la festa de les xarxes o són unes meres intruses, se les valora o se les consent? I el que és més important, seran capaces de vehicular a través d’elles missatges transformadors? I en cas que ja ho estiguin fent, com es monitoren i es mesuren els resultats d’aquest apoderament?

Voldríem pensar en les xarxes com en un espai compartit, on es produeixi el que Saskia Sassen anomena «la lògica de la incorporació». Que siguin una mena d’entramat de xarxes obertes en què sigui possible incorporar noves formes de coneixement, que al seu torn qüestionin aquelles imposades pel mainstream. Parafrasejant de nou Sassen i portant-la al terreny del gènere, xarxes capaces de driblar la lògica de la distorsió patriarcal i afavorir nous mecanismes, noves lògiques de distribució paritària. Constatada la utilitat de les xarxes com a vehicle de comunicació (vegeu-ne com a exemple El tren de la Llibertat, nascut contra les noves propostes de llei de l’avortament de Gallardón que va tenir en les xarxes seva basa principal), queda saber si serviran com a instrument de transformació.

Visibilitzen les xarxes realment les tasques de les dones o les redueixen a una nova forma d’invisibilització, com feien les que podíem anomenar «tecnologies de la cuina»? No es tracta de ser pessimistes, però sí de destacar l’ambivalència de les xarxes i dels seus possibles efectes. El temps dirà si serveixen per a la dissensió o per l’afirmació. Mentrestant, en lloc de parlar de (f)ades, millor parlar d’(en)redades, entenent per enredades tant enganxades a les xarxes socials com estafades, engalipades. Cosa que no és obstacle perquè diàriament milions de dones de tots els racons del planeta, en precaris locutoris o des de portàtils d’última generació, segueixin desgranant a Twitter, Tuenti o Facebook les seves veus esperançades, amb el convenciment que hi ha algú a l’altra banda que les està escoltant.

Bibliografia

Donna J. Haraway: Ciencia, cyborgs y mujeres. La reinvención de la naturaleza (Madrid, Cátedra, 1991).

Sadie Plant: Ceros + Unos, Mujeres Digitales + la nueva tecnocultura (Barcelona, Destino, 1998)..

Judy Wajcman: El tecnofeminismo (Madrid, Cátedra, 2006).

Remedios Zafra: Netianas. N(h)hacer mujer en Internet (Madrid, Lengua de Trapo, 2005).

Un cuarto propio conectado. (Ciber) Espacio y (auto)gestión del yo (Madrid, Fórcola, 2010).

(h)adas. Mujeres que crean, programan, prosumen, teclean (Madrid, Páginas de Espuma, 2013).

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

(En)redades en el miratge de les xarxes socials