Miopia cognitiva, biaixos i supervivència

Un empleat del DMV realitza un examen ocular, c.1933 | Wikimedia Commons | CC BY

Saps quan va ser l’última vegada que vas canviar d’opinió sobre alguna cosa que et semblava immutable? Probablement no te’n recordes, i és que modificar les nostres idees va, en part, en direcció oposada a l’evolució del nostre cervell. Vivim i convivim en un món complex, saturat d’informació. A cada pas, en cada moment i a cada interacció prenem moltes decisions de forma conscient i inconscient. La incertesa i la complexitat són males aliades per a la supervivència, sobretot quan es tracta de prendre decisions ràpidament. L’heurística és la fórmula que evolutivament hem consolidat per no col·lapsar per extenuació.

Ja molt abans de l’explosió dels mitjans digitals teníem un problema d’escala: els nostres sentits són capaços de percebre onze milions de bits per segon, mentre que la nostra ment només pot processar-ne cinquanta. Imaginem-nos un embut de triatge de tots aquests bits, dedicat exclusivament a reduir complexitat, ignorar estímuls i prioritzar unes informacions per sobre de les altres. Això és l’heurística: el conjunt de dreceres mentals que ens permeten funcionar. Vist així, els biaixos cognitius que tenim implícits serien l’algoritme de decisió en versió humana.

Al principi dels anys setanta els psicòlegs Amos Tversky i Daniel Kahneman publicaven un article on posaven en dubte els supòsits de les teories de l’elecció racional, indicant que en situacions d’incertesa el que predomina són els biaixos cognitius. Prendre una decisió racionalment depèn de la quantitat d’informació disponible per poder fer una tria lògica. No obstant això, les situacions d’informació perfecta són més il·lusòries que factibles, perquè mai podem saber del cert que tenim el 100 % de la informació, ni que aquesta informació sigui fiable, objectiva i neutra. El que volien demostrar Tversky i Kahneman (que el 2002 va aconseguir el Premi Nobel d’Economia) era que, fins i tot quan hi ha fets, dades i evidències, ens costa admetre que podríem equivocar-nos, perquè en certa manera això posa en dubte el nostre mapa de dreceres mundanes. Aquest biaix es coneix com a «realisme ingenu». I per molt que sapiguem que el mapa no és el territori, és precisament a la representació que ens aferrem. Si l’heurística és el mecanisme, els biaixos cognitius marquen els criteris que desemboquen en els prejudicis com a operativa.

Des de la psicologia s’han identificat i tipificat molts biaixos cognitius; un dels reculls més exhaustius de la nostra arquitectura cognitiva és el Cognitive Bias Codex. És del 2016 i en recull més de cent vuitanta.

Cognitive Bias Codex | John Manoogian III | CC BY-SA

Si et passeges una estona pel còdex, hi trobaràs biaixos agrupats en quatre direccions. Hi ha una col·lecció de biaixos lligats a la percepció i a la necessitat de reduir la complexitat informativa. El més conegut és el de confirmació, que ens fa creure allò que reforça les nostres conviccions i dubtar del que les contradiu. N’hem sentit molt a parlar, sobretot arran de la infodèmia lligada a la circulació de desinformació durant el primer any de la pandèmia de la COVID-19. La percepció selectiva fa que no paris de veure gent amb cabestrell pel carrer, quan et trenques un braç, o amb la jaqueta que tens tantes ganes de comprar-te.

El segon bloc té a veure amb dotar de sentit allò que desconeixem, trobar-hi patrons o crear-ne històries. Aquí s’hi inclouen des del biaix d’autoritat fins a la pareidolia (per exemple, quan identifiquem formes als núvols, que estem donant significat a un estímul visual vague). Si confies més en el que et digui algú amb una bata blanca que algú vestit amb texans, és precisament perquè associem les indumentàries a l’expertesa i la legitimitat. Fins i tot la nostra empatia és selectiva i es guia per la familiaritat: connectem més amb aquelles persones amb les quals compartim alguna cosa (escola, barri, llengua, afició…), i hi confiem més. El missatge implícit és que si fan això igual que nosaltres, també deuen ser persones de fiar. L’efecte halo ens fa associar bellesa i bondat, i està demostrat que intervé en molts processos de selecció: les persones que són atractives segons els cànons de bellesa imperants tenen més probabilitats d’aconseguir una feina que una altra persona amb el mateix currículum però menys sex-appeal.

Que l’heurística ens ajudi a prendre decisions de forma ràpida és una palanca llaminera des del punt de vista del màrqueting. La por de l’escassetat i l’aversió a la pèrdua d’oportunitats es posen en joc cada vegada que entrem en un cercador per reservar una habitació i ens hi apareixen missatges com que és l’última habitació disponible per a aquelles dates. Sovint, això va acompanyat de l’efecte bandwagon o de validació social, quan el cercador ens diu que és una habitació molt sol·licitada i que s’ha reservat trenta vegades en les últimes 24 hores. Qui vol perdre’s un caramelet així? Si la política de cancel·lació no és gaire dura, ens afanyem a reservar-la quasi sense adonar-nos-en.

La memòria i l’oblit formen part de la condició humana, i si hem vist que la percepció és selectiva, triar què conservem en la memòria també ho és. De fet els records són dinàmics, i evolucionen amb el temps en funció de les experiències que tenim i de com els revisitem. Quan et pregunten si has posat sal a l’estofat que tens al foc, a la primera pots respondre amb convenciment que sí. A la segona o la tercera començaràs a dubtar, encara que n’hi hagis posat. Un estudi clàssic sobre testimonis i falsa memòria és el d’Elizabeth Loftus: en l’experiment es mostrava un vídeo d’un accident de trànsit on xocaven dos cotxes, i els autors de l’experiment feien un qüestionari posterior als que havien vist la gravació. A la meitat dels participants els feien la pregunta «A quina velocitat anaven els cotxes quan van xocar l’un contra l’altre?»; a l’altra meitat, els canviaven el verb xocar per estampar: «A quina velocitat anaven els cotxes quan es van estampar l’un contra l’altre?». Una setmana després els convocaven de nou per preguntar-los si havien vist vidres trencats en la gravació, i els que havien rebut la segona modalitat de la pregunta tenien més tendència a dir que sí (tot i que en realitat en el vídeo original no se’n veien). L’efecte humor també juga un paper important en els records: és més fàcil recordar allò que ens fa gràcia, perquè ens costa més de processar mentalment i deixa més petjada, de manera que acostuma a diferenciar-se de la resta.

Si penses que tot això a tu no et passa, o que no t’afecta gaire, sàpigues que aquesta idea és un altre biaix de llibre. Et convido a fer una prova, aquesta vegada lligada als prejudicis i les associacions implícites que s’activen quan topem amb persones desconegudes pel carrer. Segons l’edat, la condició física, l’origen ètnic aparent, la vestimenta i altres elements visibles, de forma inconscient les etiquetem. Sobretot ens va molt bé per saber si hi confiem o canviem de vorera en coincidir-hi. Quan tinguis deu minuts, entra a Project Implicit i explora les teves dreceres. Pots triar testos sobre color de pell, edat, pes corporal, gènere, identitat sexual i religió.

Els facis o no, quan vegis la llista de les proves per escollir t’adonaràs que la fixació per qüestions de raça, per exemple, té molt a veure amb el fet que els testos els van desenvolupar investigadors nord-americans. I aquesta és la principal limitació de les teories de l’heurística: que hi ha biaixos sociodemogràfics i culturals que configuren aquestes dreceres. El mecanisme pot ser el mateix, però dues persones poden llegir el mateix article i extreure’n conclusions diferents, sempre a favor de les creences pròpies. Podem fins i tot fer metateoria i preguntar-nos fins a quin punt els cent vuitanta biaixos descrits al còdex no són en si mateixos confirmacions d’allò que els equips de recerca buscaven. I, fins i tot, sabent que les mostres de participants voluntaris sovint es nodreixen d’estudiants, per què no podria tractar-se només del mapa cognitiu de col·lectius molt determinats?

L’auge de l’economia digital i la proliferació de la desinformació han catapultat l’interès per aquestes teories, perquè guien bona part de la recerca i els models de negoci basats en la presa decisions. Ara bé, hi ha factors individuals i socials que ens hi fan més o menys susceptibles. Si ens fixem específicament en la desinformació, l’edat és clau: les persones de més de seixanta-cinc anys són les més preocupades i les més susceptibles. Hi té molt a veure el nivell educatiu assolit i l’alfabetització mediàtica. El gènere té un gran impacte en el rang de temàtiques que criden l’atenció, però alguns estudis afirmen que els homes solen consumir més notícies falses en l’àmbit de la política, especialment els d’espectre ideològic més conservador. El biaix de confirmació i les creences prèvies hi juguen un paper primordial. Si veiem un titular que s’ajusta a la nostra opinió, encara que la plataforma digital ens avisi que el contingut pot ser fraudulent, ens refiarem més de les nostres conviccions. I si tenim estudis superiors, costarà molt més fer-nos dubtar, perquè el grau d’autoconfiança major. Per això mai convenceràs ningú ensenyant-li xifres i evidències. No pots fer que canviï una idea per un altra, a l’estil de la pel·lícula Inception. El que acostuma a funcionar és fer-li preguntes sobre les bases de les seves afirmacions.

De fet la interseccionalitat és fonamental per entendre com digerim la informació del món que ens envolta. Estar en situacions de vulnerabilitat econòmica, personal, educativa o psicològica ens fa més susceptibles a la desinformació i augmenta la tendència a creure en teories conspiranoiques.

Prendre consciència dels biaixos cognitius que governen el nostre dia a dia no ens ajuda a escapar-nos-en, però sí que ens permet decidir si actuem amb el pilot automàtic o donem més espai a la reflexió. En certa manera això connecta amb la discussió sobre els valors implícits en els algoritmes (que, al final, no deixen d’estar programats per persones amb la miopia cognitiva corresponent). La diferència és que en la programació sí que hi ha espai (o es podria regular per tal que hi fos) per decidir de forma conscient i consensuada quines parcialitats hi incorporem. I de fet, els biaixos ens resulten confortables; tant, que en els estudis amb robots de companyia acabem preferint els que estan esbiaixats. Els fa més acceptables pels humans, perquè percebem la interacció com si fos més intuïtiva, més plaent i més propera. Potser per això estem esbiaixats i encantats, perquè si la ignorància fa la felicitat, les ulleres a mida ens fan la vida suposadament més còmoda.