La cultura, el consum cultural, també deixa una petjada de carboni. Laura Pando ho sap prou bé, des de fa una dècada es dedica a calcular aquesta petjada i a trobar maneres de rebaixar-la. Ho va començar fent com a directora de sostenibilitat a Festival Republic, i ara continua a Julie’s Bicycle, una entitat londinenca sense finalitat de lucre que treballa amb institucions culturals per aconseguir sostenibilitat ambiental. A Julie’s Bicycle Pando s’ocupa, entre d’altres, del Programa Ambiental del Consell de les Arts, i treballa braç a braç amb organismes culturals, com el National Theatre, per ajudar-los a millorar-ne la repercussió ambiental.
Publiquem la primera de les entrevistes a cada una de les membres del jurat en la segona edició del Premi Internacional d’Innovació Cultural, convocat pel CCCB, i que aquesta vegada tenia com a tema central, justament, el canvi climàtic.
Comencem per una cosa que sembla evident, o no tant. Visitar una exposició en un museu, assistir a un concert o a una obra de teatre té un impacte ecològic.
Per descomptat. Abans de Julie’s Bicycle, era gestora mediambiental en una empresa que es diu Festival Republic, que porta ara mateix uns 16 festivals, principalment al Regne Unit, i alguns també en altres països d’Europa. La meva feina consistia precisament a reduir la petjada de carboni d’aquests festivals, que es devia, entre el 60 i el 70 %, al transport que feia servir la gent per anar i tornar del festival. En els museus aquest impacte mediambiental és probablement menor, perquè en general els museus solen estar en nuclis urbans on hi ha sistemes de transport públic; no obstant això, acullen exhibicions, i aquestes acostumen a ser itinerants i es mouen constantment d’un centre a un altre.
Quins altres factors ecològics hem de considerar quan consumim cultura?
L’energia. So, llum i vídeo, en general, de sales de concerts, per exemple, consumeixen molt. I si t’endús un concert a una plaça de toros o a un parc, necessites, a més, emportar-te generadors, que has de transportar i després tornar-los al lloc d’origen. I normalment, aquests generadors consumeixen dièsel, un combustible molt contaminant. No sols això, el que acostuma a passar tot sovint, també en sales de concerts, és que hi ha generadors alternatius que estan funcionant constantment per si de cas se n’anés la llum. La petjada ecològica és altíssima.
Als centres culturals, com el CCCB, ídem. Has d’il·luminar les exposicions, evidentment. I després hi ha els materials que fas servir. Si els reutilitzaràs més endavant, la petjada de carboni disminueix. Si, en canvi, els faràs servir només en una exhibició i després els llençaràs, la petjada és monumental.
Es poden reciclar…
Solem pensar que amb reciclar els materials que fem servir n’hi ha prou, però aquesta acció és també part del problema. I no es tracta sols dels fullets informatius. També cal tenir en compte què es ven al restaurant del centre o museu, per exemple, si els gots que es fan servir són de plàstic o de paper d’un sol ús, o si, per contra, s’ofereixen estris que es poden reutilitzar. Fins i tot el menjar que s’hi ofereix hi influeix, la brossa que genera l’empaquetat d’aquest menjar; com se separen les deixalles. O el consum d’aigua, per exemple, que és clau. Hi ha moltíssimes cisternes de vàter que utilitzen una quantitat absurda d’aigua cada vegada que s’estira la cadena. Parlem de coses que no semblen gaire interessants o gaire relacionades amb l’art, però tots anem al bany diverses vegades al dia. I hi ha moltes maneres d’influir i de reduir aquests impactes.
A Julie’s Bicycle assessoreu empreses culturals perquè, precisament, redueixin el seu impacte mediambiental.
En un inici, no teníem aquesta intenció. Vam començar oferint al sector cultural una eina, la calculadora de la petjada de carboni, que disposa de versions diferents que s’adapten tant a festivals com a teatres o museus, per oferir resultats molt específics de la naturalesa de cada activitat. És una eina gratuïta, disponible a través del nostre web. I va ser a partir d’oferir aquesta eina que vam començar amb el servei de consultoria. Ens trobàvem que els diferents actors ens deien: «Volem fer més coses. Sí, estem mesurant els nostres impactes, coneixem la petjada de carboni, estem reduint-los perquè hem fet A, B, C. Però, i ara què?».
Qui us ve a veure?
Ara estem amb una institució que es diu Somerset House, que és una de les principals institucions culturals no només de Londres, sinó també d’Anglaterra. També treballem amb el National Theatre, amb el Royal Albert Hall, amb moltes institucions molt importants.
Per què volen reduir la seva petjada de carboni?
No hi ha una resposta única. Suposo que, per començar, per ètica personal i professional, sobretot en el cas d’organitzacions que es nodreixen molt de finançament públic, que comporta una responsabilitat social. També per reputació, perquè no fer res cada vegada més comporta un risc; almenys ara mateix al Regne Unit, és així: a qui no fa res se’l mira malament. I aquesta reputació influeix sobre on tens els fons de pensions, amb quin banc treballes o qui són els teus patrocinadors. En aquest sentit, el sector cultural s’ha unit per col·laborar i això ha estat el motor que ha afavorit aquest canvi.
Com?
Tenen clar que no és un tema de competències d’audiències, sinó que unir esforços per reduir l’impacte mediambiental que tenen és una cosa que beneficia a tothom. A més, es generen oportunitats de patrocini.
En quin sentit?
El patrocini tradicional era «Jo tinc aquesta empresa i vull, amb el teu bon nom, millorar el meu. Et dono diners i tu em poses el meu nom i quedem tots d’allò més bé». Això està passant a la història, perquè hi ha opcions de patrocini on el valor és més gran. «Tu em dónes els diners i et fico en aquest grup de col·laboració i et presento aquestes persones i creem i programem esdeveniments plegats. O fins i tot jo et presento les meves audiències. Si jo tinc fe plena en què aquesta energia és 100 % renovable, tu em redueixes el preu de la factura i jo m’asseguro presentar-te tots els meus clients potencials». No hi ha obligació, és una espècie de publicitat basada en què les dues parts coincideixen en certs valors i en una certa direcció de visió.
La consciència mediambiental de les institucions i empreses, cala en els usuaris?
Crec i confio que sí. Un bon exemple n’és el festival Shambala, que s’ha convertit com en l’ethos de l’ètica. Va començar gairebé com una festa entre amics, va anar creixent i ara mou unes deu mil persones. En un moment donat, els organitzadors van començar a plantejar-se l’impacte ecològic que tenia el festival i van prendre mesures molt arriscades però interessantíssimes. Per començar utilitzen energies 100 % renovables, no tenen gens ni mica de petjada de carboni en el tema de l’electricitat i això és impressionant, molt difícil d’aconseguir en un festival que té lloc fora d’un entorn urbà.
Durant el festival, s’han eliminat tots els plàstics, no venen ampolles d’aigua, sinó una ampolla que es pot omplir en qualsevol de les moltes aixetes que hi ha repartides per l’espai.
Però aquí perden negoci.
Hi ha empreses que s’arrisquen i diuen «guanyaré una miqueta menys aquí, però jo crec que el que estic fent socialment té un valor que va molt més enllà del que jo m’hagués ficat a la butxaca per haver venut aquestes ampolles d’aigua». Fan el càlcul i no és només un càlcul econòmic en contra d’uns pressupostos, és un càlcul que té en compte també la repercussió social. L’any passat van fer una cosa molt interessant. Te l’explico?
Endavant.
Van treure de les parades de menjar tota la carn i el peix. I la gent es va tornar boja. Per Internet, a les xarxes socials, la gent estava molt enfadada. Estaven tocant una cosa molt personal que és la dieta, el menjar, una cosa que la gent considera una llibertat d’elecció, poder triar el que menja i el que no menja.
No tothom és vegà.
Aquella acció va generar un debat intens i interessant. El festival va programar xerrades al voltant de com es produeix la carn, com són les granges, com tracten els animals. A més, van seleccionar amb molta cura qui venia a fer el menjar, perquè la gent gaudís de l’experiència culinària. L’èxit va ser increïble: el 40 % dels assistents en va sortir dient que es replantejaria la seva dieta.
Però aquest tipus de debats, corresponen a entitats culturals que no s’hi dediquen?
Hi ha un informe que es diu «Perceptions matter», una cosa així com «la percepció importa», que es va elaborar al Regne Unit. Els resultats mostren que el sector cultural és l’únic que la majoria de persones pensa que té l’obligació moral de retratar i de representar valors a favor de les causes socials. Això indica clarament que hi ha una expectativa social respecte a aquest tipus d’institucions, de les quals s’espera que reflecteixin una mica els valors més humans i el que ens fa una mica millors pel que fa a nosaltres mateixos. Les institucions culturals han de proporcionar un lloc segur on poder tenir aquesta conversa tan difícil com és el canvi climàtic.
Què vol dir un lloc segur?
Vol dir que el presentes d’una manera que no és polaritzada i que permets a la gent que s’expressi amb llibertat, sense por de ser jutjats, on la gent es pot entendre, on tu pots ser vegana i jo puc ser supercarnívora i podem tenir una conversa i ni tu em jutges a mi ni jo a tu, perquè està moderat en un espai com pot ser una obra de teatre, per exemple, que tracta de la producció càrnia. I tu i jo sortim del teatre i acabem de veure una obra que ens ha deixat la ment plena d’idees, i ho comentem, mentre jo em menjo el meu filet i tu et menges el teu trosset d’enciam. I aquesta conversa ens l’enduem a casa, i de casa te l’endús a la feina.
A la gent, en general, no li agrada que l’alliçonin. Les obres de teatre sobre canvi climàtic funcionen per remoure consciències i provocar aquesta conversa?
Les obres mediambientals que han tingut un ressò molt gran no han ni esmentat el canvi climàtic ni m’han dit el que he de fer o el que no he de fer. Però sí que han tocat una fibra dins meu. Aquesta és la bellesa de l’art i de la cultura, i el seu veritable poder, que no és formalitzada i estandarditzada i te la poden ficar com volen. De cap manera. No té interessos polítics, sinó una fam voraç d’inventar un futur millor per a la humanitat.
Deixa un comentari