Escola d’humilitat o les noves profunditats

Emil Racovitza fent de bussejador a l’Observatori Oceanològic de Banyuls-sur-Mer, 1899 | Louis Boutan, Wikimedia Commons | Domini públic

La paraula sapiens significa ‘savi’ en llatí. Que aquest qualificatiu pugui aplicar-se de veritat als humans, però, encara no està decidit.

Jeremy Narby, Great Mistery

L’ego constitueix una curiosa construcció[1] mental en què convergeixen les aportacions de diverses disciplines psicològiques, i es manifesta com un concepte voluble que cada individu afaiçona segons la pròpia experiència. D’aquesta manera, doncs, la seva mesura o desmesura forma part del tens paisatge de la nostra convivència en societats multiculturals cada cop més complexes. Rere aquesta màscara que anomenem «ego» hi ha altres regions que resulten més difícils de gestionar, perquè per fer-ho calen virtuts poc freqüents en un món intensament competitiu, addicte a la hiperconnexió digital i a l’acceleració tecnològica. Mirem on mirem, però, si prioritzem l’emergència climàtica els desafiaments són eloqüents: estem immersos en unes «noves profunditats» conscients i inconscients que ens estan alterant dràsticament la visió del món, de la vida i de l’univers. Vegem alguns dels principals focus d’atenció, guiats per l’exploració de territoris per als quals encara no hi ha mapes definitius.

Un punt blau pàl·lid

El 14 de febrer del 1990, a sis mil milions de quilòmetres de la Terra, la sonda espacial Voyager 1 va fer una fotografia del nostre planeta que amb el temps s’ha convertit en una referència ineludible per a l’escola d’humilitat que ens cal en tots els àmbits de l’existència. Carl Sagan, el gran científic i divulgador americà, va dedicar a aquesta foto un text que sintetitza com pocs el nostre lloc en l’univers conegut, i que és part d’aquesta gran lliçó d’humilitat que totes les disciplines científiques haurien d’incloure com a ètica essencial, tal com sosté el mateix mètode científic. Encara que hi ha teories que són a bastament acceptades per l’evidència analítica i l’experimentació en què es basen, i que han assolit un gran consens, cap principi científic no pot considerar-se definitiu o absolut.

I, tanmateix, en aquest punt blau pàl·lid s’hi ha esdevingut tot el que la desaforada història humana ens ensenya sobre l’afany sense límits, la supèrbia antropocèntrica i els equívocs dels nostres antics paradigmes. Cada pas que hem fet en el descobriment del cel ha estat una cura d’humilitat, una nova presa de consciència sobre la inconcebible magnitud de l’espai sideral, amb tots els incomptables planetes, estrelles, galàxies, constel·lacions i forats negres que el poblen, així com la matèria i l’energia fosca. Tot el que no sabem, tot el que ignorem, malgrat que en sapiguem prou per redefinir un cop més el lloc que ocupem en el cosmos.

Aquesta nova profunditat multidimensional és molt recent. Un instant, de fet, en termes de temps profund.[2] El gir copernicà hauria d’haver erosionat els nostres proverbials antropocentrisme i antropomorfisme, i entrats en la tercera dècada del segle XXI no hauríem de tenir excuses per assumir que, com a planeta i com a espècie, no som el centre de res –menys del nostre propi destí, potser.

Assumir aquestes evidències no implica negar la nostra recerca mil·lenària d’una saviesa perenne, ni la necessitat de desxifrar els grans secrets de la vida i el món. És, al contrari, l’essència del coneixement científic, filosòfic i poètic, tal com l’han concebut els seus millors exponents. El seu caràcter fal·lible garanteix el seny epistemològic (i ontològic) contra els fonamentalismes i els fanatismes que alimenten les ideologies de l’odi, l’exclusió i la guerra.

La foto del Voyager 1 ens presenta, a més, una intensa paradoxa. D’una banda, ens ressitua dràsticament a la llum d’escales còsmiques i ens recorda la nostra petitesa. Alhora, però, és un estímul per encomanar l’astorament davant tot el que una volva de pols pot ocultar. La magnitud desmesurada de l’univers visible es contraposa amb la gran dansa invisible que la física quàntica ens revela sobre els components de la matèria.

Enigmes del que és visible i el que és invisible entrellaçats en una nova dimensió de la profunditat.

Mons abissals

El seu cos està folrat d’escates translúcides amb deformacions estranyes, com si l’haguessin emmotllat forces misterioses. Té uns ulls grocs i grossos que brillen en la fosca. L’efecte és hipnòtic i pertorbador. Té la boca plena d’ullals esmolats i desiguals, i està recobert d’una sèrie d’apèndixs lluminosos que emeten una claror blavosa i fantasmagòrica. És capaç d’aguantar pressions fins a cent cops superiors a les de la superfície. Els científics l’anomenen Melanocetus Johnsonii, peix abissal negre o diable negre. Va ser portada de la revista Time el juliol del 1995, i gairebé podria concebre’s com una criatura alienígena.

Tanmateix, aquest petit «monstre» no és sinó una dels centenars d’espècies que habiten les profunditats oceàniques: aquest territori vast, en bona part desconegut, que a la fossa de les Mariannes arriba a una profunditat màxima de 10.984 metres. A l’abisme marí hi conviuen calamars gegants, esquàlids juràssics, peixos vampir, crancs ieti, gambetes mantis, aranyes translúcides, pops elefant i meduses d’una bellesa inconcebible, tots adaptats a condicions extremes de pressió i manca de llum.

Melanocetus Johnsonii | Open Library | CC BY

La fauna i la flora abissals s’han estudiat des de fa dècades en exploracions pioneres com les d’Auguste Piccard (1960) –amb fites que encara no s’han superat–, o en la més recent de Five Deeps (2019), que estudiava les principals fosses marines dels cinc oceans. Un projecte d’objectius lloables orientats a la investigació rigorosa de la pell marina més profunda, aquesta zona de foscor intensa de la qual depenen més coses que no ens pensem. Són els ecosistemes abissals, que sostenen les espirals de la biodiversitat ascendent i influeixen en els corrents oceànics –que tenen, al seu torn, un paper decisiu en l’acceleració o l’atenuació del canvi climàtic.

L’estranya crida del món abissal va alimentar la ciència i l’art de les acaballes del segle XX, però ara disposem d’una quantitat ingent de publicacions científiques, articles de divulgació, documentals, pòdcasts, sèries televisives, ficcions especulatives, còmics i fils de Twitter (X) que reprodueixen el que les profunditats oceàniques ens revelen en un moment crucial per a la supervivència de la vida en un planeta que també podria anomenar-se Aigua.

Podem descobrir els dibuixos fascinants d’Ernest Haeckel, un dels pares de l’ecologia, o deixar volar la imaginació amb les il·lustracions d’artistes com Wayne Barlowe o Ryohei Hase; podem insistir en el caràcter visionari de Jules Verne; llegir Starfish, de Peter Watts, o endinsar-nos en la misteriosa àrea X creada per Jeff VanderMeer. I també podem retornar a les criatures ominoses d’H. P. Lovecraft, una referència ineludible de la literatura fantàstica més inquietant. Però potser tots els esforços per representar déus o entitats com Cthulhu, Dagon, els Deep Ones o els Elder Things no són prou per concebre el que reposa al fons dels oceans. Tot el que habita més enllà d’aquest llindar.

L’obsessió per la forma dels monstres que ens poblen l’inconscient és un reflex de les nostres pors més ocultes i, alhora, una porta per reinterpretar i reinventar la relació que tenim amb Gaia i les intel·ligències col·lectives com l’eixam, la colònia i el rusc.[3] En la novel·la Der Schwarm (‘El banc de peixos’), de Frank Schätzing, l’abisme pelàgic es converteix en un gran organisme «autoconscient» que adverteix la humanitat de l’immens poder que té per posar fi a l’explotació i la contaminació sistemàtiques dels oceans. I també obre una escletxa perquè la humilitat davant les coses desconegudes es reveli com una guia esperançada, empàtica i perseverant. Al cap i a la fi, hi ha un consens clar a l’hora d’acceptar que el que sabem dels fons marins és només una petita part de tot el que ens queda per conèixer.

L’inconscient profund

Creem sondes que viatgen més enllà del sistema solar i batiscafs sofisticats per explorar els mons abissals, i també disposem d’eines per continuar il·luminant les zones més fosques de la nostra psique. Profunditats interconnectades, l’última de les quals ens enfronta a una dimensió de la consciència i de la inconsciència que reclama una atenció especial. En aquesta escola d’humilitat psiconàutica, l’obra de Carl Gustav Jung [4] pot convertir-se en un far privilegiat.

Com se sap, Jung va tenir discrepàncies amb Sigmund Freud, el seu mentor i col·lega en l’estudi de la psicologia profunda. Si Freud pensava que l’energia psíquica s’orientava principalment a la sexualitat, Jung va eixamplar el concepte de libido per incloure-hi també una força eròtica decisiva en el creixement personal i espiritual. Aquest Eros transcendent el va menar a concebre un inconscient col·lectiu que conté patrons i símbols universals compartits per tota la humanitat. Els nostres somnis no només serien expressions de desitjos reprimits, com proposava Freud, sinó també missatges simbòlics de l’inconscient que revelen els aspectes més profunds de la psique, i en experimentar-los i interpretar-los ens guiarien en el procés d’individualització, orientat a acceptar les intenses forces oposades que ens habiten i intentar reconciliar-les per traçar un mapa més complet de l’ànima humana.

Al psicòleg suís també li devem la idea de sincronicitat: una coincidència significativa d’esdeveniments que no estan causalment relacionats però que poden resultar «proves» amb un significat simbòlic o psicològic determinant. Segons Jung, «les coses inesperades i inaudites són pròpies d’aquest món». L’absurditat o el sentit que la vida humana pugui tenir depenen d’una exploració cada cop més profunda de la nostra singularitat i la nostra ignorància. La humilitat psiconàutica de Jung és una referència contundent per continuar endinsant-nos en els enigmes de l’existència. I ho és tant per besllumar respostes a preguntes eternes com per meravellar-nos davant d’un viatge mil·lenari cap als estadis més evolucionats de la consciència. Heus aquí una profunditat que es vincula estretament amb les profunditats mencionades més amunt, i que hauríem de continuar conreant per admetre, com feia el mateix Jung, que no podem formar-nos-en un judici definitiu perquè el misteri de la vida i l’univers i el fenomen humà encara són massa fondos.