Recuperar internet

Un grup de persones aixecant una pilota inflable gegant. Cronulla, Austràlia, 1939 | State Library of New South Wales | Domini públic

Els robatoris i les pèrdues

Fa vuit anys ens van robar internet. N’havíem fet un gra massa, i ens el van prendre. Des del 2011, quan internet va convertir-se en sinònim de xarxes socials, vam protagonitzar la Primavera Àrab a Tunis i Egipte, la Geração à Rasca a Portugal, el 15M a l’Estat espanyol, Occupy Wall Street als Estats Units, YoSoy132 a Mèxic, Occupy Gezi a Turquia, Vem Pra Rua al Brasil… Milions de persones vam servir-nos de les xarxes per crear el soroll, la propaganda i l’agitació que van alimentar els moviments socials de masses. Els canvis polítics que vam impulsar són d’abast divers, però, fins i tot si se’ns van fer insuficients, el cas és que vam anar massa lluny. Les forces del mal van reorganitzar-se: van entendre les nostres tàctiques d’intel·ligència col·lectiva i van transformar-les en un conjunt de metodologies per fer trampes i assetjar. Se’n beneficia des de Donald Trump fins a Vox, passant per Milei, en una convergència que podríem anomenar la Internacional de l’Odi. Ara, aquelles plataformes que ens van servir per trobar-nos i organitzar-nos són un camp de mines i d’experiències desagradables. En realitat, era el segon cop que ens robaven internet. Ja havia passat abans, quan va sorgir aquell model de negoci basat en la monetarització d’unes dinàmiques socials que havíem inventat nosaltris. Va ser el moviment antiglobalització el que va començar a programar pàgines web en què tothom podia publicar contingut fent un sol clic. Va passar el 1999, i l’objectiu era facilitar la difusió de convocatòries i vídeos de manifestacions. Després, Google va comprar la tecnologia que li va servir per llançar Blogspot i va apoderar-se de YouTube. La tendència que fossin lis usuaris lis que creaven contingut va passar a dir-se Web 2.0, i ens van dir que això ens posava al centre. Van descuidar-se de dir-nos que el nostre paper consistiria a treballar de franc 24/7 per produir la matèria primera més valuosa: les dades. Va ser un cop fantàstic per a la indústria, que en aquell moment estava en hores baixes i que, així, va aconseguir ficar-se internet de nou al sac.

És més, pot ser que el que va passar fa vuit anys fos el tercer cop que ens robaven internet. Si ens remuntem als inicis, és ben sabut que en principi la World Wide Web era una cosa de nerds i de gent apassionada que volia compartir idees en sales de xats i pàgines d’estètica dubtosa. Per desgràcia, però, van entrar-hi tot d’espavilats que van voler convertir-ho en un negoci a través de les sortides a la borsa de les empreses puntcom, la bombolla de les quals va explotar al tombant del mil·lenni, no sense abans haver engegat a rodar per sempre l’encant amateur de l’invent. Així doncs, si hem de fixar un nombre de robatoris, potser en són tres. Aquesta línia temporal d’intel·ligències col·lectives i captures capitalistes s’ha comptat molts cops, però aquí em proposo de recórrer-la defugint els mites. Encara que pensem que la capa tècnica del que avui anomenem internet hagi estat dissenyada a Silicon Valley (cosa que és, d’entrada, ser massa generosos amb ells), la invenció i la innovació contínua en els usos és una feina creativa global, duta a terme majoritàriament des de baix i, en fi, ben poc protagonitzada per homes blancs rics estatunidencs. Cal un exercici de memòria històrica d’internet per reivindicar el paper dels hacklabs, dels centres d’investigació públics, de streamers gastant sola de vamba pels carrers i de senyores enviant mems als grups de WhatsApp, entre molts altres actors que no solen aparèixer als relats èpics d’emprenedors d’èxit.

Repassar aquesta història de victòries —perquè, si ens han robat i hem perdut tres cops és perquè una estona abans, i per tres cops, guanyàvem— no és un exercici de nostàlgia impotent, sinó una eina per recordar que es pot guanyar. Que internet pot ser un territori per aprendre, col·laborar i avançar vers alguna cosa que s’assembli més al món en què voldríem viure.

Les escletxes que s’obren

La primavera del 2020 va passar una cosa que va ser determinant per a molts àmbits, entre els quals, per a internet: les setmanes de pandèmia en què milions de persones vam quedar-nos tancats a casa van acabar de canviar la nostra relació amb els entorns digitals. Els que fins al moment no hi havien prestat gaire atenció, també van adonar-se que la merda els arribava fins al coll. Quan finalment vam poder sortir al carrer, tothom ja sabia que les xarxes socials són un hàbit tòxic.

La pandèmia, però, va ser només la cirereta del pastís: el nostre amor per les xarxes ja feia temps que es desinflava. Perquè Mark Zuckerberg volgués canviar el nom de la seva empresa per l’insuls Meta, va patir un còctel revessos que incloïen, entre d’altres, l’escàndol de Cambridge Analytica, la pèrdua d’interès del mur de Facebook (on ja només t’hi trobes tos pares), l’obsolescència dels influencers de plàstic que poblen Instagram i la revelació que els seus productes estaven tan caducats que no els salvava ni traslladant-los a un nou metaunivers. Fa quatre o cinc anys no ho hauria dit ningú, però Facebook Inc. ja no existeix, i la seva hereva ni és líder ni fa pinta que hagi d’aixecar cap.

La decadència de les plataformes socials comercials ha avançat de manera proporcional a la percepció que són un problema per a la democràcia. Lis hacktivistis feia temps que avisaven que, com a espai per al debat públic, eren molt problemàtiques. Tristament, va fer falta que un senyor amb la mateixa energia que la granota Pepe arribés a la presidència dels Estats Units perquè ens n’adonéssim. L’assalt al Capitoli del gener del 2021 va certificar que la democràcia liberal estava feta malbé; la reedició de la jugada, dos anys més tard, per part de fans de Bolsonaro ens va recordar que la cosa no s’arreglarà tan fàcilment. Que l’extrema dreta governi o truqui a la porta de tants governs també resulta concloent, fins i tot perquè Brussel·les sembli decidida a augmentar la regulació i exigir responsabilitats. Tanmateix, vista la quantitat de desgràcies perpetrades pels poders polítics, mediàtics i econòmics en l’era neoliberal, és absurdament reduccionista atribuir el trencament als algoritmes.

La caiguda està sent dura. Les empreses tecnològiques han acomiadat uns quants centenars de milers de treballadors. La llista la lidera Meta, però ben amunt també hi ha Amazon, Twitter o Netflix. L’extractivisme de dades s’està renovant amb el disseny d’aplicacions d’una cosa que anomenen «intel·ligència artificial», el mèrit de la qual és generar textos mediocres i imatges lletges després d’haver-se empassat continguts creats per persones a les quals no volen pagar. Però amb aquest nou model de negoci no n’hi ha prou per repartir el pastís entre tot San Francisco, i als inversors que financen promeses de lucre se’ls comença a acabar la paciència. Els tech bros van quedar reduïts a la caricatura que sempre havíem sospitat que eren. L’espectacle grotesc que ha ofert Elon Musk intentant posar Twitter al servei del seu programa antipolític és una pèssima notícia, perquè ens deixa sense alternatives per a la conversa global. Això no obstant, que Mastodon hagi guanyat milions d’habitants no pot sinó indicar que venen temps interessants per a les infraestructures autogestionades.

Si al llarg d’aquests anys hem après alguna cosa, és a allunyar-nos de les visions optimistes i ingènues. Internet ha deixat de ser un lloc amable per experimentar i aprendre coses. Ara és un territori espès, addictiu i disparador de l’ansietat on viuen uns unicorns que s’enriqueixen venent fum i on sobreviuen analistes de dades i creadors de continguts a costa de la seva salut mental; on pots guanyar prou diners per comprar-te un xalet a Andorra, però també se te’n pot anar tot en orris si algú troba alguna cosa inadequada que vas escriure fa anys. Internet és el lloc on neixen les aplicacions que precaritzen les nostres condicions de feina i d’habitatge. Hem perdut la innocència, però també la confiança. De manera que tornen les ganes de mirar cap enfora i l’interès per inventar-nos mons nous.

I les llums que il·luminen territoris desconeguts

Que el preu que paguem per fer servir internet sigui cada cop més alt té un costat bo: el contracte social amb les big tech s’està trencant. Abunden textos i gurus que ofereixen fórmules d’autoajuda i, en menor mesura, de politització del malestar. Parlem de detox digital, del dret a la desconnexió, de recursos per desmuntar les notícies falses i d’accions col·lectives de contraatac. Volem construir la nostra pròpia agenda, els nostres propis mitjans, les nostres pròpies notícies falses. Hi ha d’haver vida més enllà de les plataformes comercials. Per fi es parla del fet que necessitem dotar-nos d’infraestructures digitals com a serveis públics. Si l’Estat s’ocupa de mantenir biblioteques, escoles o voreres, ¿per què no hauria d’ocupar-se, també, de llocs de conversa a internet? No crec, però, que aquesta sigui la millor manera, perquè hem viscut massa experiències en què recórrer a l’Estat no ha estat la millor solució, però no se m’acut cap altra eina d’intervenció en la realitat tan transversal i hegemònica, així que haurem d’empènyer cap aquí.

Potser caldrà, a més, potenciar més estratègies de col·laboració publicoprivades, però tot sense oblidar una tercera via, la del procomú. És la que més m’interessa, perquè per aquí és per on s’arriba més bé a la justícia social. Des dels anys vuitanta del segle xx, el moviment del programari lliure ha demostrat que té una fórmula de desenvolupament ben sòlida. A simple vista, el de la cultura lliure va quedar-se encallat el 2002, amb la creació de les llicències Creative Commons, però una mirada més amorosa veu que la Viquipèdia continua existint i que no ha parat de créixer. Caldrà reciclar tots els aprenentatges d’aquestes dècades per assegurar-nos que des del tercer sector i els moviments socials estem a l’altura de l’interès renovat pels espais digitals autogestionats.

Bona part de l’impuls cap al canvi el devem, oh, sorpresa!, al món sindical: quasi ningú se les esperava, però les vagues d’Amazon i Uber i l’organització de lis riders estan tenint prou èxit per tòrcer el braç a certs grans comerciants de dades i conquistar drets, sobretot a Europa. D’altra banda, per més lluny que estiguin de ser alternatives factibles per a totis, els intents de crear aplicacions per vendre serveis amb més ètica, les iniciatives per crear solucions low tech i els tallers per reparar els nostres trastos només poden sirgar en un mateix sentit. Tot suma perquè treballadors i consumidors guanyem autonomia enfront de les grans empreses.

Encara hi ha molt per fer i per imaginar. Fins i tot hem de reconceptualitzar la mateixa idea de tecnologia: revisar la vella noció de què és, o no, el desenvolupament, revisar qui hi ha darrere de la mateixa invenció de les xarxes, rumiar maneres perquè el disseny venidor estigui més lligat i connectat amb les necessitats reals de les comunitats afectades. Cal que sortim dels rails que s’han instal·lat només per a les locomotores dels senyors multimilionaris que veurem descarrilar. Construir altres camins que ens facin sentir més còmodes. En les hibridacions de lis hackers amb moviments feministes, descolonials i de justícia climàtica hi ha molta iniciativa i molta força per imaginar béns comuns digitals.