“Qualsevol text és una escletxa”, llegim a Viriditas (Mantis Editores / UANL, 2011), un llibre de poemes? de Cristina Rivera Garza. El diari, el bloc, la fotografia i la poesia es creuen en aquest artefacte juntament amb l’explícita intertextualitat. Perquè a peu de pàgina s’indica la procedència d’algunes frases?, versos?, aforismes? que s’intercalen en la textura del poema en prosa: Rainer Maria Rilke, Ramón López Velarde, Juan Rulfo, Pere Gimferrer, @viajerovertical, @frank_lozanodr, @isaimoreno, etcètera. Rivera Garza és conscient que al revelar les seves fonts, al situar autors canònics al costat de nicknames, està provocant. I no em refereixo al sentit més obvi i menys interessant del verb “provocar”, sinó al de causa-efecte. Ens obliga a pensar què són els tuits i què fem amb ells.
En una columna recent publicada a la revista Quimera, Germán Sierra ens ensenyava a citar-los en articles acadèmics, perquè molt abans que la RAE es posi d’acord sobre si he escrit bé una paraula, l’Acadèmia Global ja ha decidit incorporar-los al sistema de cites, com una part de la circulació del coneixement. De manera que ja tenim, com a mínim, dues de les formes d’escriptura i de lectura. D’una banda, mitjançant la condensació, l’ingeni conceptista, el treball de la metàfora, és a dir, l’expansió de la poesia i l’aforisme tal i com els coneixíem. De l’altra, mitjançant noves formes d’opinió, fórmules que recorden a les matemàtiques, cites de textos aliens, declaracions oficials o no; és a dir, la reformulació de certes tipologies del periodisme, la comunicació o la ciència. Com qualsevol altre fragment de llenguatge, aquestes dues formes de tuit es poden incorporar a textos més importants, mitjançant l’intertext o la cita. Potser sigui més interessant la procedència que la finalitat, la causa que l’efecte. Es tracta de canals de comunicació que els escriptors i els científics transmeten, en general, sense discriminació, tant el que tradicionalment s’ha considerat com literatura com el que podriem anomenar escriptures, que serien tot tipus d’actes de la parla, sobretot informals, però també a mig camí entre l’enunciació literària i la conversa entre amics, entre la declaració oficial i la comunicació d’una notícia íntima, entre el que és públic i el que és privat, en un context en el qual tot sembla popular, per la seva condició de compartit, més enllà de la possible tradició cultural concreta en què es pugui inscriure el comentari, l’estat o el tuit.
Tant en el que fa Rivera Garza com en el que diu Sierra hi ha una clara recreació. En el primer cas, estricta: creativa. En el segon, figurada: es formalitza, s’oficialitza, s’analitza, se li dóna una nova vida, acadèmica, informativa, a un missatge que segurament no va néixer amb aquesta intenció comunicativa. Tant el microblogging com les xarxes socials són sistemes de comunicació, en forma de xarxa o en forma d’arbre, en els quals la recreació és constant. Compartir és recreat. Versionar és recrear. Jo diria que per damunt de la voluntat d’informar, de promocionar, de difondre, l’energia més important que recorre Facebook o Twitter és la recreativa, en el sentit més ampli de la paraula, que va des de la re-creació artística (l’apropiació, el desviament, el remake) fins la simple diversió, que mai és “simple”, doncs sovint té una interessant dimensió crítica, política o fins i tot psicoanalítica. I no cal parlar de la importància que, en tot procés creatiu, individual o col·lectiu, té el joc, la prova, l’oci com a suposada pèrdua de temps, el laboratori. Si els filòsofs i els artistes grecs no haguéssin disposat d’esclaus i haguéssin hagut de treballar, juntament amb els pilars de la cultura, també ens hauriem perdut una gran quantitat de poemes escatològics, artesania lúdica, diatribes, grafitis, obres menors que són la base de les obres majors.
No cal res més que fixar-se en l’activitat de les darreres setmanes, a propòsit de fets com les derrotes del Barça i del Madrid a les semifinals de la Champions, la concessió del Premi Cervantes a Nicanor Parra o, sobretot, els accidents de la Família Reial, per observar com funciona aquesta xarxa de cervells que interactuen per moments com si fossin un sol Cervell (perquè també dins de cada ment particular hi ha contradiccions, disensions, discrepàncies, distàncies). Poques vegades en la història de la secció espanyola (si és que existeix) de Facebook ha existit tal quòrum sobre de què s’havia de parlar en aquest espai semipúblic que és la xarxa social, quan el fill de la infanta Elena es va disparar el peu per accident i quan el seu avi es va lesionar el maluc mentre caçava elefants a l’Àfrica. Si les reaccions de la premsa van ser moderades, les populars van ser de clara indignació. Les de Facebook es podien classificar en dos grans grups. D’una banda, les que es van solidaritzar amb els elefants i van omplir la xarxa de fotografies, fotogrames i dibuixos de paquiderms en la seva condició de víctimes, reals o simbòliques (en molts casos hi va haver alusions a personatges de ficció com Dumbo, com si els trets del Rei estiguéssin dirigits contra els mites de la nostra infància que, en el cas de les persones de la meva generació, inclourien el de la Transició). De l’altra banda, les de caràcter clarament polític. Dues són particularment cridaneres: la de demanar que Joan Carles I dimiteixi com a president de WWF, una associació que vetlla per la preservació de les espècies animals; i la d’exigir que la Família Reial deposi les armes immediatament.
Lògicament, és lícit creure que aquest joc, aquestes bromes, aquests acudits, aquests exercicis d’ironia o de sarcasme, de caràcter verbal o visual, basats en simples enllaços o cabrioles del llenguatge, o construïts gràcies a eines de fotomuntatge, collage o retoc que ofereixen els ordinadors, són inocus. Es podrà dir, amb raó, que, malgrat que a les xarxes socials el moviment 15M semblava fa un any una autèntica revolució, a les urnes va guanyar el Partit Popular. Es dirà, amb raó, que en realitat, tot i que el 30% de la població espanyola forma part de Facebook, és molt menor el número d’usuaris, que –de fet—el meu Facebook, el que jo he percebut a través del meu perfil, no és res més que una mostra possible, minúscula, d’un panorama molt més ampli. Tanmateix, em sembla que ens trobem davant processos col·lectius d’una gran complexitat que poden ser intuïts mitjançant l’accés de cada usuari a una de les múltiples parcel·les que el composen.
Més de dos segles després, sabem que L’Enciclopèdia és l’emblema de la transformació del paradigma que va dur a terme la Revolució Francesa, i llegim com revolucionària l’existència d’un diccionari en el qual la paraula “petó” es trobava abans que la paraula “Déu”. Moltes dècades després dels primers diccionaris de la llengua i de la lluita per la traducció filològica dels clàssics religiosos, el coneixement intel·lectual del món s’organitzava alfabèticament i començaven les revolucions liberals. No sabem si el que succeeix ara algun dia es podrà comparar amb allò. Però són peces d’una mateixa cadena que, en la tradició europea, ens remet a aquells grecs recreacionals i a la seva capacitat de convertir l’oci en pensament transformador.
Deixa un comentari