Les crisis econòmiques successives ens han dut a veure les contradiccions estructurals del sistema capitalista. Per primer cop en molt de temps, ressorgeixen escenaris que fins ara semblaven utòpics: la transició cap a una societat més enllà del capitalisme, una societat del posttreball basada en l’automatització i els progressos tecnològics. Conversem de tot això amb Paul Mason, una de les personalitats més influents del postcapitalisme, aprofitant la seva participació a la darrera edició del festival Kosmopolis.
Abans d’exercir com a periodista econòmic, Paul Mason va ser professor de música a la Universitat de Loughborough. En els seus estudis de postgrau, es va especialitzar en la Segona Escola de Viena d’Arnold Schönberg, tot i que acabaria substituint allò que el desaparegut historiador cultural Carl E. Schorske va anomenar «món desarrelat» i «amorfisme còsmic» pel romanticisme tardà i més contingut harmònicament de Richard Wagner.
En aquesta evolució, no podem evitar endevinar-hi una certa ànsia de fonaments que recorda la necessitat d’Adorno de trobar la vida material en la música que ens emociona. Possiblement també és un presagi de la transició de Mason de la música al periodisme econòmic. Com ja va fer anteriorment l’Escola de Frankfurt, la seva obra se centra en les tensions profundes subjacents en els binomis art i ciència, idea i pràctica, material i immaterial, abstracte i real. No és estrany que es presenti a si mateix com a autor, periodista i «dramaturg». Tampoc sorprèn que la seva conferència a Kosmopolis 2019 giri entorn de la història de l’autor bolxevic de ciència-ficció Aleksandr Bogdànov i en la seva implicació en la política del canvi climàtic.
En una entrevista recent al Pati de les Dones, Mason em va explicar que l’havien contractat per realitzar tasques d’investigació i consultoria sobre la pel·lícula Jason Bourne. Al contracte que va signar hi deia que Universal Studios són propietaris dels drets intel·lectuals de la seva obra «per sempre i en tot l’univers». «Així doncs, fins i tot quan el planeta hagi explotat i un núvol de pols cobreixi l’univers», afegeix, «Universal Studios continuarà sent el propietari de la meva obra».
«La ideologia afirma que el mercat s’autoregula. Ja no necessitem l’estat, ara només ens serveix per tenir el cos policial, les forces antidisturbis i el banc central.»
L’absurditat de la propietat intel·lectual privada i l’agosarada interpretació col·lectiva de la propietat com a cosa eterna evoquen la bretxa entre especulació i realitat que va causar la crisi financera mundial. Aquesta desconnexió no es va fer únicament visible per les conseqüències materials del col·lapse que van experimentar milions de llars, sinó també per la contribució d’un grapat de periodistes de l’esfera pública que, com Mason, van entendre que es tractava de la crisi d’una narrativa, d’on sorgirien noves històries i idees a partir de les seves contradiccions.
«No era només que l’economia hagués petat», em comenta, «sinó que, a més, la ideologia subjacent ja no tenia sentit. La ideologia afirma que el mercat s’autoregula. Ja no necessitem l’estat, ara només ens serveix per tenir el cos policial, les forces antidisturbis i el banc central.»
Mason parla sense embuts i això, en gran part, és el motiu que sigui un autor tan popular. Aquest tret característic seu el va dur a ser un dels primers periodistes reconeguts que van aportar una narrativa coherent sobre la crisi financera i les seves conseqüències polítiques. En aquest relat, Mason suggereix una relació entre titulització financera i titulització de l’estat. Amb la repressió de les protestes i la presència de forces policials per assegurar que els desnonaments s’executen, els governs han exercit el seu monopoli de violència per tal de garantir el valor de productes financers abstractes com els bons hipotecaris.
Why It’s Kicking of Everywhere i Postcapitalism són dos dels títols on Mason explica que aquesta crisi elimina les creences predominants en la relació entre estat i mercat. A partir de 2008, en comptes d’entrar en conflicte, l’estat va protegir els mercats a través d’una garantia implícita. Els governs sempre rescataven els bancs. Si es donés el cas que fos necessari, el banc central imprimiria més bitllets. Un cop més, durant la nostra entrevista, Mason destaca el fet que, en última instància, aquesta decisió és ideològica. «El problema no era que l’economia es col·lapsés» conclou, «perquè se la mantenia en suport vital. La ideologia, en canvi, no es pot mantenir en suport vital».
Malgrat tot, ha passat una dècada des que la crisi financera es fes veure i no hi ha gaire gent que definiria el nostre context econòmic com una transició més enllà del capitalisme global. Al contrari, les economies del Nord Global semblen dependre encara més del treball precari i de l’especulació immobiliària, que en gran mesura s’han multiplicat a causa dels canvis tecnològics constants. Tot i així, Mason considera que hi ha indicis de canvi en el paper que té la tecnologia:
No crec que les relacions socials del capitalisme puguin sobreviure a un desenvolupament total de l’automatització, de la intel·ligència artificial, o al potencial de les xarxes digitals. Aquesta tecnologia està en guerra contra la propietat privada. Ho va dir Karl Marx a la dècada de 1850. Ell afirmava que si mai es donés una situació en què la humanitat abandonés el procés de producció i fos possible que fossin les màquines les que fessin la feina, caldria que el coneixement se socialitzés.
Encara que no conegués Internet, s’hi refereix clarament. Wikipedia, el software públic, els estàndards que utilitzem per fer funcionar els avions i els sistemes de transport urbans no caldria que fossin privats. Són béns públics per naturalesa.
M’agradaria saber si existeix un forat o una bretxa en l’argot econòmic capitalista on es pugui observar aquesta contradicció. Mason apunta a l’impacte de la tecnologia sobre el valor de producció, cosa que Jeremy Rifkin i altres anomenen sovint com l’efecte «cost marginal zero». Mason cita l’economista Paul Romer, guardonat amb el premi Nobel, per explicar la gran dificultat de fixar preus per als productes referits a la informació, ja que no tenen competència i el seu cost de reproducció és pràcticament nul. En resposta a aquesta situació, els governs imposen una sequera artificial i es dediquen a protegir els drets de propietat intel·lectual. «¿Què vol dir això?», es pregunta Mason:
¿Què és Google? ¿Què és Facebook? ¿Què és Amazon? Són monopolis que s’han dissenyat per impedir que el preu dels seus productes caigui fins a zero. Són un nou tipus de monopoli i la clau per alliberar el futur és desfer-los. Si hi hagués deu Facebooks, hi hauria competència i els enormes beneficis de Facebook s’acabarien. El preu del seu producte se n’aniria en orris. I passaria el mateix amb Google i Amazon.
A partir dels descobriments de Facebook-Cambridge Analytica, la idea de trencar els anomenats monopolis FAANG agafa progressivament més rellevància. La indignació popular manifestada en contra del Big Tech no s’ha limitat a la seva influència sobre consumidors, mercats i institucions polítiques. En els últims tres anys, els sindicats han organitzat milers d’obrers contractats als campus de Silicon Valley —des dels conductors de llançadores a Apple, Tesla, Twitter, LinkedIn, eBay, Salesforce.com, Yahoo!, Cisco i Facebook; fins als guardes de seguretat d’Adobe, IBM, Cisco i Facebook; o els cambrers de Cisco, Intel i Facebook. Especialment durant el darrer any, els conflictes laborals al sector tecnològic han repuntat: els treballadors de Google s’han organitzat per manifestar-se a escala global contra els protocols d’assetjament sexual, els treballadors dels magatzems d’Amazon han organitzat manifestacions a escala internacional contra les situacions laborals precàries, els transportistes de Deliveroo han fet el mateix per obtenir unes condicions de contractació dignes, i els taxistes han entrat en clar conflicte amb Uber.
«Al capitalisme el podria substituir un altre sistema basat en l’abundància de béns produïts per maquinària automatitzada.»
Hi ha una preocupació generalitzada sobre l’impacte de Big Tech en les nostres vides i el nostre modus vivendi. Una enquesta àmpliament difosa el 2013 i realitzada pels investigadors del MIT CB Frey i MA Osborne va mostrar obertament que un 47% dels llocs de feina dels EUA corre el risc de ser automatitzat durant els propers anys. Tot i que s’ha criticat en moltes ocasions la seva metodologia, les estimacions conservadores indiquen que molt probablement l’ocupació es reduiria en un 9%. Sigui com sigui, l’OCDE afirma que una pèrdua tan significativa de llocs de feina provocaria alteracions en l’economia local molt més considerables que les de la dècada de 1950 amb el declivi de la indústria d’automòbils a Detroit. Dit d’una altra manera, seria com la pèrdua de llocs de feina que va comportar la crisi de 2008 i que va condicionar l’economia espanyola de manera estructural i permanent.
Com a resultat de tot això, les idees expressades als llibres de Mason s’han anat popularitzant. Als EUA, durant les primàries del partit demòcrata, la candidata presidencial Elizabeth Warren fa èmfasi en la promoció d’un pla detallat per desintegrar els monopolis tecnològics. D’altra banda, el candidat extern Andrew Yang propugna, aparentment, moltes idees d’un projecte ideològic que alguns radicals d’esquerra del Regne Unit anomenen de «comunisme de luxe totalment automatitzat». Potser els canvis profunds que Mason fa temps que anuncia resulten en un ressorgiment de projectes utòpics?
Crec que les tecnologies de la informació erosionaran la necessitat de treballar, i durant aquest segle crearà certs sectors d’abundància. Partint d’aquesta idea, fora lògic pensar que el capitalisme, que en tot cas ja mostra senyals d’esgotament extrem, avancés cap a un sistema diferent basat en l’abundància de béns fabricats per maquinària automatitzada. Bona part de la feina serà d’humà a humà i, a més, serà executada de forma voluntària. Hem de trobar una forma que permeti a la gent viure sense estar connectada als salaris que rep per treballar.
El meu projecte intenta erradicar del planeta la necessitat de la feina remunerada. L’única manera d’aconseguir-ho és a través de l’automatització de la producció de béns i, sempre que sigui possible, la producció de serveis. Aquest ha estat el gran projecte utòpic de la humanitat des d’Aristòtil. Ell ja ens parlava d’uns trípodes mitològics que eren capaços de moure’s per si mateixos i de treballar sense rebre cap ordre. És sorprenent la seva frase referent a això: «Si aquestes màquines arribessin a existir, la diferència entre amo i esclau desapareixeria».
Deixa un comentari