Dins (i fora) del parèntesi Gutenberg

Una idea forta és la que permet una concentració de preguntes que afecten substancialment l’esdevenir de la cultura. L’encert d’aquestes jornades és precisament, haver posat l’accent en els dilemes que plantegen cinc-cents anys d’hegemonia textual reobrint i enriquint un debat que té la seva pròpia genealogia. Els dualismes ajuden a simplificar els temes per comprendre’ls, les polaritzacions són útils per activar la discussió però, com ja sabem, la complexitat de la realitat és una cosa que cap exegeta individual pot abastar. Per això potser, el més sensat és pensar que estem dins i fora del parèntesi Gutenberg en un moment de transició on el “vell món” no acaba de morir i el “nou món” no acaba de néixer. En aquest impàs, ens enfrontem a una sèrie de processos que -directament o indirectament- acoten els canvis en què estem immersos i perfilen un possible horitzó post-Gutenberg:

Erosió de la categoria d’autor

La cultura del text imprès entronitza la categoria d’autor, però hi ha línies de fuga que posen en dubte aquesta noció apel.lant a un lector actiu que completa, modifica, suspèn o altera la creació individual d’una obra literària. Si és cert, com volia Michel Foucault, que l’autor és una invenció moderna, també hi ha una tradició d’autors-de Cervantes a Borges-que han contribuït a erosionar alguns dels preceptes que sostenen l’invent: l’originalitat d’una obra, el tabú de no copiar, la fiabilitat de les fonts, la linealitat narrativa, la coherència interna, etc. El mestratge amb el qual Borges manipula el cànon occidental, reescriu algunes històries eternes, imagina els grans escriptors com molts (o ningú) i desautoritza l’erudició per considerar-la una forma refinada de la crueltat seria suficient per admetre que la pròpia modernitat porta implícita una sospita permanent sobre les atribucions de l’autor únic, genial o omnipotent Si pensem en arts com el cinema o el teatre, la qüestió es fa encara més evident.

“Una pel.lícula no és la creació d’un individu, sinó d’un equip de diverses dotzenes i fins i tot centenars de persones: el cinema és per definició, un art col·lectiu, tot i que la nouvelle vague va intentar imposar més tard la idea de política dels autors per conferir a l’obra una unitat creativa que tècnicament no podia tenir ” [1]

Dilemes de la propietat intel·lectual

La permanència o sortida del parèntesi Gutenberg passa irremediablement per un debat seriós sobre la propietat intel·lectual en l’era del capitalisme cognitiu. Un debat encara ple d’arguments tendenciosos, posicions extremes i egos corporatius. Els partidaris dels drets d’autor tradicional, defensors dels interessos d’una indústria cultural que no acaba d’adaptar-se a l’impacte de les noves tecnologies de la informació, tracten de guanyar temps, legislant amb por, ignorància i una singular miopia. A l’extrem oposat, els ideòlegs d’un món sense copyright [2], defensen una utopia que tampoc respon a les preguntes crucials d’una nova economia activada per prosumers, contribuïdors i bricoleurs [3]. Són potser les postures reformistes, com les de Lawrence Lessig, les que millor interpreten el nou escenari cultural: calen noves lleis sobre la propietat intel·lectual, però és ètica i intel·lectualment reprovable confondre la remescla amb el robatori, identificar pirateria amb intercanvi d’arxius o criminalitzar el comportament en línia de les joves generacions.

Cultura de la participació

Des de fa poc més d’un lustre la filosofia 2.0 s’ha estès a gairebé tots els àmbits de la cultura, però són les seves perversions mercantilistes les que impedeixen la seva implantació més rigorosa i profunda. Les promeses d’un món de xarxes distribuïdes on cada node pugui connectar potencialment amb tots els nodes, (com succeeix a la blogosfera) no s’estarien complint … Les crítiques més notòries consideren aquesta “crida massiva a la participació” com una forma de “maoisme digital” o “totalitarisme cibernètic[4], ens adverteixen sobre les diferències entre participar i interactuar o denuncien el caràcter centralitzat de les principals xarxes socials com Facebook i Twitter [5].

No obstant això, seria un error no admetre la magnitud del que s’ha posat en marxa. Quan la caixa de la participació s’obre resulten més difícils les actituds regressives. Aconseguir que la participació es converteixi en una interacció creativa entre iguals segueix sent un objectiu de primer ordre si realment volem crear una cultura més horitzontal, oberta i democràtica. “La participació és per sempre”, advertia Hans Ulrich Obrits fa pocs anys, definint un horitzó on els processos de co-creació amb els usuaris i la intensificació de l’intercanvi entre professionals i amateurs, constitueixen alguns dels desafiaments més controvertits i apassionants. Per això mateix, l’impàs requereix detectar les promeses incomplertes, sense deixar de banda les tasques de fons. I entre elles, sens dubte, hi ha l’accés cultural en les seves tres formes: accés a la informació, accés a equips de producció i accés a la reproducció. [6]

Mutació dels formats

Pot existir la temptació d’afirmar que alguns formats estan decididament obsolets, i que els nous formats no han adquirit encara plena carta de ciutadania. D’una banda, hi ha els defensors dels formats i suports tradicionals amb més o menys entusiasme davant les innovacions i de l’altra, els adeptes al vertigen de les defuncions i el canvi que, d’alguna manera continuen amb les cerimònies fúnebres que el segle XX ha celebrat pel que fa a la novel·la, el teatre, el cinema, la història i les ideologies.

O dit d’una altra manera: assistim a la supervivència de “cadàvers exquisits”, que gaudeixen de bona salut i al mateix temps, a un allau d’invocacions a allò radicalment nou, pròpia de la primera modernitat. Però, ¿estem parlant d’una modernitat tardana, una hipermodernitat, un triomf de la postmodernitat o un capítol del qual no es coneixen les claus de la trama?

El fenomen de la coexistència de formats considerats obsolets i nous gèneres i formats emergents, permet però detectar alguns processos clau:

  • L’efecte crossover entre les arts i les noves tecnologies suposa una transformació general de tots els gèneres i formats. No hi ha gènere ni format que no es vegi afectat. La qual cosa no significa que no existeixin nínxols per a la supervivència dels gèneres i formats més minoritaris. Només s’ha de veure, per exemple, el que està succeint a la galàxia audiovisual.
  • La irrupció des de fa dues dècades de dinàmiques presencials (offline) d’intercanvi de coneixement on les figures del hacker i del geek tenen un paper original decisiu, han anat penetrant progressivament l’àmbit cultural afavorint l’emergència de nous formats que van des de les variants del camp (foodcamp, barcamp, sex camp, BookCamp, etc.) a les xerrades llampec, dels tallers de disseny amb usuaris als dilemes que planteja de la co-creació de projectes complexos.
  • La dialèctica entre vells i nous paradigmes a les diferents disciplines i la possibilitat de donar a llum un nou paradigma cultural que pugui articular i vertebrar la tradició innovadora dels últims tres segles, amb la polimorfa innovació emergent del segle XXI.

Educació expandida

L’aula, la biblioteca i el museu són espais tradicionals d’aprenentatge i coneixement que estan patint una transformació profunda. I és potser el laboratori, un altre espai emblemàtic de la modernitat, el que millor resisteix la velocitat del canvi, en part perquè el promou, i també causa de les seves funcions específiques: investigar, experimentar i innovar. En aquest sentit, els labs culturals podrien ser concebuts com a dinamitzadors dels nous espais de coneixement que estan emergint al segle XXI i que, d’alguna manera, acceleren la sortida del parèntesi Gutenberg. No obstant això, convindria certa cautela sobre el rumb i les conseqüències d’aquest procés. Situats enmig del remolí no tenim la perspectiva suficient per conèixer la naturalesa de la transformació en què estem immersos. Les diverses fractures [7] a les que ens enfrontem dilaten la creació d’una massa crítica, però cap visió distòpica pot enfosquir la necessitat de continuar aprofundint en la democratització de la cultura. Pensar, crear i actuar en aquest impàs requereix conciliar una visió de long zoom [8] amb les dificultats inherents a cada context. Per entreveure l’escenari més desitjable hauríem de ser capaços de consensuar les visions macro, amb la miríada de situacions on construïm cada dia, els nostres futur com a espècie. Quin tipus d’humanitat estem creant? Si la cultura s’encamina progressivament a una era post-Gutenberg, hauríem d’extreure les lliçons més rellevants d’aquest període, admetre els seus memes més fecunds i ser justos amb el nostre cor bibliofrènic [9]. Seguirem llegint i escrivint, encara que els suports de lecto-escriptura canviïn amb celeritat, i una cognició amplificada requereixi inevitablement, integrar tots els sentits, i també, allò que els nostres sentits no han aconseguit integrar.


[1] Gilles Lipovetsky i Jean Serroy. La pantalla global. Anagrama, 2009

[2] Joost Smiers. Un mundo sin copyright. Editorial Gedisa, 2006.

[3] Veure les conferencies de Bernard Stiegler i David de Ugarte al cicle I+C+i. Investigació i innovació a l’àmbit cultural (www.cccb.org/icionline)

[4] Jaron Lanier. You are not a gadget. A Manifesto. Allen Lane, 2010.

[5] David de Ugarte. Los futuros que vienen. Biblioteca de las Indias, 2011.

[6] Teixeira Coelho. Diccionario crítico de política cultural. Editorial Gedisa, 2009.

[7] La fractura no és només digital, de la mateixa manera que la crisi no és únicament econòmica o financera. En ambdós casos es tracta de crisis o fractures interconectades.

[8] Veure l’article de Steven Johnson “The Long Zoom” publicat a The New York Times l’octubre de 2006.

[9] Joaquín Rodriguez. Bibliofrenia. Melusina, 2010

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Dins (i fora) del parèntesi Gutenberg