Comissariar el pensament jove

Campament als Pirineus, 1910-1920 | Ludovic Gaurier, Archives Toulouse | Domini públic

Com tots els projectes, aquest també neix amb una pregunta: què passaria si un grup de joves comissariés un festival de pensament? És a dir: què es transformaria si els joves no fossin receptors passius en el si d’una institució cultural, sinó agents que imaginen, organitzen, formulen, decideixen i proposen? Aquest és el punt de partida de «Ctrl+Z», un taller de formació que ha reunit durant més de set mesos al CCCB quinze joves de diverses disciplines per concebre un festival d’assaig que es qüestiona, des d’un bon inici, qui el pensa, com l’inventa i cap a on es dirigeix.

Més enllà de com hem treballat –la meitat del projecte imaginant i encetant el debat amb el suport de pensadors, comissaris i artistes; l’altra meitat activant el procés de producció del festival–, aquest article vol deixar rastre dels aprenentatges, les preguntes en marxa i les conclusions provisionals on hem arribat: es tracta de compartir el pensament que hem sabut generar, col·lectivament, quan els rols de qui produeix el coneixement fan per manera de capgirar-se i les dinàmiques d’accés a la gestió del saber tenen com a objectiu transformar-se. Expressat en forma de pregunta: per què és important que siguin els joves els qui, avui, estructurin la manera com el pensament es presenta al món? Cosa que significa qüestionar, també, qui té l’altaveu, com es mostra al públic, quins temes se subratllen i quins formats es prioritzen.

© Luca Calderó

No podem arribar-hi, però, si no és partint d’altres preguntes. Comencem amb una tríada: què volem pensar? En quines situacions pensem? Quines relacions demana el pensament? Tres preguntes que, de fet, indaguen en d’altres: on es pot pensar? Amb qui pensem? Com es pensa? Quan comencem a pensar? I: què passa quan ho fem? Abans, però, encara una gran qüestió, fonamental en el si d’un projecte com aquest: què vol dir ser jove? La resposta, a hores d’ara, no és gens clara (potser és que ser jove és, sobretot, fer-se preguntes).

Conscients que no hi ha zona pura ni un lloc buit des d’on s’activi un pensament primigeni, un festival d’assaig com aquest ha de començar, necessàriament, interrogant les condicions i les possibilitats del que articula. Ens adonem, aleshores, que els espais instituïts per al pensament –espais formals, institucionals– no apareixen en les nostres respostes i, en canvi, el mapa que dibuixen les rèpliques és una zona incerta, entre íntima i imprecisa, quotidiana i poc social, que s’allunya de dispositius corporatius o de les entitats hegemòniques de saber. Ni acadèmies, ni escoles, ni universitats. El primer repte, doncs, és el de traslladar aquest desplaçament a un festival que tindrà lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Conscients, a més, que pensar i pensar bé no són sinònims –hi ha comoditats, privilegis, condicions i impediments–, les respostes també es gesten al voltant dels que ens acompanyen en l’aposta per pensar: els que ho fan com nosaltres, els que no, els que ja no hi són, els que van deixar cabdells per desfer i refer, els que ens van demanar que persistíssim en el problema, els que sabotegen les possibilitats d’articular el pensament. Un nou repte: coordinar una proposta coral que, de manera comprensible, incorpori aquestes veus, aliances i impediments en la forma de mostrar-se. Que és el mateix que preguntar-se sobre la possibilitat de conjugar el saber d’una manera que no sigui un espai blindat de seguretat on les diferències i les fissures no tenen cabuda. Que és el mateix que creure que en el saber absolut i en el no-saber absolut no hi ha escletxes per vertebrar nous discursos i oferir nous formats.

Comissariar des d’allò jove, doncs, ha de tenir alguna cosa de convit al pensament. Un oferiment a curtcircuitar inèrcies i traficar contra els postulats de la normalitat. També una invitació a recuperar la nostra condició d’éssers pensants i d’habitar el lloc que no som, transcendint identitats i afirmacions categòriques: començar a relacionar-nos amb el que no desitgem, també, el que no esperàvem i el que no ens esperava a nosaltres.

© Luca Calderó

És així que arribem a la idea de refugi, que és l’espai de protecció temporal i vulnerable que recull davant del perill o la intempèrie i, en aquest context, el concepte a partir del qual hem articulat el que serà el festival. Un refugi és una construcció que protegeix, però que no té la voluntat de perdurar en el temps com si fos una gran edificació que batalla contra la història. El festival ha de ser un refugi perquè no ha d’obviar, en cap moment, la tensió amb allò que queda fora –el que ens espera–: alguna cosa semblant a observar la tempesta des d’una coberta inestable, notar la nevada des d’una tenda fràgil o sentir els trons des d’una barraca de fusta. Un concepte, el de refugi, que combina la potència d’una utopia temporal, que té final –és a dir: un assaig d’allò que es vol i es desitja– amb el gest transformador de la creació activa que contesta, transforma, proposa i imagina. El refugi, ens diem, encarna els relats de les narratopies de futur, que tendeixen a quedar-se sols en el discurs sense acabar de crear un compromís amb la realitat palpable, quotidiana, del món.

És més: el refugi acull en la seva condició fràgil la naturalesa delicada del que emergeix. Decidim, però, concebre l’emergència més enllà de l’alarma i la irrupció de la crisi: emergència és allò que creix inesperadament, que brolla sense norma, que assaja la seva pròpia condició d’un moment a l’altre, contra els límits. Aquí es crea un altre vincle amb la naturalesa jove del festival: ser jove no és, de fet, un estat d’emergència permanent? Ni edats, ni convencions, ni relats petrificats: ser jove no és la promesa fràgil d’un recer que no dura i que, alhora, necessita imaginar per conviure amb la seva condició delicada? De la pregunta en fem concepte, i és així com arribem a la imatge del bivac, mínima expressió del recer temporal i exemple d’intervenció per protegir-nos que no altera el món, sinó que s’hi adapta, s’hi comunica.

«Bivac» esdevé així el nom del festival que volem crear. En un context de provisionalitat permanent, de present absolut, de rapidesa i de relat apocalíptic fet carn, considerem que fer bivac és una forma humil d’intervenir en el món i de transformar-lo sense imposar la històrica petjada humana que vol romandre, adulterar i controlar en nom del benefici propi. També perquè creiem que allò que no dura també és participació activa, que el pensament no s’ha de voler imposar i que el llindar entre la comoditat i la incomoditat, la llar i la intempèrie, és un espai i un temps on es pensa millor.

Aquestes són només algunes de les idees per les quals hem transitat durant els mesos que ha durat aquest projecte. Com explicàvem al començament, aquí volíem deixar rastre d’una part d’un procés de gestació col·lectiva que ha cristal·litzat en una forma concreta. No parlem de les metodologies, ni dels convidats, ni dels entrebancs, ni dels balanços, aquí, sols de les preguntes que han catalitzat les nostres formes de treball i algunes respostes provisòries a les quals hem arribat. Creiem, però, que hem descobert –almenys intuït– algunes de les coses que fan d’aquest projecte i d’aquest festival un esdeveniment particular i especial, i que, reduïdes a una frase escrita amb senzillesa, poden semblar una obvietat: un festival d’assaig i pensament només es pot construir assajant i pensant. I aquest escrit és un testimoni, també un pedaç, de l’evidència posada a prova.