Si les paraules, les velles paraules de tota la vida, cotitzaren a la borsa, n’hi hauria una que en els últims mesos hauria assolit els seus màxims històrics. Web 2.0 no és, perquè ni és una sola paraula ni és de les de tota la vida, encara que per la seva sobreutilització ben bé mereix estar al rànquing. La paraula que busquem és “participació”. Si cada vegada que algú la utilitza o diu coses com “eines participatives” o “ús participatiu” es donara un cèntim a una ONG, en poques setmanes tindríem una nova potència al tercer sector. Tot i que també és veritat que molts dels inversors d’aquest hipotètic índex borsari de les paraules hagueren venut les seues participacions de “participació” just a l’endemà de la consulta de la Diagonal. És el que té la borsa.
La que portem ací és la història d’una activitat més experimental que innovadora. I, com no, participativa. Doblement participativa: presencialment i online. Es tracta de les sessions de voting de polítiques urbanes que es van fer durant el Congrés Internacional Cerdà Postmetròpolis, que va acollir el CCCB entre el 8 i el 11 de juny. Aquestes sessions pretenien que els participants es posaren en la pell dels planificadors urbans. Enfrontats a casuístiques concretes, havien de prendre una decisió entre les diverses opcions disponibles, que posteriorment eren comentades pels experts convidats a la taula. La novetat en aquest cas és que, de la mateixa manera que es va fer amb totes les taules rodones del Congrés, les sessions de voting també es van poder seguir en directe per internet. Així, si els assistents al hall del CCCB van poder seguir el debat in situ i van poder votar mitjançant uns comandaments a distància que se’ls va facilitar, a aquells que ho seguien des de casa també tenien l’opció de votar a través del xat que acompanyava al streaming.
L’experiment va resultar satisfactori i, sobretot, divertit. Alhora que els seus vots s’afegien al còmput general i escoltaven el debat que tenia lloc a la sala, els internautes van desenvolupar un debat paral·lel via xat i fins i tot es van atrevir a adreçar preguntes a la taula. La que s’està obrint és una via molt interessant per a les institucions culturals. Activitats que es realitzen, de manera simultània, a diversos nivells. Debats paral·lels que poden acabar sobrevivint i substituint al debat principal.
Trobarem maneres de traure partit de tantes possibilitats? Serem capaços de generar programacions realment participatives?
Deixa un comentari