A La situació del món 2015, la publicació insígnia del Worldwatch Institute, diversos experts exploren les amenaces ocultes a la sostenibilitat i la manera d’abordar-les, amb l’objectiu d’aclarir uns desafiaments que ja no ens podem permetre el luxe d’ignorar. Gràcies a Island Press i Icaria Editorial, presentem en exclusiva un fragment de la introducció a aquest informe, que al setembre es publica en castellà.
Creiem que entenem el mal que estem causant a la natura: contaminació, escassetat d’aigua, escalfament global… Però aquests problemes són només la punta de l’iceberg. Qüestions més profundes inclouen la inseguretat alimentària, els actius financers drenats del valor per danys al medi ambient i un ràpid augment de les malalties d’origen animal. Aquests i altres problemes es troben entre les conseqüències declarades d’un sistema mundial que no sembla sostenible a llarg termini.
La humanitat està trigant de manera desmesurada a acceptar la realitat creixent d’un clima desestabilitzat. Si bé científics i altres persones aporten constantment informació sobre les seves probables repercussions, com la pujada del nivell del mar, sequeres, inundacions, temporals violents, alguns dels seus efectes es continuen sense detectar o se’n subestima la importància. En els capítols següents analitzem diversos d’aquests reptes, que no només concerneixen les mateixes dinàmiques ambientals, sinó també les seves repercussions en l’àmbit social, econòmic i polític.
Energia, deute i fi del creixement
Les economies pròsperes i la cultura del creixement que les nacions industrialitzades assumeixen com una cosa normal, i a les quals aspiren les altres nacions, es basen en l’energia barata (principalment fòssil). Però, com s’explica en el capítol 2, ja hem explotat els jaciments energètics de més fàcil extracció, de manera que continuar impulsant el creixement continu requereix quantitats creixents d’energia i d’inversió, furtant recursos a les altres activitats. A més, els milers d’«esclaus» energètics que treballen per a nosaltres es troben a la corda fluixa: l’energia ha de costar prou per generar guanys per als productors, però ha de ser prou barata per resultar assequible per als consumidors. Com més pugin els preus per fer rendible la producció, més probable serà que es generi una situació de reducció de la demanda, malestar econòmic i endeutament creixent.
Frenar el creixement
El creixement econòmic és el causant d’una majoria dels problemes ambientals i ha generat un món on les activitats humanes han crescut massa perquè el planeta pugui les pugui allotjar de manera sostenible. Els boscos estan sent arrasats, s’assequen els rius, s’extingeixen les espècies i els éssers humans estan canviant el clima, tot plegat impulsat per l’afany de creixement. Poques persones reconeixen, però, que hem d’abandonar el creixement com a objectiu nacional. El creixement es considera de manera generalitzada com una cosa inevitable i indispensable, encara que fa escassament 50 anys que va començar a formar part de les polítiques nacionals. Per sort, com sostenen els autors del capítol 3, és possible el canvi cap a una economia que no estigui impulsada pel creixement del flux de materials, però que continuï oferint una ocupació adequada i redueixi les desigualtats i l’impacte ambiental.
Actius immobilitzats
Continuar invertint en un sistema energètic basat en els combustibles fòssils –i especialment en formes d’«energia extrema» com les sorres bituminoses, els dipòsits de petroli de l’Àrtic, el petroli i el gas d’esquist i la mineria de carbó que arrasa muntanyes– conduirà les societats a un atzucac. Els científics adverteixen que la major part dels recursos provats de combustibles fòssils mai no es podran tocar si el món vol evitar un canvi climàtic desbocat. Prolongar aquest tipus d’inversions –amb la qual cosa s’eixampla la «bombolla» del carboni– exposa a riscos incalculables no només les empreses d’energia i els exportadors de combustibles fòssils, sinó també els fons de pensió, les autoritats municipals i altres entitats que inverteixen en aquest tipus d’empreses esperant retorns financers a llarg termini, que és el problema que s’analitza al capítol 4. En absència de polítiques alternatives, el món es pot enfrontar a una tria amarga entre el caos climàtic i la fatalitat econòmica.
Disminució de les collites
La pèrdua o degradació de recursos clau per a l’agricultura –especialment els sòls, les aigües i un clima estable– està generant un sistema agrícola mundial on el subministrament d’aliments bàsics per a un nombre creixent de països depèn dels mercats internacionals. En el capítol 5 s’exposa que una estratègia d’importació d’aliments redueix en nombrosos països la pressió sobre els recursos agrícoles, especialment l’aigua, però també els fa més vulnerables a les pertorbacions de proveïment ocasionades per males collites, manipulació política i altres factors que s’escapen del seu control.
Declivi dels oceans
Una majoria d’éssers humans té una relació distant amb els oceans, però la seva situació influeix profundament en la nostra existència. I aquesta situació és cada vegada més desesperada. La sobrepesca està comprometent la capacitat dels oceans per subministrar la proteïna de la qual depenen uns 3.000 milions de persones. Les aigües oceàniques constitueixen, a més, un important embornal de les emissions de carboni provocades per l’home i de la calor que aquestes retenen a l’atmosfera, però és possible que el ritme d’absorció de calor i d’emissions s’estigui alentint. L’absorció de carboni està canviant, a més, l’acidesa de les aigües, cosa que amenaça la supervivència d’organismes marins vitals i fins i tot fa perillar la mateixa xarxa tròfica marina. En el capítol 6 s’analitzen aquests perills.
Canvis a l’Àrtic
L’Àrtic és un aparador dels efectes del canvi climàtic, especialment per l’alarmant descens estival dels gels marins i els seus efectes de realimentació positiva per a l’escalfament. La regió constitueix, així mateix, un motiu de disputa, a mesura que l’expansió de les aigües lliures facilita l’accés al petroli i altres recursos, molt atractius per als països riberencs. Com analitza el capítol 7, la lluita dels pobles àrtics per garantir que es mantingui a les seves mans el destí de la regió que ells consideren la seva llar, i no a mercè de la gent del sud que aspira a imposar les seves pròpies prioritats polítiques, passa gairebé desapercebuda.
Malalties emergents d’origen animal
Les activitats humanes alteren els sistemes ecològics arreu del món, amb la qual cosa fan augmentar la probabilitat de propagació de malalties infeccioses dels animals a l’ésser humà, com ja ha passat amb el virus de l’Ebola i de la sida. Els científics estimen que més del 60% de les 400 noves malalties infeccioses humanes que han aparegut en els últims 70 anys són d’origen animal. I aquesta amenaça augmenta a mesura que canvis en els usos del sòl posen en contacte poblacions humanes i animals, que s’intensifica la ramaderia i que s’incrementa la utilització d’antibiòtics en la cria de bestiar. En el capítol 8 s’afirma que, tot i la creixent atenció dedicada a pandèmies de gran notorietat com l’Ebola, ni els governs ni la gent no són conscients que aquest tipus de brots són els símptomes d’un problema sistèmic, global.
Emigrants climàtics
Finalment, els desplaçaments de població a causa del canvi climàtic i altres esdeveniments ambientals adversos podrien soscavar el teixit social de les societats afectades, i desencadenar una competència creixent pels recursos, l’ocupació i els serveis socials a les zones receptores. La rapidesa, direcció i extensió d’aquests moviments poblacionals continuen sent en gran mesura avui dia simples conjectures, però podrien tenir conseqüències econòmiques i polítiques profundament desestabilitzadores en el futur. El capítol 9 sosté que adoptar mesures d’adaptació a temps –incloent-hi el suport a emigrants com també als que no tenen recursos per traslladar-se– pot ajudar les persones, i les societats en general, a afrontar les repercussions d’un clima canviant.
Conclusió
L’enginy humà ha creat societats tècnicament avançades i ha maximitzat la producció de béns i serveis. Els nostres sistemes econòmics estan programats per esprémer un volum creixent de recursos d’un planeta cada vegada més amenaçat –bé sigui més petroli i gas procedent de jaciments subterranis, més llet de les vaques, o més excedents econòmics de la força laboral humana. Tot i que el debat sobre els sistemes polítics tot sovint gira al voltant de nobles idees com la llibertat, la democràcia i les diferents formes de representació, en el fons estan dissenyades per donar suport al procés de maximitzar els fluxos d’energia i de materials.
Però això s’ha aconseguit a costa d’afeblir la diversitat biològica i de comprometre els sistemes naturals, i és el resultat d’una sèrie relativament petita de factors i circumstàncies, que van des de les condicions naturals fins a les institucions humanes. No obstant això, aquestes circumstàncies podrien ser esborrades de cop algun dia per les greus commocions que comporta un clima desestabilitzat, cosa que posa en qüestió no ja la capacitat de les societats de prosperar, sinó d’adaptar-se i possiblement fins i tot de sobreviure. Això és particularment cert si les societats no reconeixen oportunament les amenaces ocultes.
Podria passar que els mateixos pilars de l’èxit contemporani –entre d’altres l’alt grau d’especialització, la complexitat, les múltiples interrelacions– resultin ser el taló d’Aquil·les de la humanitat. L’especialització funciona bé únicament dins de determinats paràmetres estrictament controlats, però pot resultar inútil en circumstàncies canviants. La complexitat i les interrelacions multipliquen les fortaleses i els avantatges d’un sistema viable, però també fan que sigui vulnerable a una successió ràpida d’impactes desestabilitzadors amb efectes en cascada. Aquest tipus de sistema altament productiu té en realitat una baixa resiliència a causa que centra la seva atenció constantment a reduir qualsevol amplitud o redundància –precisament les característiques que permeten que es materialitzi la resiliència. L’autor Thomas Homer-Dixon cita un destacat ecologista canadenc, Buzz Holling, que ha advertit que com més prolongat sigui el lligam d’un sistema a una trajectòria insostenible de creixement, «serà més vulnerable, i més gran i dramàtic el seu col·lapse». [1]
Vist a través d’aquesta lent més àmplia, resulta evident que el repte de la humanitat no s’assembla gens ni mica en els nostres dies al de les dècades dels seixanta i setanta, quan desenvolupar tecnologies de reducció de la contaminació i disminuir el grau de malbaratament dels recursos oferia una resposta més o menys adequada als problemes més urgents d’aquell moment. El món necessita ara adoptar solucions que transformin de manera fonamental el sistema sencer de producció i consum, que facin avançar les societats d’una situació excedentària a una d’escassetat en energia i materials, i que desenvolupin la previsió necessària per detectar les amenaces a la sostenibilitat que encara estan ocultes. Això excedeix de bon tros l’àmbit de les adaptacions tècniques, i exigeix en canvi una enginyeria social, econòmica i política a gran escala, en un esforç per crear els fonaments d’una civilització humana més sostenible.
Extret de La situació del món 2015 per el Worldwatch Institute. Copyright ©2015 The Worldwatch Institute. Icaria Editorial, Barcelona, España.
[1] Thomas Homer-Dixon, The Upside of Down: Catastrophe, Creativity, and the Renewal of Civilization (Washington, DC: Island Press, 2006), 253. Vegeu també la discussió de Homer-Dixon’s en el capítol 9 del seu llibre per a una anàlisi ampliada dels cicles de creixement, col·lapse, regeneració i nou creixement en el context dels sistemes forestals. Característiques similars es poden observar en les societats humanes.
Deixa un comentari