«Adult only»: un jacuzzi a l’habitació o com defugir la vida seriosa

La piscina del Raleigh Hotel, a Miami Beach. Florida, 1941 | Gottscho-Schleisner, Inc., Library of Congress | Domini públic

Corren uns temps d’allò més barrocs en el món del mobiliari d’exteriors. Una gandula ja no és senzillament una gandula. Una gandula també pot ser un llit balinès de més de dos metres i mig d’ample, amb espai per a quatre o cinc persones amb un índex de massa corporal baix. També pot ser una otomana de formes orgàniques, escamarlada com una eruga golafre. Hi ha hamaques en forma d’essa, fetes d’un sol traç, com un swish que et convida a descansar en comptes de córrer. N’hi ha amb reminiscències de la Polinèsia o de la Riviera Maya; n’hi ha d’estudiadament austeres, com si fossin cadires d’una guingueta de platja australiana; n’hi ha de decadents com el boudoir d’una senyora francesa en un saló del segle XVIII.

En les excursions que faig per webs d’hotels –un vici solitari com qualsevol altre– he vist coses que no us imaginaríeu. Gandules amb para-sol integrat que recorden aquelles culleres que es van posar de moda en els casoris a principi dels dos mil per xarrupar trenta grams de tàrtar de gamba; reclinatoris que pretenen sorgir de la mateixa fusta, com si un nàufrag manetes s’hagués entretingut a tallar-los allà mateix, en un tronc, fent servir una navalla multiusos. Aquestes últimes solen col·locar-se a prop de l’aigua, perquè el peu no trigui gaire a refrescar-se.

I totes aquestes menes d’hamaques, totes aquestes opcions d’horitzontalitat a l’aire lliure, es reuneixen sempre en un mateix lloc: en un hotel adult only. O en el seu parent, l’hotel adult friendly. Hi ha un codi estètic prou clar per a aquests establiments, que passa per les superfícies blanques –mig casa eivissenca, mig clínica ginecològica privada–, si bé el sector ha crescut tant al llarg dels últims anys que ja hi ha adults only de molts preus i molts estils, incloent-hi el rustic chic, que es complau en la fusta clara. Tinguin l’estètica que tinguin, però, el que és clar és que al seu entorn hi haurà com a mínim dues opcions diferents d’hamaca. I si és un establiment urbà i les hamaques només caben al rooftop, doncs s’hi encabeixen i llestos. L’hamaca és innegociable. L’hamaca és fonamental. ¿Per què redimonis aniria a un adult only, algú, si no és per dir-se a si mateix: «he estat en una hamaca»?

Aquesta mena d’hotels també són consubstancials amb el concepte de jacuzzi, o amb alguna mena de banyera que pugui acollir una parella. De fet, quan busques «hotels adult only» a Google, la principal cerca que s’hi associa és «hotels adult only amb jacuzzi a l’habitació». Alguns dels primers establiments hotelers que van incloure banyeres d’hidromassatge a l’habitació van ser els anomenats «hotels de l’amor» de les muntanyes Pocono, a Pennsilvània. Com que quedaven relativament a prop de Boston, Philadelphia i altres ciutats de l’est, durant els cinquanta i els seixanta les Pocono es van posar de moda com a destí de lluna de mel als Estats Units. Per satisfer aquesta demanda, van sorgir petits love shacks que es moblaven d’acord amb les fantasies eroticofestives de l’època, que oscil·laven entre el primer Playboy i un número de musical de la Metro: jacuzzis en forma de cor, llits rodons, banyeres en forma de copa de xampany, xemeneia a l’habitació i, per als més arriscats, miralls al sostre i un servei d’habitacions vint-i-quatre hores que oferia xocolata, escumós i maduixes amb nata.

Una noia prenent el Sol en una cadira amb suports flotants per a begudes i accessoris per a la taula de joc. 1961 | Bob Sandberg, Shorpy

Aquells hotels de les Pocono, i els que van sorgir al llarg dels setanta al Carib i la Riviera Maya mexicana, no es coneixien com a adults only sinó com a couples only. La distinció ha desaparegut, perquè amb prou feines hi ha hotels que es defineixin com a «només per a parelles», i perquè, de fet, en els hotels que són només per a adults hi van molt majoritàriament parelles, tant gais com heterosexuals. Gairebé a ningú no se li acut reservar-los per a unes vacances en solitari o en grup, perquè en els establiments només per a adults tot està pensat per posar-hi en pràctica una idea molt particular de l’adultesa, que l’escriptora Jane Smiley va definir brillantment com «l’edat del desconsol»: la idea de l’adultesa que podria tenir un nen d’onze anys amb la imaginació sobreescalfada, més que no pas la d’una persona familiaritzada amb el concepte d’impostos municipals.

A Tenerife hi ha un hotel adults only que ofereix la possibilitat d’esmorzar amb una safata flotant a la piscina –una infinity pool, per descomptat–. Com que és un esmorzar temàtic canari, que inclou coquetes de plàtan, tàrtar de tomàquet i alvocat i truita de patates i moniato amb mojo, no sembla que l’opció requereixi untar mantega en una torrada des d’un matalàs inflable, cosa que és una autèntica sort, perquè semblaria una activitat que demanaria una destresa i una coordinació ull-mà a l’abast de molt pocs adults. Com a persona especialment maldestra, això de servir el cafè amb llet tot surant en una piscina no vull ni pensar-ho.

La indústria hotelera, amenaçada per la popularitat dels lloguers vacacionals, ha de dedicar esforços extra a pensar en amenitats com aquesta, que li facin guanyar avantatge competitiu, si bé en general l’oferta dels adults only passa per les nits amb espectacle en hotels tot-inclòs, els massatges i tractaments de tota mena –el massatge per a parelles en lliteres veïnes és tot un clàssic. Si pot ser, amb vistes al mar– i els restaurants temàtics.

A més del jacuzzi a l’habitació, una altra cerca molt habitual a Google és: «què passa als complexos turístics només per a adults?» i «¿els complexos turístics només per a adults són nudistes?». Un cop més, és com si fos un nen d’onze anys qui fes aquesta mena de preguntes. Detecta una kinkiness, una frenesia, però necessita que algú li aclareixi què passa exactament a la vora d’aquestes piscines infinites. Encara que hi hagi certs dubtes –«adults only significat», es demanen també, sense gaire més embuts, un bon nombre d’usuaris de Google–, que el sector hagi aconseguit traslladar aquesta idea vagament risqué a tot el producte és, en realitat, un triomf del branding, perquè en el fons és una fantasia molt elaborada, com aquell complex turístic de Groenlandia en el qual se suposa que viu el pare Noel.

Superficialment, els hotels que són només per a adults serveixen en safata (flotant) als clients la possibilitat de no conviure amb criatures durant uns quants dies. Ni les pròpies, si en tenen, ni les dels altres, de manera que per allà no hi rondin persones petitetes i dependents que exigeixin Cornettos i portin maniguets a la piscina i fumin enlaire la fabulació que ha costat tant de construir. Implícitament, també els prometen un món sense ancians, si bé l’únic cop que m’he allotjat –no facin preguntes– en un hotel qualificat d’adult only, a la localitat maresmenca de Santa Susanna, la mitjana d’edat superava la setantena, i hi havia un aparcament de cadires de rodes motoritzades davant del bufet lliure d’esmorzar a disposició dels clients.

Bugaderia. Örebro, Suècia, 1965 | Örebro läns museum | Domini públic

En veritat, el que ofereixen, almenys en les versions més sofisticades –finques de gespa immaculada i fantasies selvàtiques a la vora del mar–, és dotar la paraula adult d’un significat que durant uns quants dies s’allunyi tant com pugui de l’adulting, aquell verb tan irritant que va canviar de significat a mitjan de la dècada passada. En efecte, als vuitanta, segons registra l’entrada etimològica del diccionari Merriam Webster, el verb to adult es feia servir (més aviat poc) per referir-se al fet de cometre adulteri. Ja a les acaballes dels noranta va començar a fer-se servir en anglès –una llengua sempre més plàstica i oberta al neologisme– amb la idea de «fer més adult». Es parlava, per exemple, d’adulting les sales de cinema amb butaques amples i opcions de menjar. El 2013, la periodista Kelly Williams Brown va publicar un llibre titulat Adulting: How to Become a Grown-up in 468 Easy(ish),  en el qual recollia entrades del seu blog (el llibre-basat-en-un-blog, tota una altra relíquia de l’època). En aquesta obra, el significat de la paraula ja estava tipificat tal com s’empra ara. Segons el mateix Merriam Webster, seria «comportar-se com un adult, específicament a l’hora de fer coses, sovint quotidianes, que s’espera que faci un adult. Això inclou activitats com tenir feina i viure de manera independent, però també dur la roba a la tintoreria i pensar a recollir-la, demanar cita al dentista i acudir-hi, registrar un cotxe o treure les males herbes del jardí».

Noti’s que la definició inclou paraules com ara feina, tintoreria, dentista, cotxe i jardí. La fantasia de propietat que planteja el diccionari s’assembla a aquells mems que comparen el que fa una persona amb vint-i-cinc o trenta anys i el que feien els seus pares a la mateixa edat, i el resultat és que, màgicament, els pares sempre tenen a nom propi unes quantes cases i uns quants vehicles.

El llibre de Kelly Williams Brown que va sostenir la idea d’adulting per als millennials –un terme que aleshores els mitjans encara feien servir com a sinònim de «joves»– era una barreja de consells pràctics com ara «canvia les rodes del cotxe abans que es facin malbé» (un cop més, ¿de quin cotxe?) o bé «neteja mensualment els prestatges de la nevera», i altres consells d’interacció social, com ara «no tractis els teus amics com si fossin terapeutes gratuïts» o «aprèn a parlar de vaguetats amb els veïns». El vertical The Cut va entrevistar l’autora fa uns quants mesos, a propòsit dels deu anys de la publicació del llibre, que va tenir un èxit notable i es va convertir, segons l’article, en una part essencial del «zeitgeist de l’era Obama», quan els mitjans van començar a parlar de com ho havien de fer, els joves, per assolir el que els boomers havien dilapidat. Escriure un llibre sobre com s’ha de ser adult va permetre a l’autora d’entrar en l’edat adulta per la porta principal: amb un contracte amb la productora de J. J. Abrams per convertir l’assaig en una sèrie, amb gires de conferències i amb la mena d’esclat mediàtic que assoleixen els autors d’un fenomen pop. El 2017 va publicar-ne una edició ampliada, encara amb més passos per esdevenir un adult: 536, ni més ni menys.

Aplicar-se a si mateixa aquells consells, o com a mínim intentar-ho, no va salvar Kelly Williams Brown del fat inevitable. Va patir, segons la seva mateixa confessió, «una ensulsiada catastròfica del jo». Ho resumeix així: «Em vaig divorciar, Trump va ser escollit president, em vaig trencar el colze i em vaig fracturar l’espatlla, el meu pare va agafar càncer, la meva àvia es va morir, el meu gat es va morir, vaig caure en una depressió profunda i vaig fer un quiet quitting de la feina com la noia de l’adulting.» Per postres, la mateixa premissa que havia venut –que seguint aquells cinc-cents passos i escaig hom es desbrossava el camí cap a una vida estable i feliç– semblava que feia aigües. «Quan em passaven coses dolentes, i me’n van passar, es convertien en una capa afegida. Si demanava ajuda i admetia que no estava bé, ¿llavors allò anul·lava l’eix central de la meva carrera?», es demana.

De tan òbvia, la paràbola és gairebé grollera: mentre intentava definir l’adultesa, li va sobrevenir l’adultesa. I va ser pitjor del que es temia. Williams Brown diu que si ara escrivís el llibre hi inclouria un capítol dedicat a com, en l’edat del desconsol, «tires endavant, fins i tot quan des del més profund del teu jo sents que no pots». Tot plegat, doncs, una definició d’adulting més depriment però també més ajustada a la realitat que allò de portar una camisa neta i planxada en una entrevista de feina i no deixar la declaració de la renda per a l’última setmana, encara que també menys fantàstica que un esmorzar en una infinity pool.