Abans que res, ¿com estan les màquines?

Obra de teatre amb personatges disfressats de robots. Toronto, 1936 | Arthur Goss, City of Toronto Archives | CC BY

Bona part de les especulacions generalistes sobre els futurs artístics protagonitzats per les intel·ligències artificials (IA), apocalíptiques o integrades, es basen en la idea moderna de l’art i la creativitat. Les més tràgiques tornen a la idea de la reducció dels humans a autòmats i esclaus. Les més esperançades parlen de la presa de consciència de les IA i de la singularitat amb què expressaran les emocions, pròpies i úniques. Aquestes últimes visions coquetegen amb el geni maquínic, busquen aquesta espurna de creativitat responsable de l’originalitat i des d’aquí es demanen com serà la gran obra mestra d’una IA. I totes comparteixen el dubte si, caigut l’últim reducte de la humanitat que és l’Art, ja no hi ha res que distingeixi els humans de les màquines.

La idea moderna de l’art es basa en la gens innocent vinculació de la creativitat amb la innovació. La creativitat s’entén com la generació d’alguna cosa nova, original, que sorgeix de la inspiració en la ment del geni, una persona única avançada al seu temps. Aquesta manera de pensar la creativitat prioritza la idea per davant de la realització, el disseny per davant de l’execució i la ment per davant del cos. És, doncs, una idea logocèntrica que estableix que l’obra d’art sorgeix en el cap i que la seva execució és el mer trasllat d’una idea inspirada a un format concret.

És des d’aquests discursos sobre l’originalitat, la unicitat, el que és avançat, la inspiració i la primacia de la idea per davant del que és material que s’ha construït l’art com el que ens fa humans. L’art com a màxima expressió d’autorealització, com la manifestació d’una necessitat irrefrenable de comunicar el que tenim a dins, del nostre jo més profund i veritable. Aquestes idees romàntiques van construir la diferència entre humà (creador, individual, mental) i màquina (executora, repetitiva, corporal).

Avui dia continuem parlant de l’art generat per la IA amb les mateixes idees amb què els poetes romàntics parlaven de l’esperit i de l’home. Ens acostem al futur de l’art i la màquina amb idees profundament individualistes. ¿A què responen tots els discursos, els relats i les pors sobre la presa de consciència de la IA? Aquests relats parteixen de l’emergència d’un geni d’IA, d’una IA extraordinària que trenqui la relació amb les altres per parlar per si mateixa, que necessiti expressar-se, que no es limiti a copiar i que adquireixi l’impuls vital que activa el que és excepcional.

Però l’art no és el que sorgeix per una necessitat imperiosa d’expressió de la singularitat de l’ego, ni la creativitat no és, tampoc, un factor enigmàtic que expliqui la generació espontània d’alguna cosa radicalment nova. La mateixa idea de l’art com a bastió de l’originalitat i la individualitat que ens fa humans es construeix en oposició a la industrialització, al pànic moral que la màquina comporta.

¿Què vol dir, doncs, «art generat per IA»? Emprem aquesta noció per fer referència a una IA que pot crear quadres, cançons o composicions «noves» a partir d’altres, que pot crear «originals». Des d’aquesta fascinació per l’original s’ha conclòs que les màquines són creatives, i s’ha definit la creativitat posant-la en relació amb la innovació. Si ens demanem, però, què determina la novetat en aquest context, només podrem definir-la com un tret que no es pot rastrejar i per al qual no valen els drets d’autor.

En termes de l’antropòleg Tim Ingold, aquests discursos i relats sobre la creativitat són mirades «enrere» que entenen i reconstrueixen l’acte creatiu partint del producte final. Fa un any, al Centre d’Art Santa Mònica, Roc Parés presentava una reflexió semblant: un cotxe atrotinat en el retrovisor del qual es veien unes imatges generades per IA que contrastaven amb el vídeo d’un recorregut per la carretera gravat des de la finestra del darrere, que es projectava davant del cotxe. La instal·lació es completava amb una cita de McLuhan: «We look at the present through a rear view mirror. We march backwards into the future» (‘Mirem el present a través d’un retrovisor. Avancem enrere cap al futur’).

Tim Ingold assegura que «només quan mirem cap enrere, buscant els antecedents de les coses noves, les idees apareixen com a creacions espontànies d’una ment aïllada tancada en un cos, en comptes d’estacions de pas al llarg dels camins dels éssers vius, que es mouen a través del món.» I afegeix: «Només quan mirem cap enrere, cap al terreny que hem recorregut, expliquem les nostres accions com la realització, pas a pas, de plans o intencions previstes, com si per a cada acte hi hagués una intenció innovadora que anticipés amb precisió el resultat».

La manera en què s’ha construït l’art generat per IA reprodueix aquesta mirada cap enrere. Els usuaris rebem el producte final, l’obra generada, nova, única i irrepetible, i ens demanem quins antecedents té. Així, fantasiegem, cap enrere, amb la idea de la màquina genial, la màquina amb intencions i desitjos expressius. La idea de l’art generat per IA és, en certa manera, la consumació de la noció moderna d’art que nega el procés. Com que l’amaga, fins i tot per als mateixos desenvolupadors, provoca aquesta mateixa mística de la genialitat, de la novetat, de la inspiració. La idea d’«art generat per IA» enfonsa les arrels amb força en una concepció moderna de l’art, individual, logocèntrica, orientada al producte, innovadora.

Però hi ha altres camins. Hi ha una manera d’entendre la creativitat que no es basa en l’objecte final ni s’associa a la idea de fer alguna cosa innovadora o original, que permet pensar l’art més enllà del jo, de l’autor i del logos. Aquesta forma de creativitat no es lliga a fer sinó a experimentar; en comptes de definir-se per la creació d’un producte, es defineix pel que hi ha d’intrínsecament creatiu en la vida. Henry Nelson Wieman parla d’un procés sense principi ni final que, de manera progressiva, crea personalitat en comunitat. Aquesta creativitat no es pot entendre individualment, com una idea original sorgida en una ment avançada al seu temps. No és el que la persona fa, sinó el que experimenta, un procés en què els éssers humans no creen societats sinó que, vivint en societat, es creen a si mateixos i els uns als altres. D’aquesta manera, la creativitat no defineix coses concretes o creades sinó concrescents, creixents, infinites.

Des d’aquesta mirada, l’exercici creatiu paradigmàtic és la gestació d’una criatura al ventre de la mare. Però més enllà d’aquesta mística de la creació, crec que aquesta manera d’entendre la creativitat com el procés de crear personalitat en comunitat està perfectament representada en la idea flamenca de l’art. L’art, en el flamenc, en el discurs gitanoandalús, no és una cosa que es faci sinó que es té. «Tenir molt d’art» no es relaciona només amb l’exercici de les arts escèniques o musicals, ni amb ballar, cantar o picar de mans. Pot ser qualsevol d’aquestes coses, però també es pot «tenir molt d’art» fora del que, des de la nostra mirada de consumidors, entenem com les arts.

L’art, en aquest sentit, es defineix per la manera de viure. Artista no és una categoria professional associada a l’execució de «béns creats», com ara quadres, vídeos, performances, teixits, cançons o escultures, sinó que es relaciona amb el «bé creatiu» concrescent, infinit, «cap endavant», de la improvisació constant de la vida. En un excurs durant una entrevista amb Diego Pantoja, Jesús Quintero diu: «Tu, Diego, tens un sentit del que és l’art. L’art és el més bonic que hi ha al món. L’art de saber contestar, de saber caminar, de saber vestir-se, de saber estar-se dins del cos humà, de comptar amb els dits: un, dos…»

Atès que tots els discursos sobre les IA es vinculen amb el futur, proposo que especulem sobre el futur de l’art generatiu en aquests termes. Si entenem que la ciència-ficció ens parla més de com som en el present que de com serem en el futur, proposo que construïm un present en el qual l’art abandoni el lloc que ocupava en la ment dels genis per fondre’s amb els quefers quotidians de la vida. Que canviem la idea de la presa de consciència de la màquina per col·locar-hi un acte d’experimentació comuna. Que l’aclaparadora necessitat d’expressar el que es té a dins, que sembla que defineixi el que és l’art de debò, es dilueixi en el plaer alegre, trist, juganer, irònic i sincer de seguir els materials i fondre’s en la improvisació. Si volem jugar a pensar el futur parlant de màquines i creativitat, hem d’abandonar d’una vegada per totes la idea moderna capitalista de la innovació i l’originalitat.

¿Podem pensar la creativitat maquínica en aquests termes? ¿Podem mirar l’art generatiu cap endavant, sense distingir entre còpia i novetat? Podem crear ficcions especulatives en què les màquines desenvolupin una creativitat del dia a dia com a forma de construir-se en comunitat? Un futur en què les màquines tinguin molt d’art a l’hora de saber respondre, vestir-se, habitar un cos no-humà, comptar-se els dits… Un futur en què les màquines siguin mares, construeixin formes de fer en comú en formats que els resultin rellevants; un futur en què esdevinguin humanes mentre nosaltres ens tornem màquines; un futur en què expliquin anècdotes i plorin amb gràcia. Quin art que tens, IA.

Si entenem l’art fora del nostre paper de consumidors, sense circumscriure’l a productes i categories professionals i desproveït d’idees elitistes sobre l’originalitat i el geni, ¿què passarà cuando lleguen lo aparato, cuando lleguen lo aparato? ¿Podem pensar en un futur en què les IA es demanin, amb l’equivalent artefactual de la gràcia almerienca, «abans que res, ¿com estan les màquines?».