Yuk Hui: «Vivim dins d’un sistema tecnològic gegant»

«Qui parla d’“humanitat” fa trampes.» Yuk Hui enceta la conversa amb aquest avís, amb el qual en algun moment Carl Schmitt va parafrasejar Pierre-Joseph Proudhon. Aquest enunciat mostra l’actitud fèrria de Hui en contra dels discursos totalitzadors de la modernitat. Per a ell, en canvi, la relació íntima i inexorable que mantenim amb la tecnologia només pot pensar-se de manera fructífera si acceptem que hi ha una multiplicitat de pensaments tecnològics localitzats dins de cosmologies particulars que en garanteixen la diversitat. De la mateixa manera que no hi ha una sola humanitat, sinó diverses, tampoc no hi ha una sola tecnologia, sinó múltiples cosmotècniques. Aquest és el projecte filosòfic que Hui ha desenvolupat al llarg de la seva breu però prolífica carrera filosòfica, que inclou obres com On the Existence of Digital Objects (disponible en castellà: Sobre la existencia de los objetos digitales, Materia Oscura, 2023); The Question Concerning Technology in China; Recursivity and Contingence (disponible en castellà: Recursividad y contingencia, Caja Negra, 2022); Art and Cosmotechnics, o la compilació d’articles Fragment the Future (disponible en castellà: Fragmentar el futuro. Ensayos sobre la tecnodiversidad, Caja Negra, 2020).

Hui és un cas un pèl anòmal en la història de la filosofia de la tècnica. A diferència de la infame divisió entre dues menes de filosofies de la tècnica que, a finals dels vuitanta, Carl Mitcham havia proposat (que distingia entre una filosofia més vinculada a l’enginyeria i una altra de caire més humanista), Hui va estudiar primer Enginyeria de Sistemes, i eventualment va doctorar-se en Filosofia sota la supervisió del seu mentor Bernard Stiegler. Aquesta condició, que transcendeix ambdues disciplines, li permet d’oferir una mirada informada sobre la nostra naturalesa contemporània hipertecnificada.

El que defineix la nostra condició tecnològica en el present és el desenvolupament i l’extensió de les tecnologies cibernètiques. Si el salt tecnològic que es va produir durant la Revolució Industrial va caracteritzar-se per la introducció de l’automatització, en la nostra època disposem no només de tecnologies automatitzades, sinó també de tecnologies que són capaces d’autoregular-se i de mantenir una relació més oberta amb l’entorn, és a dir, de ser més autònomes. I no només això: aquest entramat tecnològic conforma, ara més que mai, el món dins del qual vivim. Hui fa d’eco de Jacques Ellul: «Vivim dins d’un sistema tecnològic gegant.»

Això no obstant, aquesta condició està dominada per una lògica capitalista que homogeneïtza la nostra relació amb la tecnologia. Això s’expressa en l’adopció dels discursos utòpics o distòpics que tant els agrada de reproduir als mitjans de comunicació, els quals esbossen una sèrie de futurs idíl·lics o catastròfics que semblen sortits de la ciència-ficció. «Sembla que visquem en els temps de la ciència-ficció. Parlem de la dominació de la intel·ligència artificial o de la desocupació massiva. Molta gent intenta entendre el futur a través de la ciència-ficció. Això em sembla molt inquietant. Jo en soc molt fan, de la ciència-ficció, però crec que això és problemàtic, perquè evita que puguem analitzar concretament la nostra situació.» Així com Gilbert Simondon –un autor fonamental per entendre la filosofia de Hui– va oposar-se a l’imaginari del robot a la introducció del seu llibre Du mode d’existence des objets techniques (disponible en castellà: El modo de existencia de los objetos técnicos, Prometeo, 2007), Hui rebutja l’imaginari catastròfic que acompanya l’automatització tecnològica o la intel·ligència artificial. En contrast amb això, hem de desenvolupar una nova crítica de la política econòmica que assenyali concretament els problemes tecnològics del present per entendre les noves formes d’alienació que la tecnologia contemporània comporta.

Per a Hui, el que cal és aprofundir en la imaginació tecnològica que hi ha al marge de l’hegemonia capitalista i el colonialisme: formes localitzades i arrelades en les relacions particulars que cada cultura ha mantingut històricament amb els desplegaments tecnològics propis. «Hem d’acceptar que hi ha una multiplicitat de pensaments tecnològics. El procés de modernització ha estat una forma de colonització. La modernització va implicar una homogeneïtzació del coneixement les cosmovisions.» Ens fa la impressió que la tecnologia és universal, però ens equivoquem quan l’entenem en els mateixos termes de multinaturalisme de què parlen antropòlegs com Eudardo Viveiros de Castro o Philippe Descola. Això últim implica localitzar el pensament tecnològic, i d’aquí la importància dels seus conceptes de cosmotècnica i tecnodiversitat. «Si pensem en la multiplicitat de la tecnologia en diferents tradicions filosòfiques, podem veure que la tecnologia té una relació diferent amb el pensament estètic, el pensament filosòfic o el pensament religiós.» Això, però, no implica retornar a les formes premodernes o precapitalistes de la tecnologia –com intenten proposar alguns romàntics tronats–, perquè seria impossible d’entrada, sinó reenquadrar la nostra condició tecnològica, fracturar-la i diversificar-la.