Antropocè, canvi climàtic i distopies

Les sèries de televisió quan pensen en el futur ens pinten un món ben fosc.

Home davant de televisió amb neu

Home davant de televisió amb neu. Font: Pexels

Com serem els humans en el futur? L’evolució afectarà l’espècie humana? O ja hem dissenyat l’entorn a la nostra mida? Lluny de ser preguntes conformistes que situen el nostre estat actual com a final d’un trajecte, les sèries de televisió quan pensen en el futur ens pinten un món ben fosc. El canvi d’any i les festes solen ser una època de balanç i nous propòsits, així que demanem a «Serielizados» un post on recomanin sèries que ens facin pensar aquest Nadal.

Quan un creador es posa en la pell de jugar a imaginar allò que podria passar, les seves conclusions tendeixen a aportar una visió negativa, una mirada alarmant. Un toc d’alerta a la societat actual perquè recalculi el camí, giri cua o redreci el timó.

A la «Trobada de guionistes», celebrada al CCCB aquest novembre passat, Concepción Cascajosa, professora de la Universitat Carlos III de Madrid, destacava una de les preocupacions i tendències de les sèries actuals: la força de la natura. Una força de la natura no només com a pretext metafòric per emmarcar uns personatges i una narració, sinó com a part fonamental de la història. L’antropocè com a element intrínsec del relat que es vol explicar.

L’acció devastadora de l’home d’usar la natura com si no tingués límits ha provocat unes conseqüències de les quals actualment les sèries es fan ressò des de tres perspectives diferents: la contaminació que ens retorna, el canvi climàtic com a personatge i la política mediambiental.

Jordskott i The Red Road: Contaminació que ens retorna

Les accions de l’home generen conseqüències. I en aquestes dues sèries l’acció de l’home a la natura retorna en dany per al mateix home. A la segona temporada de The Red Road, una sèrie situada a la reserva índia de les muntanyes de Ramapough (Nova Jersey), comencen a trobar casos de càncer derivats de contaminació química a les muntanyes.

Per la seva banda, la sèrie sueca Jordskott és una barreja de gèneres amb tocs de fantasia i thriller per reivindicar una visió ecològica de la vida, tot explicant una història de desaparició de nens que són afectats per la «contaminació» del bosc. La batalla mediambiental entre una corporació i els que volen protegir el bosc portarà l’ecologia a debat.

Fortitude: El mal prové del canvi climàtic

En un poble anomenat Fortitude, situat gairebé al Pol Nord, el desglaç fa aflorar les restes d’una criatura prehistòrica. L’impacte que origina aquesta anomalia crearà molta convulsió on abans tot semblava tranquil. En aquesta espècie de «Babel» polar, la idea del mal es filtra i va calant a partir de les conseqüències del canvi climàtic.

Tellus i Okkupert: Política mediambiental

Amb Jordskott ja veiem la tendència escandinava de parlar de temes mediambientals. Però a Finlàndia han fet un pas més produint Tellus, una sèrie sobre una cèl·lula ecoterrorista. Quins són els límits per reivindicar una causa? Es pot canviar el món amb una resistència pacífica? És més important canviar l’opinió pública o fer acció directa amb sabotatges a empreses que agredeixen el medi ambient? Un thriller mediambiental que posa en debat l’empremta de CO2, les energies renovables o el vegetarianisme.

Una altra recomanació escandinava és Okkupert. Una distopia de política-ficció escrita per l’escriptor noruec Jo Nesbø que juga amb la idea d’una Noruega envaïda per Rússia amb el vistiplau de la Unió Europea. La necessitat de combustibles fòssils per al vell continent no encaixa amb la decisió del partit verd, que acaba de guanyar les eleccions noruegues i que en el seu programa pretén prescindir de l’extracció de petroli.

Tot i això, no només l’acció de l’home té una repercussió en el medi ambient, també afecta altres àmbits. L’(ab)ús que hem fet i fem de la tecnologia i la ciència pot condicionar el nostre futur com a espècie i pot arribar a posar en perill la vida en comunitat, o com a mínim això és el que ens expliquen algunes sèries distòpiques. Què passaria si deixés de funcionar l’electricitat de tot el planeta? Com viuries sabent que tot el que veus queda gravat i emmagatzemat a la teva retina? I si les màquines que sempre hem utilitzat tinguessin intel·ligència artificial i fossin capaces d’exterminar-nos com a espècie?

A continuació, una tria de sèries que reflecteixen la visió de l’home contra el mateix home amb la tecnologia i la ciència com a elements narratius clau en la història. Diverses maneres d’explicar en pantalla un futur pitjor que el nostre present:

Black Mirror: Terror tecnològic molt a prop teu

Una de les primeres coses que atrapa de Black Mirror és que tot el que mostra la sèrie ens ho podem imaginar en un futur no gaire llunyà. Black Mirror és el mirall on ningú no es vol mirar, però és on ens acabarem veient reflectits. No és ciència-ficció amb naus estel·lars i explosions. Té una connexió permanent amb la realitat i juga amb l’espectador, en un moment com l’actual en què ja hi ha prou avenços tecnològics perquè el que ens explica l’obra de Charlie Brooker ens pugui semblar perillosament proper. I aquesta és la gran virtut de la sèrie: avançar-se a un futur negre aconseguint l’empatia de l’espectador.

Fringe: La ciència resol i genera problemes

Quan J.J. Abrams va decidir escriure Fringe, probablement el primer que li va venir al cap van ser Mulder i Scully, els dos protagonistes d’Expedient X. Però ell no va decidir fer una sèrie de ciència-ficció procedimental, sinó que va optar per explicar la història de com l’ésser humà és capaç de qualsevol cosa per aconseguir el que vol. I, per fer-ho, va triar la ciència i la tecnologia com a punt de partida d’una història que ens explica que, per culpa de l’acció d’una persona, el científic Walter Bishop, la Terra entra en col·lapse entre dues dimensions. Com sempre, Abrams es va deixar portar per un excés de romanticisme i ens va colar una història d’amor que al final no acaba d’aportar gaire a la història. Però el que sí que emmarcarem dins del món de la ficció distòpica és el personatge icònic i genial de Walter Bishop. Un home que, temptat per canviar el seu passat, comet un error colossal. Intenta esmenar l’errada i tornar enrere, obviant els límits ètics i socials. A Fringe, la tecnologia i l’home són el que han ocasionat el desastre, però són l’únic mitjà per capgirar la situació.

Battlestar Galactica: La rebel·lió de les màquines

«The cylons we’re created by man. They rebelled. They evolved. They look and feel Human. Some are programmed to think they are Human. There are many copies. And they have a plan.» Així és com es presenta una de les sèries més icòniques de la ciència-ficció. Battlestar Galactica aborda com les màquines adopten intel·ligència artificial i són capaces de rebel·lar-se contra el seu creador, l’home. Robots que estaven destinats i concebuts per fer la feina bruta, per ser els nostres esclaus. Tot i que el punt de vista inicial pugui semblar molt radical, la sèrie es manté en una zona grisa constant, sense posicionar-se ni a favor dels humans ni a favor dels robots. Un clar exemple de sèrie distòpica que presenta una de les grans pors de la humanitat: la possibilitat de perdre-ho tot en mans d’un altre.

Revolution: Tornada a l’edat de pedra

Una sèrie que va passar sense pena ni glòria, però que tenia un enfocament llaminer. Què passaria si el nostre univers actual es quedés sense electricitat d’un dia per l’altre? Si a Battlestar Galactica o a Fringe veiem escenaris hipertecnològics ordenats a través de criteris d’ultraseguretat, a Revolution és tot el contrari. Es planteja un futur brut i caòtic on la supervivència és el pa de cada dia. L’home ha retrocedit cent anys de sobte i s’ha d’adaptar de nou a un món sense tecnologia. Com deia Albert Einstein: «No sé com serà la tercera guerra mundial, tan sols sé que la quarta serà amb pedres i llances». Doncs això venia a ser l’intent fallit de Revolution.

La ciència-ficció distòpica a la televisió sempre ha estat propensa a explicar la Terra com un planeta malalt. Més recentment, hem observat que moltes vegades l’agreujant d’aquesta malaltia ha estat l’acció humana. Els creadors de sèries ens pinten un futur ben negre. O bé creuen que el futur serà així o bé ens posen un mirall negre per donar un toc d’alarma a la nostra consciència. El que queda clar és que el culpable en totes aquestes històries sempre acaba sent el mateix: nosaltres, els humans.

Curiositat: Si sou amants del gènere de la ciència-ficció distòpica, «Dystopia Tracker» us deixarà bocabadats. Un web que es dedica a informar sobre les distopies que ja s’han fet realitat. De Black Mirror ja n’hi ha alguna…


Aquest article ha estat escrit per Betu Martínez i Víctor Sala, impulsors de la revista online Serielizados.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Antropocè, canvi climàtic i distopies