Nous Públics

Sessió I+C+i Multiplataformes. CCCB. 16 de març de 2010.

El debat de la sessió I+C+i: Multiplataformes no només es va poder seguir de forma presencial, també va ser retransmès en directe per vídeo streaming i per Twitter. Ens trobem davant de públics virtuals, el pes de les quals creix cada dia i ja comença a ser tant o més important que el públic tradicional. A continuació volem fer una petita reflexió sobre com es poden analitzar aquests nous públics basant-nos en l’experiència de l’última sessió I+C+i.

La xarxa ens proporciona dades molt fiables i objectives sobre els públics. Segons les mètriques d’Ustream (servei amb que es va realitzar l’emissió en streaming) el debat va ser seguit en directe per 99 persones. Aquests usuaris van veure un total de 79 hores de vídeo. També sabem que la mitjana d’usuaris connectats a la vegada va ser de 31. Però amb aquestes dades no podem saber quin gruix de gent va seguir tot el debat i quins usuaris només va mirar-lo uns pocs minuts. I és que si bé Internet ens ofereix molta informació, també ens impossibilita o ens fa extremadament difícil aconseguir-ne d’altra. En el cas que ens pertoca i amb les dades que tenim podríem extreure que una minoria d’entre 20 i 25 persones van seguir la major part del debat (i per tant van consumir la major part de les 79 hores de vídeo reproduït) mentre que la resta d’usuaris van seguir-lo durant poca estona.

En el cas de Twitter la dualitat entre les dades que tenim i les que no podem saber es fa més patent encara. Podem saber quanta gent ha participat amb algun comentari. Es van publicar 163 missatges amb l’etiqueta #multiplat. Però se’ns fa impossible saber quans missatges relacionats amb la conferència es van publicar sense aquesta etiqueta. A la vegada, tampoc podem saber quanta gent ha llegit realment aquests missatges. De fet, no podem saber ni a qui han arribat finalment aquests missatges per mitjà de retweets. I això ens porta a un altra característica dels nous públics: la impossibilitat de controlar l’expansió de la nostra informació a través de la xarxa, i per tant, de saber la seva repercussió total.

És en el format blog on potser tenim més control sobre els públics. Segons Google Analitycs, 270 usuaris van visitar el blog d’I+C+i el dia de la sessió Multiplataformes, mentre que la mitjana d’accessos diaris a aquest web durant l’any 2009 va ser de 28. De rebot, el blog ens posa d’evidència la importància de les xarxes socials en la difusió de continguts. Un 15% dels usuaris que van accedir al blog I+C+i durant aquest dia ho van fer des de Twitter i un altre 15% ho va fer des de Facebook. Ens és impossible obtenir dades dels públics un cop la nostra informació surt dels canals que controlem, però si que podem tenir una visió general de com aquesta expansió provoca una reentrada d’usuaris als nostres canals.

En definitiva, aquestes dades ens permeten descobrir nous comportaments dels nous públics. Internet afavoreix la deslocalització i la atemporalitat. És evident que molta de la gent que va seguir el debat per streaming o Twitter no hagués pogut estar al CCCB el dia 16 per seguir-lo en viu. Tot i això, només el 25% d’usuaris que van entrar al blog el dia 16 eren de fora de Barcelona. Per tant, encara que el es pugui seguir el debat des de qualsevol punt del món, el factor local continua sent molt important. El fet que els continguts també es puguin consultar en qualsevol moment afecta a que els pugui veure més gent, alguns dels vídeos que I+C+i té penjats a Blip.tv superen les 300 reproduccions, el que supera el nombre de gent que pot assistir a les sessions presencials. A més, també provoca una major segmentació dels continguts, a diferencia d’una conferència presencial no cal veure els vídeos de tots els ponents, podem accedir directament al que ens interessa.

Finalment, aquestes nous públics també comporten noves maneres de participació, ja sigui en directe per Twitter o posteriorment per mitjà del blog. I això lliga directament amb el tema de la sessió Multiplataformes. Les diferents vies a través de les quals els públics poden arribar a la nostra informació no són només diferents finestres amb un mateix contingut, sinó que cadascuna ofereix un valor afegit, ja sigui la deslocalització que permet l’streaming, la possibilitat de síntesis i participació de Twitter o l’aprofundiment en la reflexió del blog.