La nova economia de la introspecció

Eliška Misáková a la barra d’equilibri, 1935 | Wikimedia Commons | Domini públic

La salut mental ha deixat de ser un tabú. Atletes d’elit, com Naomi Osaka i Simone Biles, han renunciat a competir al·legant estrès o ansietat; artistes joves expressen el desassossec generacional amb l’anxiety pop, i a mesura que els efectes de la crisi climàtica es fan més evidents, creix el que l’Associació Americana de Psicologia ha denominat com ecoansietat. Aquest malestar duu molta gent a buscar solucions, sovint més enllà del circuit sanitari convencional, cosa que contribueix a estendre el mercat del wellness, la indústria del benestar personal, que ja era prou pròspera per si sola. En aquest moment de desconcert el sector ha potenciat la capa més introspectiva, i ha aprofundit en un nou gir subjectiu que val la pena d’analitzar.

De l’experiència a la transformació personal

El 1998, un article de la Harvard Business Review anunciava el sorgiment de l’economia de l’experiència, i descrivia com el mercat virava a poc a poc d’un model centrat en la venda de productes i serveis a un model enfocat en les experiències. D’aleshores ençà aquesta tendència ha gaudit d’un nou món que s’obria. Gràcies a Internet i els viatges de baix cost, el mercat de l’oci ha pres una dimensió global, i ha introduït una concepció de l’estatus que se centra no només en la possessió d’objectes, sinó també en el gaudi d’experiències. Amplificada amb el sorgiment de les xarxes socials, aquesta nova cultura de l’experimentació no només es mesura per les coses fetes, sinó també per les compartides en perfils digitals, amb les implicacions en l’àmbit de la ficció personal i l’espectacle que tot plegat duu associat.

En un context de convulsions polítiques, socials i ambientals, en què les vivències més frívoles no coincideixen amb el sentiment del moment, l’economia de l’experiència ha trobat un nou nínxol de mercat i s’ha orientat cap a la transformació personal amb la promesa de crear moments més significatius en l’àmbit íntim i espiritual. El concepte de l’experiència com a medicina aposta per la quietud, la intimitat i la introspecció com a noves promeses per a l’equilibri emocional; hi ha alguna cosa, doncs, que canvia de forma.

Les derives del mindfulness

El mindfulness s’ha tornat tan ubic i ambigu que sovint es refereix a pràctiques difícils de reconciliar. Molta gent l’entén com una tècnica d’autoconeixement que beu de mètodes de meditació budista, però hi ha empreses que també el fan servir per etiquetar sessions de manicura, per vendre xampús o per intentar relaxar el personal (incloent-hi esperpents com les fallides cabines AmaZen dels magatzems d’Amazon).

L’ensenyament de la meditació fora dels monestirs budistes respon a un procés històric complex, encetat a l’Àsia com a resposta a l’amenaça dels missioners cristians i la colonització. Deixant al marge els detalls d’aquest desenvolupament, n’hi ha prou amb assenyalar que aquesta pràctica, especialment en les modalitats que indueixen a la calma, avui dia és una activitat accessible i àmpliament acceptada a Occident. Només als Estats Units, en què el nombre d’usuaris d’aplicacions de mindfulness s’ha triplicat en una dècada, es preveu que el sector superi els 2.000 milions de dòlars al final del 2022. Una tendència a l’alça que atreu noves empreses i nous inversors que continuen llançant aplicacions en un mercat en què ja n’hi ha milers.

Aquesta saturació de l’oferta ha propiciat l’expansió cap a noves àrees. D’una banda hi ha els inevitables experiments amb la realitat virtual i el metavers, que, per la mateixa naturalesa d’aquestes tecnologies, flirtegen amb la psicodèlia. Aplicacions com Tripp ofereixen un «retorn al teu veritable jo» unint mindfulness, visualitzacions i so binaural. Deepak Chopra, la celebritat del wellness, està desenvolupant el ChopraVerso (sic), i la marca de roba de ioga Alo ja té en funcionament Alo Sanctuary, un espai a Roblox en el qual es pot practicar ioga i meditació de forma virtual.

En un àmbit més prosaic, el mercat del mindfulness també s’ha estès per oferir remeis per a dos mals contemporanis: l’insomni i la falta de concentració. Les aplicacions més populars han inclòs meditació per dormir, paisatges sonors relaxants o contes tant infantils com per a adults. També ha proliferat la música per mantenir l’atenció, que, amb un vincle clar amb la productivitat, aposta per l’ús de sons com a suport de sessions prolongades d’estudi o de feina.

És molt probable que les causes que menen a l’estrès, la falta de son i de concentració siguin multifactorials, però no és escabellat pensar que els horaris de feina inacabables, l’abús de la tecnologia i la frontera difusa entre la vida personal i la professional puguin tenir-hi un paper important. Com va detallar Jonathan Crary a 24/7. Late Capitalism and the Ends of Sleep, l’economia de mercat ha intentat reduir el temps de repòs al llarg de la història, perquè es tracta d’un dels pocs lapses de temps dels quals no pot extreure cap valor productiu. Per això no deixa de ser paradoxal que les aplicacions de meditació, així com l’adopció del mindfulness en la cultura empresarial global, es presentin com la solució a un problema del qual, en certa mesura, poden ser els causants.

Minimalisme i precarietat

El 2017, Netflix va estrenar el documental Minimalism: Less is Now, amb el qual es va introduir en la cultura popular un concepte fins aleshores reservat per als camps de l’art, l’arquitectura i l’estètica en general. La pel·lícula segueix dos bloguers dels Estats Units –ara tenen un podcast– que abandonen les feines respectives en telecomunicacions i màrqueting per dedicar-se a fer proselitisme de la idea de viure amb menys coses. Un missatge que més tard va intensificar una figura mediàtica encara més exitosa: la japonesa Marie Kondo, que amb el seu mètode per a l’ordre, amb llibres traduïts a més de vint idiomes i el seu propi reality –també a Netflix– convida a un estil de vida en el qual desfer-se dels objectes innecessaris es presenta com el camí definitiu cap a la felicitat.

El minimalisme sembla un estil de vida adequat per als temps que corren, ara que s’ha fet evident que un sistema basat en el consum accelerat no és gaire bona idea per al futur del planeta. Davant d’uns problemes d’una magnitud inabastable, cada cop més gent busca canviar el que té a l’abast i sentir que pot crear un entorn senzill i d’acord amb els seus valors, un entorn que en certa mesura pugui controlar.

El crític cultural Kyle Chayka ha escrit sobre tot això a Longing for Less, un assaig que dibuixa la història i l’evolució d’aquest fenomen i que en lamenta la deriva contemporània. Per a l’autor, el minimalisme encaixa a la perfecció amb la seva situació i la de molta gent de la seva generació: millennials que s’han hagut d’adaptar a un sistema que exigeix flexibilitat laboral i reciclatge continu, sense l’estabilitat econòmica que els permetria establir-se en un lloc. Si la idea de felicitat consisteix a tenir poques possessions i no disposar de residència fixa, aquesta filosofia converteix la precarietat en virtut.

Fins i tot amb prou recursos econòmics, la defensa a ultrança del minimalisme és aparatosa. Com ironitzava l’escriptora Chelsea Fagan a The Guardian, no deixa de ser una opció estètica que s’ha reformulat como si fos moral, i es presenta com a alternativa que transcendeix un consumisme irresponsable i, de manera tàcita, com a experiència de transformació personal amb tocs d’espiritualitat.

Una psicodèlia desigual

Ja sia en forma de teràpia o d’experiència, el mercat dels psicodèlics està ressorgint. Una nova onada d’investigacions i empreses estan experimentant amb tractaments legals, alguns dels quals són conduïts per personal mèdic. Field Trip Health, una companyia estatunidenca fundada el 2019, gestiona cinc clíniques de psicoteràpia assistida amb ketamina, i promet que aquesta substància «ens pot ajudar a ser qui sempre hauríem hagut de ser». A més, disposa d’una aplicació gratuïta per orientar la gent en els viatges al·lucinògens casolans. Nue Life fa una cosa semblant: ofereix teràpia amb la mateixa substància a través de telemedicina, i té una aplicació pròpia per facilitar el procés.

La promesa dels psicodèlics augmenta des d’àmbits diferents, i sembla que ha encaixat bé en la cultura tecnològica empresarial. Això no obstant, aquesta mena de teràpia és espinosa per diferents motius. D’una banda, només és accessible per a un públic privilegiat, perquè no sembla que, almenys a curt termini, l’hagi de cobrir la Seguretat Social. Actualment, i malgrat els esforços per oferir experiències en remot, un tractament de ketamina d’un mes a Nue Life val prop de 1.250 dòlars, i una sessió de tractament introductori a Field Trip en val 750; això sense tenir en compte la disponibilitat de temps que el procés requereix. Tot plegat resulta paradoxal en un país com els Estats Units, en què la guerra contra les drogues és una qüestió d’estat des de fa mig segle, les conseqüències de la qual mantenen les presons plenes de persones afroamericanes pobres de les grans ciutats del país.

D’altra banda, també hi ha certa tensió cultural. L’ús de psicodèlics per a la introspecció i la cura és una tecnologia emprada per pobles indígenes des de fa segles, i l’apogeu d’aquest tipus d’experiències ha provocat una mena de «turisme al·lucinogen» en països com Costa Rica, Jamaica o Mèxic. Tot i que alguns estudis han matisat que aquesta forma de turisme genera beneficis per a les comunitats locals i que, de fet, dignifica la figura de l’indígena i el presenta com a savi, el cert és que una explotació massiva d’aquesta mena de viatges sense regulació ni permisos pot ser òbviament perjudicial.

Els factors polítics del benestar

Sens dubte, fer exercici, menjar bé i aprendre a relaxar-se són activitats beneficioses per a tothom, i els últims anys ens han ensenyat que cuidar-se i cuidar els altres és una urgència i una necessitat de primer ordre. Passa el mateix amb la introspecció. Un autoconeixement més aprofundit pot ajudar la gent a ser més conscient de la seva realitat i a intentar millorar-la en la mesura que sigui possible.

La qüestió es torna més delicada quan aquestes filosofies del benestar es privatitzen i es tradueixen en formes de consum que, a més, solen dipositar la responsabilitat de la felicitat o la infelicitat personal exclusivament en els individus. Els enfocaments d’aquest caire són, com a mínim, parcials, atès que obvien la influència de les causes econòmiques i socials en l’estat emocional.

La relació entre classe social i salut s’ha demostrat com a mínim des dels anys vuitanta, quan un estudi insòlit del Regne Unit va revelar que, malgrat que el conjunt de la societat tendeix a la millora, factors com la renda, la desocupació, l’habitatge, etc. afecten indicadors sanitaris que van des del pes que es té en néixer fins a la pressió sanguínia o el risc de mort per accident. Els estudis sobre gènere i etnicitat apunten cap a conclusions similars (però amb menys consens), i assenyalen l’efecte negatiu que té l’acumulació encara desigual de tasques domèstiques, així com l’accés dispar a la sanitat que certs grups ètnics pateixen institucionalment.

Els factors polítics del benestar també es poden explicitar. És cert que algunes de les pràctiques esmentades es remunten a la contracultura dels anys seixanta i setanta, això, però, no és cap garantia que actualment siguin progressistes. De fet, en una època en què la confiança en les institucions tradicionals cada cop es desgasta més, les idees alternatives també atreuen perfils reaccionaris i conspiranoics, com es va demostrar amb la proliferació de professors de ioga afins a QAnon, la teoria de la conspiració pro-Trump dels Estats Units.

Ras i curt: les pràctiques que condueixen a la quietud, la calma, la cura i la introspecció personal sempre haurien de ser benvingudes, i més encara en una societat accelerada en què aturar-se per reflexionar cada cop costa més. Senzillament cal prendre consciència que per si soles no són suficients, i plantejar-se com s’ha de fer front als reptes de la salut mental i el benestar des d’una dialèctica entre individu i societat.