Un museu «entre»

Nens jugant a l’escola, 1966 | Örebro läns museum | Domini públic

En el llibre seminal Ways of Seeing, el crític d’art John Berger crida l’atenció sobre una idea senzilla que té, però, conseqüències importants. Malgrat el que pugui semblar, ens diu, el que veiem no són les coses en si sinó les relacions que s’estableixen entre elles i nosaltres. El que va ser un dels crítics de la imatge contemporània més aguts ens crida l’atenció sobre el que és veritablement important: el que fa «món», el que genera sentit, són les connexions, les correspondències, els vincles que teixim en diàleg permanent amb els altres. És a dir, que la mirada sempre és relació, interpretació, un moviment recíproc i incessant en el qual «l’ull de l’altre es combina amb el nostre».[1]

Porto a col·lació aquesta idea perquè, amb la senzillesa que el caracteritza, Berger delimita un espai de treball ric i complex alhora. En recordar-nos la importància de la conversa permanent que construeix solidàriament el sentit, ens convida a pensar en quines condicions té lloc tal conversa i com podem fer-la, per exemple, més oberta i diversa: com podem aconseguir que inclogui més persones i millori els arguments, que serveixi per fer-nos qüestionar els sistemes de pensament, que ens permeti imaginar alternatives, que s’atiï i se sostingui en el temps. Just en això estan immerses les institucions culturals que posen al centre la feina de la mediació: en la creació de contextos en què la qualitat dels vincles, la riquesa del diàleg i la diversitat de les xarxes i les relacions facin possible una mirada sobre el món més crítica, complexa i situada.

Una planta generadora d’energia social

La qüestió no és pas nova. Si mirem enrere, aquest desplaçament de l’atenció —de mostrar els objectes i les obres a centrar-se en les relacions i les converses que desencadenen— ja estava present, per exemple, en la revolucionària reivindicació de l’historiador de l’art Alexander Dorner, que al llarg dels anys vint va promoure la creació d’un nou tipus de museu.

Avançant-se a propostes i debats que avui encara són ben vigents, per a Dorner calia deixar enrere el museu com a magatzem, com a mera exhibició d’obres i artefactes, per transformar-lo en un espai que posés l’èmfasi en la producció del sentit i no només en la seva presentació o representació. A parer seu, calia advocar per un «museu en moviment» en el qual l’educació i l’experiència dels visitants fossin prioritàries; un museu que, a més, fos capaç d’afectar i transformar la vida més enllà de les seves parets. En el text The Way Beyond ‘Art’ (1947), Dorner encunya la famosa metàfora del museu com a central elèctrica: el nou tipus d’institució artística que s’imagina «no només no ha de ser un museu d’“art” en el sentit tradicional, sinó que, a més, estrictament parlant, no ha de ser un “museu”. Un museu conserva, se suposa, valors i veritats eternes. Aquest nou tipus de museu, en canvi, seria una mena de central elèctrica, un generador de noves energies».[2]

De Dorner se n’ha dit que és una mena d’«heroi»[3] o profeta del «nou institucionalisme», el corrent que des dels anys noranta revisa i sacseja les institucions culturals des de dins per transformar-les en espais més oberts, participatius i compromesos. La seva figura ha estat reivindicada amb entusiasme, entre d’altres, pel comissari Hans Ulrich Obrist;[4] diferents museus (per exemple, el Kunsthal Gent , el M+ de Hong Kong o el digital Museum in Progress) la recullen a l’hora de definir els objectius, i la seva idea de museu com a central elèctrica també ha estat fecunda per als artistes. Se la fa seva, per exemple, Marina Abramovic, per a qui ha estat una font d’inspiració artística, i també Tania Bruguera, dècades després, quan llança el projecte d’un «Museu de l’Art Útil», un lloc en el qual «els espectadors es converteixen en usuaris i en energia col·lectiva, transformadora, que es pot produir per ser utilitzada en el món que hi ha fora». Aquesta energia que genera el museu aquí és un detonant potencial de transformacions polítiques i socials que van més enllà de la institució, una energia social desencadenada per un art que és capaç de provocar canvis i de travessar (o esquerdar o perforar) els murs del museu.

Avui és moneda corrent reivindicar institucions culturals obertes a la participació, travessades i afectades per les complexitats de l’entorn, autocrítiques i allunyades de la idea del museu com a «magatzem» o com a «cambra del tresor», una concepció que Dorner rebutjava ja fa un segle. Així, es reclama, des d’angles diversos i amb una profusa varietat d’adjectius, un museu «social», «expandit», «situat», «elàstic», «de les cures», «dels afectes», o un «museu-assemblea», per donar compte de les pràctiques institucionals noves que busquen aquesta relació activa del museu o el centre cultural amb el que hi ha a fora, i que haurien de ser capaces de generar i mantenir viu un cabal d’energia social transformadora.

En cada cas, la mediació cultural es proposa com l’eix articulador d’aquest canvi de perspectiva, tot i que l’aposta no sempre es faci amb la mateixa convicció i no es posi sempre al centre de les programacions. Sigui com sigui, aquesta proliferació dels adjectius sí que dona compte d’una recerca d’altres models institucionals en els quals cobra protagonisme la qualitat dels vincles: amb els públics, amb els artistes, en els programes, amb els veïns, amb l’entorn i amb els mateixos treballadors. Tornant a Berger, els espais (reals i simbòlics) en els quals «l’ull de l’altre es combina amb el nostre».

Els espais «entre»

Per entendre quin és aquest espai que centra l’atenció de la mediació cultural, pot ser inspiradora la manera en què Hannah Arendt es refereix al món que tenim en comú. D’aquest espai que hi ha «entre nosaltres», que és l’espai on, segons ella, neix la política, en diu senzillament l’«entre». D’acord amb Arendt, en paraules de Fina Birulés, «el món és, doncs, el que hi ha entre nosaltres, el que ens separa i el que ens uneix»,[5] o també el que fa de mediador entre nosaltres: el lloc de la trobada.

El veritable repte per a la mediació cultural (per a les institucions culturals) rau precisament en la creació i la cura dels espais «entre»: els llocs de trobada (i de desacord), aquells llocs en què es construeix el sentit i alhora s’obre la possibilitat de transformar-lo. Es tracta, inevitablement, d’espais oberts, inacabats, imperfectes, perquè són els espais de la conversa, de la diferència, de l’assaig, la prova i l’error. És aquí que, a parer meu, rau el combustible que alimenta la institució cultural que Alexander Dorner anhelava.

L’atenció a l’«entre», als llocs de reunió entre persones diferents i de generació i cura dels vincles, hauria de ser el principi vertebrador per a qualsevol programa de mediació cultural, i hauria de travessar el disseny i el desenvolupament dels projectes: tant els que promouen la creació artística i el pensament o assagen nous formats, com els que s’emmarquen en contextos educatius i comunitaris. En cada cas, tot això hauria de traduir-se en un esforç per fer del museu o el centre cultural un lloc habitat per públics i col·laboradors diversos, connectat i enxarxat amb l’entorn, atent al que ja existeix i disposat a ampliar-ho i acoblar-ho de maneres diverses. En definitiva, una institució oberta al diàleg, la col·laboració i l’intercanvi.

Quatre apunts per a un programa de mediació possible

No hi ha, és evident, una única manera de fer una bona mediació cultural, però sí que és possible anticipar que tal mediació no pot existir si no es posa l’èmfasi en l’obertura i l’escolta, la participació, la creació de xarxes i la proximitat. I això comporta entendre, també, que si s’abraça la complexitat, els espais «entre» esdevenen (o haurien d’esdevenir) espais per al desacord i la dissensió. En aquest sentit, la mediació és un mecanisme que multiplica la complexitat, perquè amplia, en comptes de reduir, els punts de vista i les interlocucions.

¿Quines podrien ser, aleshores, les coordenades d’un programa de mediació possible? Anoto quatre propostes que funcionen més aviat com a línies de fuga:

• Considerar els projectes com a escenaris per a l’aprenentatge i la intervenció, defugint el que ja està acabat, el que no necessita o no admet preguntes ni col·laboracions, i posar l’accent en els processos d’investigació, els assajos, els inicis i els trànsits. En aquest marc, tenen un especial valor els dispositius que permeten observar, aprendre i socialitzar el coneixement, que obren i comparteixen el codi amb què estan fets. Tot i que és més fàcil treballar amb l’expert, el professional i el savi, també cal abraçar la inexperiència, l’amateurisme i la ignorància.
• Fer que els projectes funcionin com a caixes de ressonància de l’entorn, de manera que puguin incorporar respectuosament un teixit ja existent i sostenir també la complexitat i la contradicció. Es tracta d’obrir converses corals, diverses i transversals, ecologies esteses que incorporin una pluralitat de comunitats, sabers, institucions i col·lectius. Els programes públics que resulten d’aquestes interlocucions són el resultat d’entendre la mediació no pas com un dispositiu de conciliació o de pacificació, sinó com una eina de reconeixement de la diferència i de la multiplicació de la complexitat.
• Intentar unir coses i persones diferents entre si, assajant nous acoblaments, és a dir, articulacions noves que, al seu torn, obrin possibilitats noves. Les coses que s’assemblen, que funcionen de manera similar, que no incorporen la contradicció, són poc «productives». És més interessant fomentar l’encreuament de disciplines, el diàleg entre formats i els llenguatges diversos entre institucions que es regeixen per criteris dispars, i generar programes que aconsegueixen ser punts de trobada entre persones que no comparteixen les mateixes coordenades. Alhora, és fonamental recordar que l’accés a la participació i la capacitat participativa estan travessats per múltiples desigualtats. James Clifford va definir el museu com una «zona de contacte»,[6] servint-se de la idea amb què la lingüista Mary Louise Pratt es referia a les «trobades» colonials, precisament per donar compte dels mecanismes de poder que activa el museu i que funcionen activament en l’anul·lació de les diferències.
• Aspirar a ampliar i garantir l’accés i la participació a la cultura, sobretot dels que normalment queden fora dels museus i dels centres culturals, i molt especialment de les nenes i els joves. No es repeteix mai prou que la cultura és una eina contra la desigualtat i que en la participació cultural rauen també les claus de la participació en altres esferes de la vida col·lectiva i de l’exercici de la democràcia. En aquest sentit, són clau els projectes que promouen la vinculació de la cultura i l’educació connectant els aprenentatges de l’aula amb l’art, la ciència i el pensament contemporani, i els artistes, els pensadors i els científics amb les escoles, els instituts i les universitats. També són fonamentals els projectes que incorporen els joves en qualitat d’agents i de productors culturals de ple dret, i que d’aquesta manera generen contextos de participació i comunitats de pràctiques.

En definitiva: ampliar l’accés i la participació, generar comunitats de diàleg i espais de trobada, i contribuir a enriquir el debat públic alimentant i promovent projectes de creació i d’investigació més corals, connectats i capaços de suscitar preguntes i alternatives.