Narradors virtuals, o el teatre abans de Shakespeare

Cal construir un nou llenguatge narratiu que s’adapti a les noves tecnologies immersives, com són la realitat virtual o la realitat augmentada.

Sensorama

Sensorama | Wikimedia Commons | CC BY-SA

Les tecnologies immersives, com la realitat virtual o la realitat augmentada, han madurat de manera sorprenent durant els darrers anys. A poc a poc deixem enrere el que es coneix com a «efecte wow» i ens apropem a una nova època en què el contingut serà el protagonista. Ens calen narradors que entenguin les necessitats futures i construeixin un nou llenguatge per a aquest format narratiu. Un espai d’intersecció entre el cine i els videojocs en què les normes són unes altres, molt diferents, i en què la immersió, la interacció o l’empatia es convertiran en motor de totes aquestes històries.

Quant de temps va haver de passar des que el cinema va néixer fins que va assolir la maduresa narrativa? Hi ha qui pensa que encara no hem arribat al punt àlgid de creativitat, mentre que uns altres deuen dir que l’ocàs imaginatiu va arribar fa molt de temps i que ja no hi ha lloc per a la innovació. Previsions més o menys pessimistes al marge, és inevitable trobar diferències entre les primeres produccions dels Lumière o George Méliès i, per exemple, la filmografia d’Stanley Kubrick.

Perquè al principi tot era pirotècnia i experimentació amb el mitjà, cosa que provocava l’anomenat «efecte wow» en els espectadors, que, al·lucinats, descobrien per primer cop l’experiència cinematogràfica. Això no obstant, amb el pas del temps la sorpresa va deixar de ser l’emoció predominant, i les històries es van obrir camí. Ja no era només el com, sinó també el què. Gairebé podríem dir que hi va haver un cine abans del cine: una mena de protocine que, si bé no posseïa plenament les característiques del que va acabar sent aquest art, era un principi sense el qual la resta no hauria pogut existir. Una etapa d’experimentació que, si la traslladem a l’època actual, té lloc ara mateix amb la realitat virtual. (I, cal dir-ho, també en realitats augmentades i mixtes.)

Fotograma de Le Voyage dans la lune, 1902

Fotograma de Le Voyage dans la lune, 1902 | Wikimedia Commons | Domini públic

Així en va parlar, fa pocs dies, George R. R. Martin, a propòsit del contingut en vídeo 360 de Nightflyers, l’adaptació d’una novel·la de ciència-ficció que havia publicat el 1980. El creador de Cançó de gel i foc (algú ha dit Joc de trons?) considera que la tecnologia ja està madura, però que encara no hem estat capaços d’imaginar què en podem fer. Tot i que no necessàriament hem d’estar d’acord amb la seva idea que d’aquí vint o trenta anys la realitat virtual haurà substituït el cine o la televisió –en aquesta casa pensem més en el que és complementari que en el que és substitutori–, en el que sí que té raó, i molta, és en la idea que som a l’època del teatre abans del teatre de Shakespeare.

El que és interessant d’aquest afer és que les experiències immersives de ficció neixen d’una mescla entre la narrativa cinematogràfica i la del videojoc, i que afegeixen certes limitacions connaturals al nou format. Qui gravi un vídeo 360 sabrà que no pot continuar pensant en plans de la mateixa manera que ho faria si el producte s’adrecés a la gran pantalla. D’altra banda, la interacció pròpia de la realitat virtual –si és que n’hi ha, en l’experiència–, molt propera a la del videojoc, hauria de fer-nos reflexionar sobre si som dins d’una pel·lícula o d’un joc. O potser es dilueixen les fronteres, com a l’hora de definir què és una novel·la?

Perquè d’experiències immersives n’hi ha moltes, i de moltes menes. Des de les que simplement ens ofereixen un vídeo en 180º o 360º fins a les més complexes creacions amb CGI, a través de les quals podem moure’ns i toquejar-ho tot. Tot són històries potencials que pretenen atrapar-nos mitjançant els recursos propis del mitjà. I molts dels grans narradors d’altres formats estan començant a interessar-hi. Com els cineastes. I aquí és on trobem Robert Rodríguez, que fa un acostament tímid al mitjà amb The Limit –tímid perquè crea una obra de forma tradicional i després, a l’estudi de postproducció, la converteix en alguna cosa semblant a allò immersiu–. O Darren Aronofsky, el qual, en col·laboració amb la creadora Eliza McNitt, ha donat a llum una sèrie titulada Spheres. Fins i tot David Lynch ha coquetejat amb l’estimada Twin Peaks i les noves tecnologies. I encara que sortim de l’àmbit del cine, no podem oblidar la feina de Björk, la gran mestra de la innovació artística, amb unes creacions immersives que són art pur.

Cinématographe Lumière

Cinématographe Lumière | LibreShot | Domini públic

Però encara fa falta molta pràctica. Molt d’assaig i error. Cal que neixin més creacions que, al seu torn, inspirin a crear. Idees que portin cap a noves idees més refinades, més properes a la maduresa d’un mitjà que, en la mesura que sigui possible, sempre hauria de tenir en compte un o més d’un dels punts següents:

  • Immersió. La realitat virtual quasi perd el sentit si ens oblidem de la sensació de màxima immersió a l’escenari virtual. Una cosa tan senzilla com asseure’ns al seient d’un cotxe junt amb els protagonistes de Pearl pot ser tan rellevant a l’hora d’emocionar-nos com els mateixos esdeveniments narrats.
  • Interacció. Una de les grans dificultats d’aquest nou mitjà és la que resulta del fet que es troba en un encreuament de camins entre el cinema i el videojoc. Si interactuem gaire, deixa de ser una pel·lícula? Si no interactuem, què aporta de nou? Mentre resolem aquest misteri, no deu ser mala idea que pensem en la possibilitat d’obres narratives que, com el videojoc, canviïn de final en funció de les decisions que prenem.
  • Empatia. «La màquina de l’empatia», en diuen, de la realitat virtual. Una tecnologia única a l’hora d’introduir-nos en la pell d’una altra persona, perquè aconsegueix la màxima immersió possible en veure’ns –i sentir-nos– en un altre lloc, en un altre cos. Fins i tot podem començar a pensar com el personatge que habitem durant una estona. Emoció a flor de pell, i sense cap mena de filtre, que cal considerar tant per a les coses bones com per a les dolentes. Si en el món real ens incomoda veure plorar algú que tenim al davant, passarà el mateix en un entorn de realitat virtual.
  • Explorar els nous límits. Actualment travessem les fronteres dels formats ja establerts, però apareixeran nous límits que també seran superats pels autors més avantguardistes. Peces com Zero Days VR es mouen entre el documental i l’obra de ficció, i exploten a la perfecció molts dels recursos que ofereix la realitat virtual.

La tecnologia ja és aquí. Qualsevol que hagi provat les darreres experiències immersives deu haver percebut l’important salt qualitatiu respecte a jocs i peces de fa molt pocs anys. Ara és el moment del contingut. Els nous narradors sabran fer ús d’un llenguatge que a poc a poc deixa de xampurrejar-se i comença a pronunciar-se amb determini. Són persones que es mouran com un peix a l’aigua entre cine, serials i videojocs i que sabran trobar el valor afegit de les possibilitats d’una experiència narrativa immersiva. Nous Shakespeare per a noves formes de teatre. Un teatre que no hem vist –ni viscut– mai abans.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris1

  • Elliana Murray | 17 maig 2023

Deixa un comentari

Narradors virtuals, o el teatre abans de Shakespeare