En què pensen els insectes

Com mantenir les abelles | Anna Botsford Comstock, Biodiversity Heritage Library | Domini públic

En l’obscuritat de la nit de l’11 al 12 de juny passat, unes quantes persones van aparcar un vehicle de càrrega en una propietat rural de Newquay dedicada a l’apicultura, al comtat de Cornualla, al Regne Unit. Ningú no els va veure ni arribar ni anar-se’n, però l’endemà les petjades fresques del vehicle sobre el terreny testimoniaven un robatori. Els intrusos s’havien endut cinc ruscos amb unes quatre-centes mil abelles.

En el moment d’escriure aquest article la policia encara no havia enxampat els lladres, però se sospitava que tenien experiència en l’apicultura, perquè heure-se-les amb abelles mentre se’n manipulen els ruscos demana perícia. A més, al cap de pocs dies un esdeveniment inesperat va apuntar la possibilitat que els culpables fossin habitants de la regió: les abelles robades havien començat a tornar al punt exacte de la finca del propietari on prèviament hi havia hagut els ruscos, cosa que provava que els lladres no se’ls havien endut gaire lluny.

Aquest esdeveniment policial va despertar interès –modestament, cal dir-ho– més enllà dels mitjans locals, perquè deixa entreveure que els insectes són més sofisticats del que solem concedir-los a primera vista. La complexitat conductual de les abelles no és, però, cap novetat per a la ciència. Karl von Fritz va rebre el premi Nobel de Fisiologia i Medicina el 1973 –compartit amb Konrad Lorenz i Nikolaas Tinbergen– pels seus estudis, que van revelar una de les habilitats de comunicació animal més impressionants i sofisticades de tota la naturalesa.

Quan una abella obrera surt a buscar aliment i troba una bona font de nèctar, torna al rusc per compartir la informació amb les altres obreres. Es tracta de la famosa «dansa de les abelles», una sèrie de moviments elaborats que codifiquen tant la direcció en què hi ha les flors com la distància que cal recórrer per trobar-les.

D’exemples de comunicació entre animals n’hi ha a cabassades. El que crida més l’atenció de la dansa de les abelles és la seva naturalesa simbòlica. Pel que sabem, el crit agut de la marmota només alerta les seves companyes, no els indica que «hi ha un depredador uns cinc-cents metres al sud-oest». Les abelles, en canvi, sí que fan una cosa equivalent quan dansen. Però abans d’emocionar-nos amb la proesa convé que ens demanem si, durant el procés de «lectura» de la dansa, el cervell de l’abella fa alguna cosa més a part d’activar un algoritme biològic, mancat de subjectivitat i semblant a la programació d’un ordinador. Randolf Menzel, un neurobiòleg de la Universitat Lliure de Berlín, va voler investigar-ho, i el que va descobrir en aquests insectes pot interpretar-se com un procés mental amb tots els ets i uts.

Com es pot trobar el camí cap a casa

En un article del 2014 publicat al Proceedings of the National Academy of Sciences, Menzel i els seus col·legues afirmaven que les abelles, com els mamífers, poden trobar el camí cap a casa després de comparar les pistes de l’entorn amb els punts de referència d’un mapa mental de la zona del rusc que han memoritzat prèviament en vols exploratoris. Per fer l’experiment, van fer servir abelles que havien trobat una font de nèctar i es disposaven a tornar al rusc. En comptes de deixar que hi anessin, les van capturar en una capsa fosca i les van alliberar en un lloc diferent, a centenars de metres de distància. Allà, els insectes van començar a fer vols breus d’exploració i a retornar al punt d’alliberament. Després, com si s’orientessin en reconèixer la zona, volaven directament al rusc.

Certs insectes socials són capaços de creacions més que sorprenents. L’enginyeria dels tèrmits, que dissenyen túnels per refredar l’aire, és un exemple clàssic d’una intel·ligència col·lectiva que emergeix a partir de regles senzilles, executades robòticament per individus que han estat programats amb aquest fi. Però la mena d’intel·ligència demostrada en l’experiment de Menzel prova que també poden ser intel·ligents individualment. Un altre científic destacat en el camp de la intel·ligència dels insectes, Lars Chittka, de la Queen Mary University of London, va dissenyar un experiment que prova fins on pot arribar la capacitat d’aprenentatge dels abellots.

El primer pas de la investigació ja era vistós per si sol, i el podríem descriure hiperbòlicament com ensenyar-los a jugar a golf. En termes científics i més mesurats, es tractava d’un cas de condicionament operant: van entrenar uns abellots perquè portessin una pilota a un forat que hi havia al centre d’una plataforma. Els que ho aconseguien rebien una recompensa d’aigua ensucrada que reforçava la conducta apresa. Però l’experiment encara es feia més interessant amb els abellots que no aprenien a introduir la pilota al forat. En aquest cas, els investigadors hi intervenien amb un abellot de plàstic que reproduïa la conducta que volien obtenir, i els alumnes aprenien la lliçó del seu mestre inanimat. A més, com més cops repetien la tasca, més ràpid la feien.

En una segona fase de l’experiment es van fer servir tres boles. Les dues més properes al forat estaven immobilitzades, perquè l’abellot aprengués a moure només la més llunyana. Un cop entrenat, l’insecte ensenyava la tasca a altres individus inexperts, però en aquell moment les boles més properes al forat ja no estaven bloquejades. Aleshores, els novells s’adonaven ràpidament que podien manipular una altra bola més propera al forat per obtenir la recompensa.

A l’article publicat a Science el 2017, Chittka i els seus companys asseguren que el tipus de situació plantejada en aquest experiment difereix força de les que els abellots troben en plena natura, i demostra un nivell de flexibilitat cognitiva sense precedents en un insecte. En altres experiments de Chittka s’ha pogut comprovar que les abelles són capaces d’aprendre a comptar i fins i tot de memoritzar cares humanes.

Ales perquè la ment voli

De Copèrnic a Darwin, hem après a ser més humils, però encara ens agrada mesurar en centímetres cúbics l’orgull de ser humans. 1200 cm³ d’orgull, aproximadament, és el que ens cap al cervell. Però les habilitats que la selecció natural ha empaquetat al cervell de les abelles, dotze mil cops més petit que el nostre, són sorprenents. Una explicació possible per a l’origen d’aquestes capacitats es pot trobar en les ales.

L’aparició de les ales va requerir ampliar les capacitats cerebrals per controlar el vol i integrar entrades sensorials diverses, de manera que l’insecte pogués fer front a un entorn més ampli i tridimensional.

Si bé sembla que les abelles i altres pol·linitzadors ostentin el tron dels insectes més intel·ligents, la gran majoria de cuques són capaces, en major o menor mesura, de modificar el comportament en funció de l’experiència prèvia. Els insectes poden aprendre a associar certs estímuls amb resultats nocius, com ara descàrregues elèctriques, o —més rellevant en el món natural— amb sabors desagradables. Fins i tot les preferències innates per determinades aromes que assenyalen aliments es poden modificar amb l’experiència. Un cert grau de l’aprenentatge es pot donar, fins i tot, fora del cervell, en ganglis aïllats: una panerola decapitada pot aprendre a mantenir una pota flexionada per evitar descàrregues elèctriques.

En el viatge científic a la ment dels insectes, també s’ha indagat en qüestions que van més enllà de la seva intel·ligència. Un exemple que desferma polèmiques tant dins com fora del circuit acadèmic són les investigacions que intenten determinar si els insectes tenen emocions.

Al llibre The Book of Minds: How to Understand Ourselves and Other Beings, from Animals to Aliens, recentment publicat, el divulgador científic Philip Ball apuntava que tendim a fer interpretacions antropomòrfiques del comportament que mostren animals «carismàtics» com els ximpanzés o els dofins. Alhora, solem resistir-nos dogmàticament a mirar d’aquesta manera les criatures menys dotades de trets que atreuen la nostra empatia, com els insectes.

Els estudis científics sobre la ment dels insectes intenten aportar pistes sense el biaix de les nostres afinitats amb determinades idees o de les nostres empaties. Però en última instància, com també assenyala Ball recordant la vigència del dubte cartesià, només podem inferir l’existència d’altres ments per analogia amb la nostra. No és un camí segur, però tampoc descabellat: al capdavall, tots som fills de la selecció natural.