Dossier La crida a la participació Premi Internacional a la Innovació Cultural

Públics en acció

Crònica del taller «Públics en Acció» que va tenir lloc a les jornades d’activitats organitzades al voltant del lliurament del Premi a la Innovació Cultural.

Cursa de noies, 1908-1913, Canadà.

Cursa de noies, 1908-1913, Canadà. Font: Library and Archives Canada.

Amb motiu del seu vintè aniversari, el CCCB va convocar el Premi Internacional a la Innovació Cultural. Aquesta edició va estar centrada en el concepte de públics. Després d’analitzar més d’un centenar de propostes rebudes, s’hi van observar algunes constants comunes: permeabilitat, comunicació i mobilitat. Aquests van ser els eixos que van articular el taller «Públics en Acció» que va tenir lloc a les jornades d’activitats organitzades al voltant del lliurament del premi. Ha quedat clar que el públic ha deixat de ser un ens passiu per passar a ser participatiu i, alhora, complex i fragmentari.

Fa més de sis anys que des del CCCBLab es treballa i s’explora el món del públic participant, en el seu moment el 2.0, després la tendència co-, el prosumer, l’activista… Tota aquesta transformació implica, o hauria d’implicar, un canvi de mentalitat, resultat d’una crisi no només econòmica, sinó també social, ecològica i ètica. Tot i així, la massificació, les modes i les lectures superficials també tenen el seu espai en aquesta tendència global. Podríem dir que els canvis han entrat per dues portes: les d’aquells que necessitaven una desjerarquització de la societat i les d’aquells que volien seguir fent el mateix, però amb més èxit o en formats més nombrosos, i es van apuntar al carro de la participació amb la intenció de fer-se més populars i incrementar «vendes», ja fossin tangibles o intangibles.

Quan fa uns anys parlàvem del 2.0, esmentàvem el possible risc de quedar-nos en un simple «Magrada» i fèiem broma amb el concepte de Participació a la Facebook. Actualment les xarxes socials s’han estès tant que aquesta participació més superficial s’ha convertit en una cosa tan comuna que ja no la qüestionem. Però si la llavor de la participació, encara que sigui una participació subtil i discreta, gairebé imperceptible, la deixem créixer fins que aquesta arribi a ser un arbre… no deu ser l’arbre de la co-creació i les estructures transversals? Vam deixar evolucionar aquesta tendència, aquesta nova mirada, vam arribar a la primera porta: una progressiva desjerarquització de la societat, de les institucions, de la cultura… I això no és tasca fàcil, ni era la porta que tots havien triat. No voldria ser derrotista, però, sis anys més tard, la co-creació es troba amb alguns obstacles importants: vam aconseguir parcialment el reconeixement de les múltiples autories, però vam solucionar el dilema dels retorns?; vam crear canals de comunicació oberts a tothom, però hi ha algú que estigui escoltant el diàleg? Hem après a dialogar? Tots ens vam fer més «moderns», però vam entendre de debò que llavors es treballa per projectes, en equips transdisciplinaris, es contribueix, se suma, es valora el procés, hi ha un objectiu comú… o seguim fragmentant, imposant i jerarquitzant? De fet, aquests van ser els tres eixos de conflicte que van aparèixer i es van repetir en els projectes presentats al certamen: Permeabilitat, Comunicació i Mobilitat.

I precisament aquestes van ser les línies que el CCCB LAB em va proposar de treballar en el taller Públics en acció que formava part de la programació d’activitats al voltant de l’entrega de premis celebrada durant els dies 9 i 10 de juny, impartit per La Mandarina de Newton.

Participants durant el taller «Públics en Acció»

Participants durant el taller «Públics en Acció» [CCCB © Miquel Taverna, 2015].

El Taller: Públics en acció

Després d’haver realitzat molts tallers en col·laboració amb el CCCBLab, s’imposava un taller de reflexió sobre aquests conceptes i pràctiques, i aquests tres eixos van servir per estructurar-lo. Permeabilitat o pas de contingut, persones i dinàmiques de dins cap a fora de la institució i viceversa. Per això, es tractava d’una convocatòria oberta, en la qual s’animava els participants a «entrar-hi i sortir-ne» amb les seves idees, coneixements i preguntes. La Comunicació ens ha anat portant a nous territoris amb canals, formats i regles diferents. D’aquí que al taller decidíssim proposar als participants que presentessin els seus projectes en un format cada vegada més accessible i freqüent: les càpsules audiovisuals.

Vam decidir partir d’un projecte del CCCB ja realitzat, l’exposició «Pantalla Global», comissariada el 2012 per Gilles Lipovetsky, Jean Serroy i Andrés Hispano, per treballar i discutir un ventall de possibilitats i arribar a noves solucions. «Pantalla Global» ens oferia la possibilitat de tornar a treballar una sèrie de qüestions rellevants: Com hem arribat a viure en un món tan addicte a les pantalles (la televisió, l’ordinador, el mòbil, el despertador, els espais d’anuncis, les pantalles que informen de trens, autobusos i vols, etc.) i saturat de càmeres? Com sobrevivim en aquest ambient? Com gestionem tota aquesta informació? Quantes d’aquestes pantalles són 1.0? I quantes 2.0? Quines diferències ens aporten? Com ens beneficien? Com ens compliquen? Com ens transformen?

Els projectes que s’hi van treballar van ser:

1. Construir un kit d’eines per a la co-creació d’exposicions




Aquesta proposta suposa un bon destil·lat d’aquests anys de reflexió i treball. De fet, m’agradaria destacar-ne el projecte Expolab: de la contemplació, a la participació, i més enllà, ideat i dirigit per La Mandarina de Newton l’any 2010. La idea clau d’Expolab era crear un laboratori expositiu que explorés la democratització de les exposicions i els comissariats mitjançant la co-creació d’una exposició de tecnologia. Vam col·laborar amb el Tech Museum de San José (Califòrnia) i la seva línia del Tech Virtual, bressol professional de Nina Simon, que també va participar en aquest lliurament de premis amb una xerrada dinamitzada per Conxa Rodà. A més, seria interessant destacar el projecte Science of the City o el mateix projecte virtual de Pantalla Global.

2. Distribuir la cultura urbana perquè sigui descoberta pel ciutadà gairebé per atzar

Invertir el fet que sigui el visitant qui va a la recerca de la «cultura» per una «cultura» que és trobada pel visitant en la seva vida quotidiana.




Valorem cada vegada més el coneixement in situ, sense intermediaris. De la mateixa manera, cada vegada és més habitual veure un espectacle de dansa al metro, en un mercat o en un museu. La iniciativa anual Mostra In Situ, en la qual vam col·laborar amb la peça Dia Zero d’Anna Rubirola, vol donar visibilitat, reconeixement i context a la creació independent en l’àmbit de les arts del moviment a Catalunya i, amb aquesta voluntat, trasllada els coreògrafs i intèrprets a llocs quotidians per al públic, en lloc de portar el públic a la sala de teatre.

3. Generar una peça o instal·lació que es nodreixi de les interaccions de les persones creant xarxes i vincles




Aquesta proposta ens recorda un projecte de la parella artística Christa Sommerer & Laurent Mignonneau, dues persones molt reconegudes i innovadores dins el panorama internacional del media art, l’art interactiu i la transdisciplinarietat, una altra paraula clau en aquesta nova era. El projecte en concret seria la peça Eau de Jardin, emmarcada dins de l’exposició Sistemes Vius. Christa Sommerer & Laurent Mignonneau, inaugurada a Arts Santa Mònica en l’any 2011.

4. Organitzar un Gran Germà CCCB

Taller «Públics en Acció»

Taller «Públics en Acció» [CCCB © Miquel Taverna, 2015].

Aquesta proposta és potser la més atrevida. I em va fer pensar en un projecte gairebé tan transgressor com el que es va plantejar durant la sessió: Kukuxumusu Relocated. Durant dos mesos, 22 treballadors de Kukuxumusu van fer de la Galeria Moisés Pérez de Albéniz de Pamplona el seu lloc de treball. Aquest projecte artístic sobre l’obra de Mikel Urmeneta, un dels tres fundadors de Kukuxumusu, va servir com a punt de partida per dur a terme un treball d’exploració organitzativa: convertir l’empresa en un obra d’art exposada en una galeria va ser una extrapolació del concepte de ready made bastant extrema. L’exposició va estar connectada a Internet durant el temps que l’exposició va romandre oberta i es podia seguir l’empresa i els seus treballadors les vint-i-quatre hores del dia. N’hi havia prou amb connectar la càmera 3, quan hi havia una reunió, per poder veure i sentir els directius, clients, proveïdors i llicenciataris discutir sobre temes altament rellevants per a l’empresa. I també es podia observar in situ com treballaven aquestes 22 persones. El públic no podia nominar, però la veritat és que aquesta empresa es trobava en una situació complicada i s’havia fet un ERO de treballadors. D’aquesta aventura, va ressorgir un nou Kukuxumusu molt diferent del que hi havia entrat.

Són molts els anys de treball i reflexió, els projectes realitzats, les idees per implementar i les referències a partir de les quals continuar creixent… Queden conflictes per resoldre i el canvi és tan profund que sempre hi ha noves preguntes per respondre i solucions per trobar per seguir desenvolupant un nou paradigma, més transversal, democràtic i evolutiu. Estem preparats per al viatge?

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari