Les altres revolucions de la IA: síntesi i conclusions

Rita Jolivet, 1915-1920 | Library of Congress | Domini públic

I

L’explosió de la intel·ligència artificial generativa té aires de revolució. A més de científiques o tecnològiques, les revolucions són sempre culturals, en els dos sentits –complementaris– de la paraula cultura: la del cultiu (estructural) i la del conjunt de sabers, regles, expressions, símbols i idees (que es reflecteix sempre en les narratives, les arts, les disciplines acadèmiques i tots els nivells de la representació).

Al cicle «Les altres revolucions de la IA» hem volgut analitzar aquest impacte cultural dels canvis en actiu que estan impulsant les xarxes neuronals d’aprenentatge profund i la resta de sistemes d’intel·ligència artificial. Per això hem comptat amb especialistes internacionals de diverses àrees del coneixement, des de la filosofia i la sociologia fins a les arts i el dret.

El diccionari diu que un cicle és un període de temps que, un cop acabat, es torna a comptar de nou. No hi ha dubtes que a la IA li caldrà aquest reinici constant. No podem ni hem de deixar de pensar-la: la intel·ligència artificial només es pot processar a través de la intel·ligència natural col·lectiva. A través de l’intercanvi i la conversa.

II

«La intel·ligència humana és artificial», va afirmar Yuk Hui a la primera sessió del cicle, que versava sobre com els sistemes informàtics revolucionen les idees. El filòsof d’origen xinès, que forma part de l’acadèmia europea i ha publicat, entre altres llibres, Fragment the Future. Essays on Tecnodiversity (disponible en castellà: Fragmentar el futuro, Caja Negra, 2020) i Recursivity and Contingency (disponible en castellà: Recursividad y contingencia, Caja Negra, 2022), va afirmar que per entendre la tecnologia cal pensar seriosament la biologia, és a dir, la zona que connecta el mecanisme amb l’organisme. I s’ha de defensar la diversitat en tres àmbits complementaris: la tecnologia, la biologia i la noosfera (el que és planetari).

Per això cal recordar que el concepte d’«ésser humà» és modern i, per tant, recent: la humanització va ser un procés d’invencions tecnològiques, de manera que es pot dir que la tecnologia va inventar el que és humà (i que el que és humà no és sinó una reinvenció constant).

Queda clar que, en termes geopolítics, som davant d’una cursa global, orientada segons les decisions que es van prendre a Silicon Valley, a la qual la Xina s’ha afegit. Si Yuk Hui ha expressat la necessitat d’una filosofia posteuropea, s’imposa també la necessitat d’imaginar una ideologia post-Cupertino. Al capdavall, com diu el pensador, «el desafiament de la intel·ligència artificial no és construir una superintel·ligència, sinó fer possible una noodiversitat».

III

A la presentació de la xerrada entre Mercedes Bunz i Joan Fontcuberta sobre la revolució cultural que implica la IA, Alex Saum Pascual (professora de la Universitat de Berkeley i poeta) va recordar que sempre s’ha d’historitzar. Per això va mencionar el llibre de Bunz The Silent Revolution (Palgrave Pivot, 2013), publicat el 2012 en alemany i que ja preveia l’impacte majúscul dels mitjans digitals en el context d’una societat no pas de treballadors, sinó d’experts. Un any abans, Joan Fontcuberta havia publicat «Per un manifest postfotogràfic» al suplement «Culturas» de La Vanguardia, i el 2008 havia dirigit la trobada internacional «Soñarán los androides con cámaras fotográficas», com recorda a les primeres pàgines de La furia de las imágenes (Galaxa Gutenberg, 2016). Tots dos, per tant, fa més de deu anys que pensen en l’automatització del món i les seves cultures.

Mercedes Bunz es va demanar on és la intel·ligència en aquests moments, a part de trobar-se en els cervells humans i els llibres. La pregunta sobre si les màquines seran creatives és errònia, perquè la creativitat humana sempre ha estat, d’una manera o altra, travessada pels instruments, les eines, l’artificialitat. El problema, en aquests moments, és que ja no entenem com funciona aquesta cooperació o hibridació. L’aprenentatge automàtic (machine learning) ja no comporta només l’escriptura de codi, sinó també la introducció de milions de dades perquè el sistema aprengui per si sol, amb els biaixos i els interrogants consegüents. Aquí hi ha un canvi de mirada. La màquina no veu el que veu la càmera. Aquesta nova realitat té conseqüències artístiques, però també polítiques. Per això és necessària una IA oberta, transparent, pública. I l’art pot ajudar-hi: sovint el que s’assaja en un laboratori artístic es pot traslladar a la realitat de la privacitat de l’usuari o d’una causa social. La revolució cultural majoritària va en una direcció; hem de buscar maneres de redirigir-la.

Per la seva banda, Joan Fontcuberta, que va definir-se com un «saltimbanqui de la imatge guiat per la curiositat», va partir de la idea que avui la imatge no representa el món: l’és. Formata les noves consciències, les nostres decisions. Fontcuberta va parlar de «Nemotipos», la seva última exposició (a Múrcia), que aplega dues dècades de feina caracteritzada per la producció d’imatges sense càmera. Últimament ha arribat a generar retrats de persones que no existeixen, amb més interès per l’error i la imprecisió que no pas per la precisió mimètica, malgrat la col·laboració d’un superordinador (del Barcelona Supercomputing Center). I s’ha apropiat de la tècnica de la falsificació profunda (deep fake) per generar vídeos hiperrealistes protagonitzats, per exemple, per Donald Trump (hackejat amb l’expressió fisonòmica d’un orgasme), però sense arribar a la màxima qualitat, perquè l’espectador pugui detectar la paròdia. Si la il·lustració botànica va ser una protofotografia, la fotografia de l’últim segle i mig ha estat una protointel·ligència artificial.

IV

A la introducció de la conversa amb el professor i assagista nord-americà Frank Pasquale, que acaba de publicar en castellà Las nuevas leyes de la robótica (Galaxia Gutenberg, 2024), el també assagista –i doctor per la Universitat de Harvard– Xavier Nueno va parlar de les dues narratives tradicionals sobre els robots i la IA: com a do diví i com a màquina diabòlica. Pasquale, va afirmar Nueno, treballa en una tercera narrativa, alternativa a les altres dues: la de la regulació.

El professor estatunidenc va partir d’una paradoxa: en contra de les expectatives generades durant les últimes dècades, l’explosió de la IA amb ChatGPT s’ha produït en l’àmbit creatiu, no pas amb la neteja, la seguretat o altres feines poc agradables. En aquest nou programa, s’imposa l’avaluació de cada cas per respondre a aquesta pregunta: ¿l’automatització d’aquesta tasca substitueix la feina d’un professional humà? Per exemple, en l’àmbit de la traducció, l’automàtica a YouTube no desplaça cap professional. Però en molts altres casos sí que es dona aquesta expulsió del món laboral.

Si obrim una mica el focus cap a un debat general, d’època, veiem que hi ha dues tensions fonamentals: entre la tecnocràcia i el populisme, d’una banda, i entre la democràcia i la disrupció, de l’altra. Actualment, l’exercici d’algunes professions clàssiques (docència, medicina, dret) es veu intervingut per judicis que provenen de l’economia i les ciències informàtiques (com l’avaluació continuada per part de l’alumne, pacient, client, usuari; la imposició d’un temps màxim de visita, o el càlcul constant d’inversió i benefici). La lògica de la disrupció proposa i sovint imposa un sistema alternatiu al consensuat, sense l’estudi previ de les conseqüències. Els nous canals treballen en contra de l’expert, de la formació, de l’autonomia i el crèdit de les professions. Per això, afirma Pasquale, el futur només pot ser sindical.

L’automatització de l’esfera pública, en què les xarxes socials i els bots han ocupat bona part de l’espai dels mitjans de comunicació tradicionals, amb l’augment de la desinformació consegüent, també necessita regulació. L’automatització de la mort, a través de drons i altres robots, també demana noves lleis i convencions. És importantíssim legislar internet. I que hi hagi transparència en l’atribució de les dades, en la procedència de les tecnologies.

V

El cicle «Les altres revolucions de la IA» va cloure’s amb una conversa entre la periodista i assagista Marta Peirano, autora de El enemigo conoce el sistema (Debate, 2019) i el filòsof italià Maurizio Ferraris, que ha reflexionat sobre els canvis profunds que provoquen els algoritmes a Documanità (disponible en castellà: Documanidad, Alianza, 2023).

El «nou realisme» (2010-2012) de Ferraris és un concepte anterior als «fets alternatius» de Trump (2016) –potser perquè Berlusconi va ser un precedent del populisme posterior. Ara, amb el ChatGPT et alii, som en una nova etapa de la postveritat.

La IA permet tant la fragmentació informativa, personalitzada i dopamínica del relat sobre la realitat com projectes de conjunt, ètics i transversals com els de Forensic Architecture, va dir Peirano, que utilitza el big data i l’aprenentatge automàtic per denunciar les matances que Israel duu a terme a Gaza. En efecte, va respondre el pensador italià: les tecnologies de la nostra època són tòxiques i emancipadores, verí i medicina.

Aquestes tecnologies s’alimenten de la nostra documanitat (la «producció infinita de documents» per part de tot el món: tots ens hem convertit en mitjans de comunicació, i deixem rastres digitals de tota la nostra activitat). En un panorama mediàtic de caire apocalíptic i distòpic, sorprèn la visió inusualment optimista de Ferraris, que a l’últim llibre publicat proposa que capitalitzem les nostres dades a través de plataformes humanistes per dur a terme una redistribució justa. Com que la Web és un gran assoliment de la humanitat, un gran banc de dades i coneixement que no ens valora «pels nostres mèrits, sinó per les nostres necessitats», Ferraris ha dut a terme l’experiment Webfare, que seria l’evolució de Welfare. Amb la complicitat d’un banc del nord-oest d’Itàlia, la investigació ha permès calcular el capital en xarxes socials d’un milió i mig de persones. ¿Que potser som a l’inici d’una utopia?

VI

Mentre algunes de les figures intel·lectuals més rellevants de la nostra època conversaven al hall o al teatre del CCCB, al gran mur de la zona d’exposicions s’hi podia veure el còmic mural Sincronies, de Roberto Massó. L’obra imagina, en clau de ficció especulativa, la comunicació entre els humans i els algoritmes a través de la computació clàssica de l’actualitat i la quàntica del futur. Si a les primeres vinyetes hi veiem zeros i uns, un mòdem o ADSL, el relat gràfic avança fins a la curvatura de l’espai i el temps o els bits quàntics. D’aquesta manera se simula el viatge de la informació des del present cap al futur. I a l’inrevés.

Es tracta de crear una narrativa del diàleg, de la cooperació entre homes i màquines, després de massa novel·les, pel·lícules i sèries distòpiques. La moralitat, si és que n’hi ha, seria que abans que aquesta conversa sigui realment possible cal que perfeccionem el diàleg entre nosaltres. Entre enginyers, empresaris, legisladors, filòsofs, humanistes. Durant unes quantes setmanes, l’escenari del CCCB ha reunit persones que proveníem de la Xina, Berlín, Londres, els Estats Units, Itàlia i diferents punts de l’Estat espanyol per dialogar, junt amb un públic de centenars d’assistents i de procedències també diverses, sobre tecnodiversitat, pirateig, regulació i utopia, entre molts altres temes. Aquesta conversa és urgent, imprescindible. No hem de deixar d’eixamplar-la. Perquè les últimes revolucions van ser televisades, i les noves corren el perill de ser automatitzades. ¿Ho permetrem?