Casos com Airbnb, Uber o eBay han popularitzat el concepte d’economia col·laborativa, plataformes electròniques que permeten l’intercanvi de productes o serveis desafiant el model de negoci de les empreses tradicionals. No obstant això, en molts casos, el seu creixement va en detriment dels drets de la seva força de treball. Aquest és el punt de partida del llibre de Trebor Scholz Cooperativismo de plataforma. Desafiando la economía colaborativa corporativa (Dimmons, 2016). L’alternativa que proposa és el cooperativisme de plataforma que complementa la base tecnològica de les plataformes digitals amb un model d’organització cooperatiu.
La trobada Platform cooperativism, organitzada el 2015 per Trebor Scholz i Nathan Schneider, va contribuir a ampliar el debat al voltant de l’economia col·laborativa, que sintetitza el llibre Cooperativismo de plataforma. Desafiando la economía colaborativa corporativa de Trebor Scholz. Per a ell, l’economia col·laborativa corporativa és un fenomen que aprofita la situació creada després de la crisi del 2008, no per repensar el sistema econòmic cap a un de més just i estable, sinó com a estratègia per desmantellar les condicions de la feina. La solució passaria per reprendre la tradició cooperativista com a alternativa a l’economia col·laborativa corporativa. Segons Scholz, «El moviment cooperatiu ha d’arribar a un acord amb les tecnologies del segle XXI».
Economia col·laborativa corporativa
Una de les característiques de la producció col·laborativa n’és la versatilitat, la quantitat de sectors i àrees d’activitat on han emergit modalitats de consum i producció entre iguals, iniciatives de desenvolupament col·laboratiu entre comunitats amb el suport de les plataformes digitals. El mapa de la producció col·laborativa del projecte P2Pvalue apunta cap a com a mínim 33 àrees d’activitat, i fa referència a 1.300 casos presents a Catalunya. Una altra característica de la producció col·laborativa n’és l’ambivalència: pot prendre forma d’economia social i fer escalar modalitats cooperatives, o sorgir del més ferotge corporativisme de caire capitalista.
Scholz comença analitzant el vessant corporatiu a partir dels casos d’Uber i Amazon Mechanical Turk (marketplace de microtreballs), i en destaca una clara coincidència entre tots dos: les terribles condicions de treball. Corporacions que tenen a la seva disposició ingents bosses de «treballadors i treballadores» per a l’assignació de la demanda, però que no considera com a tals. Són «no-treballadors» o treballadors autònoms i independents, cosa que permet a aquestes corporacions externalitzar els mitjans de treball (com ara l’ús del cotxe propi), així com les càrregues socials i el risc, per la qual cosa no han de contribuir al sistema d’assistència mèdica, ni a l’assegurança de desocupació, ni a l’assegurança contra accidents ni a pagaments de Seguretat Social. Scholz presenta l’economia col·laborativa corporativa com l’economia «sense salari mínim, hores extraordinàries i proteccions que existien a través de les lleis contra la discriminació en l’ocupació».
També fa referència als efectes desiguals en termes de classe: «A l’ombra d’una major comoditat en l’accés a certs serveis per part d’una part de la població, té per contrapartida importants costos socials per a la classe treballadora, sobretot la menys qualificada». I planteja, citant Juliet Schor, que l’accés a la feina de manera esporàdica de baix nivell, com conduir un taxi de forma eventual com a via per arribar a final de mes per part de la classe mitjana educada, té com a contrapartida desplaçar d’aquestes ocupacions ‒i d’una font de treball estable‒ treballadors i treballadores de baixa qualificació.
L’impacte de l’economia col·laborativa corporativa en termes de marc regulador no seria gaire millor. La il·legalitat amb què en certa mesura operen les corporacions no s’ha de considerar un error o una cosa que es resoldrà amb el temps, sinó un mètode o una estratègia de creació i consolidació de mercat. A més, aquestes corporacions gasten molts milions en grups de pressió sobre les institucions públiques perquè duguin a terme canvis reguladors mínims o al seu favor. I és que, per a Scholz, l’economia col·laborativa corporativa «no és simplement una continuació del capitalisme predigital tal com el coneixem, hi ha notables discontinuïtats, un nou nivell d’explotació i una major concentració de la riquesa».
Cooperativisme de plataforma
«A Silicon Valley li agraden les disrupcions, doncs donem-n’hi una», diu Scholz, per a qui la via de sortida és el cooperativisme de plataforma per deixar de dependre «de les infraestructures digitals que estan dissenyades per treure profit per a un nombre molt reduït de propietaris de plataformes i accionistes». I hi afegeix: «Una Internet de la gent és possible».
L’autor caracteritza el seu enfocament del cooperativisme de plataforma a partir de tres elements clau: el disseny tecnològic d’Uber, Task Rabbit, Airbnb o UpWork; el model de propietat més democràtic, en tractar-se de plataformes gestionades i propietat de sindicats, ciutats o diverses formes de cooperatives, i una modalitat d’activitat econòmica que beneficiï molts, afavoreixi la reducció de desigualtats i la distribució de beneficis en la societat. Scholz distingeix la següent tipologia de cooperatives de plataforma ja en funcionament:
- Plataformes d’intermediació laboral (com Loconomics, cooperativa de freelancers).
- Mercats de compravenda en línia de propietat cooperativa (com Fairmondo).
- Plataformes de propietat municipal (com MinuBnB o AllBnb, alternatives a Airbnb per a nínxols específics de mercat).
- Cooperatives de comunitats de «prosumers» que generen i accedeixen a continguts en plataformes compartides (com Stocksy, cooperativa d’arxius fotogràfics propietat d’artistes).
- Plataformes de treball recolzades per sindicats (entre elles nomena diversos casos lligats a serveis de taxi).
I dues modalitats encara en potència serien:
- Plataformes des de dins, vies d’organització i solidaritat entre usuaris i usuàries de plataformes corporatives.
- Plataformes com protocols, modalitats de solidaritat descentralitzades a través de compartir protocols entre iguals.
La lectura que Scholz proposa del cooperativisme de plataforma no es restringeix únicament al cooperativisme com a forma d’empresa, sinó que, de vegades, va més enllà. Apunta deu principis per al cooperativisme de plataforma: la propietat col·lectiva de la plataforma; el pagament decent i la seguretat de renda; la transparència i portabilitat de les dades; l’apreciació i el reconeixement del valor generat; les decisions col·lectives en el treball; un marc legal protector; la protecció transferible dels treballadors i la cobertura de les prestacions socials; la protecció davant de les conductes arbitràries en el sistema de ràting; el rebuig a l’excessiva vigilància en el lloc de treball, i, finalment, el dret dels treballadors a desconnectar. Finalment, l’autor remarca la necessitat no només de plataformes sota aquests principis, sinó també d’un ecosistema cooperatiu al voltant d’aquestes.
Desigualtats, només de classe?
Scholz destaca les desigualtats de classe, ingressos i formació, però, en la seva denúncia i caracterització de l’alternativa a l’economia col·laborativa corporativa, no hi són presents la resolució d’altres fonts de discriminació i desigualtat. Possiblement un dels punts més febles del treball, encara que habitual en la reflexió al voltant de l’economia col·laborativa o l’enfocament econòmic hegemònic, és la molt limitada perspectiva de gènere. El vincle i la dependència de l’economia col·laborativa respecte a l’economia domèstica i de les cures o la lectura feminista del fenomen són escassos. Així mateix, les referències a autors homes són predominants, amb notòries absències d’autores centrals en la matèria com ara Elinor Ostrom, en referència al procomú, o Tiziana Terranova, en relació amb el «treball gratis». També crida l’atenció la poca presència d’altres fonts de discriminació i desigualtat, com l’origen, la manca de sensibilitat mediambiental o les connexions de l’economia col·laborativa corporativa amb l’economia circular.
Economia col·laborativa: cooperativista vs. procomuna
La tradició procomuna no és una resposta a l’economia col·laborativa corporativa, sinó que la precedeix i la inspira. El procomú digital com a modalitat de producció col·laborativa entre iguals, amb el suport de plataformes digitals de propietat i gestió col·lectiva, que generen recursos generalment d’accés obert i/o públics, és anterior, tal com ho demostren casos com les comunitats de software lliure o Viquipèdia, Guifi.net o Goteo.org. Un procomú digital que ha vist com s’han anat succeint diverses onades d’innovació capitalista: des de la «Web 2.0» amb casos com YouTube i Facebook com a reacció a la crisi de les «punt com» l’any 2000 fins a l’economia col·laborativa amb exponents com Uber i Airbnb, com a reacció a la crisi del 2008. Ha adoptat el discurs i la modalitat de producció col·laborativa recolzada per plataformes digitals, però desentenent-se de la tecnologia lliure i transparent, del paper de la comunitat de creadors en la governança del procés, de la propietat col·lectiva del coneixement i de la distribució del valor generat entre els que contribueixen a crear-lo.
La tradició del procomú digital ha plantejat el repte de la sostenibilitat individual dels contribuïdors i contribuïdores al bé comú, posant precisament en pràctica i dissenyant possibles models, tal com ho va sistematitzar Philip Agrain en el seu llibre Sharing (2011). En el procomú hi ha una tensió entre la voluntat de mantenir el caràcter majoritàriament no mercantil de l’activitat, visibilitzant altres fonts de valor més enllà del monetari, i la necessitat de garantir ingressos a les persones que hi contribueixen.
L’estratègia de creació de cooperatives com a alternativa també hi ha estat present, i és freqüent en el món del software lliure. En el procomú digital, però, són més comunes les fundacions com a formes d’organització i estructura institucional. També s’ha apuntat la necessitat de crear subjectes jurídics que s’ajustin millor a la producció en xarxa de comunitats amb formes de pertinença molt variades, i que tendeixen a generar una lògica de «llei de potències» (on l’1% acostuma a generar gran part del contingut, mentre que un 9% hi contribueix esporàdicament, i un 90% hi participa passivament com a «audiència»). Un altre dels reptes del procomú digital és avançar cap a la descentralització, per a la qual les formes de pertinença del cooperativisme «tradicional» no semblen ajustar-se bé.
L’enfocament de Scholz se centra en la condició laboral de les persones que hi contribueixen i en la creació de cooperatives com a via per garantir la propietat. Sens dubte, temes centrals que deixen en segon pla aspectes importants del procomú digital. D’una banda, el coneixement obert, el coneixement com a bé comú, la dimensió propública de la producció col·laborativa, a partir de l’ús de llicències dels recursos (com les Creative Commons) que en garanteixen l’accés. I, d’altra banda, la tecnologia lliure –plataformes basades en software lliure– com a via de control col·lectiu dels mitjans de producció en un entorn digital.
La millor perspectiva per llegir Scholz és des de la pregunta de com integrar els aspectes en els quals ha sabut cridar l’atenció –el cooperativisme com a via per assegurar una governança democràtica de l’activitat econòmica i unes condicions de creació col·laborativa que respectin drets bàsics–, amb les virtuts d’altres processos, sigui el procomú digital –amb la importància de l’enfocament procomú i propúblic, i de la infraestructura lliure–, l’economia feminista o la circular. Per al desenvolupament d’una nova economia social, procomuna, humanista i ecològica.
Deixa un comentari