Cas Mudde: «La ultradreta s’ha normalitzat»

En aquesta entrevista, Cas Mudde data el seu interès per la ultradreta d’ara fa quaranta anys a Holanda, «quan, el 1982, un petit partit, i a ulls d’avui, no particularment extremista va entrar al parlament holandès. Jo tenia quinze anys, i a Holanda allò va crear una gran obsessió per la política d’ultradreta, no tant pel moviment en si, sinó per les emocions i les pors que va generar. Aquest és un factor clau del meu interès». L’altre factor es el seu germà, Tim Mudde, militant de la ultradreta holandesa, el germà a qui dedica unes línies en el pròleg del llibre The Ideology of the Extreme Right: «Un últim agraïment per a Tim Mudde, que ha fet que el meu treball acadèmic sigui difícil i possible a la vegada. Estic agraït per tota l’ajuda que m’ha brindat, i encara més pel fet que encara ens respectem malgrat les nostres diferències d’opinió.» I les tenen, les diferències d’opinió: mentre Tim va estar condemnat per delictes d’odi, Cas ha de veure com alumnes seus dels Estats Units s’apunten a les seves classes d’amagat dels pares, votants de Donald Trump, que no volen que els fills vagin a les classes del professor europeu d’esquerres i els digui, com diu, que Trump és un exemple més de la nova ultradreta, tan allunyada de la imatge del nazi que, si no es vigila, no hi veiem el lligam. Però que hi és.

Hem conegut Mudde en tres ocasions. La primera, llegint-lo, sobretot Ultradreta, el llibre que ajuda a veure l’evolució de líders, els votants i els partits d’un moviment, la ultradreta, que ha vingut per a quedar-se. La segona, per telèfon, ell al sud dels Estats Units i nosaltres conduint amb mans lliures pel Pirineu català, per parlar de la presentació de la traducció catalana d’Ultradreta. L’última, mesos després, al Pati de les Dones del CCCB, on Mudde es va presentar vestit amb pantalons curts, sandàlies còmodes i mirada afable, després d’un tour mediàtic per Europa i per la ciutat de Barcelona, i després d’haver omplert la conferència al CCCB. Mudde omple auditoris perquè la gent té ganes de saber coses d’un moviment que ell ha dividit en quatre fases, ben diferents les unes de les altres, com ens explicava l’any 2020 en l’entrevista esmentada: «La primera onada (1945-1955) comença després de la Segona Guerra Mundial i està formada per organitzacions neofeixistes, filles dels règims dels anys trenta i quaranta. La segona onada és el populisme de dretes dels anys cinquanta i seixanta, període amorf i a cavall de la vella ideologia i la nova. No és fins a la tercera onada (1980-2000) que el fenomen ja és nou del tot, amb personatges i temes que no estan connectats amb la Segona Guerra Mundial. És el moment de l’explosió de partits com el francès Front Nacional (FN), el Partit Liberal d’Àustria (FPÖ) i el Vlaams Blok flamenc. Partits d’ultradreta que entren als parlaments, però que es troben aïllats i sense formar governs. Això canvia l’any 2000.»

I el 2000 comença la quarta onada, on encara som. És el moment en què els partits d’ultradreta són el tercer en nombre de vots en la majoria de països europeus, i el moment en què en molts casos els seus postulats ja no es veuen estranys: «I això vol dir que no només els partits polítics d’ultradreta són vistos com a partits normals, sinó que també implica que algunes de les seves idees centrals, per exemple, que la immigració amenaça la identitat i la seguretat nacionals, són considerades de sentit comú. La característica de la quarta onada és que l’extrema dreta és el corrent dominant, cosa que significa que tant les seves idees com els seus actors en formen part. Que l’extrema dreta és mundial. No és només un fenomen europeu, sinó que també veiem polítics d’extrema dreta especialment a l’Amèrica del Nord i del Sud, i també en alguns països asiàtics. I que la ultradreta s’ha normalitzat.»

Un error clàssic a l’hora de jutjar la ultradreta actual és descriure-la com si estigués integrada per neonazis dels anys quaranta. I no és el cas. Mudde diferencia clarament l’extrema dreta de la dreta radical. Totes dues formen part de la ultradreta, però amb característiques diferents: «Quan penses en l’extrema dreta penses en Franco o la Falange, gent que no creia en la democràcia, que creia que hi hauria d’haver un líder que manés. En canvi, la dreta radical és més la gent de Vox, que creu que la gent hauria de triar els seus dirigents. I això et donaria un govern democràtic. Tanmateix, tenen una interpretació molt monista del poble. Creuen que la nació té una mena d’interessos, de valors, i solament uns. I, per tant, no accepten els drets de les minories. No accepten l’estat de dret ni la separació de poders, que són els pilars de la democràcia liberal […]. Quan pensem en el dirigent tradicional d’ultradreta dreta pensem en un home masclista, brutal. Algú com Jean-Marie Le Pen. Un veterà de guerra que era sexista i obertament racista. Fins i tot Donald Trump, o Bolsonaro, hi encaixarien. Però molts dels dirigents d’ultradreta ni tan sols són homes: hi ha dones, com ara Giorgia Meloni a Itàlia, i Marine Le Pen a França. O homes com Jimmie Åkesson, dels Demòcrates Suecs, que sembla un etern estudiant.»

No només això. Força líders ultradretans poden ser negres o gais, perfils impensables als anys quaranta: «Tothom ha conegut alguna vegada una dona masclista. O jueus que tenen autoodi i usen estereotips antisemites. O gais homòfobs. És a dir, si vius en un món racista, interioritzes el racisme. I la mena de nativisme que tenim avui en molts casos va enfocat contra l’islam, i això ha creat una oportunitat per als no blancs no musulmans», ens diu Mudde.

Mudde també ha estudiat els partidaris de la ultradreta, que han passat de ser militants violents als anys quaranta, a ser votants minoritaris, molts de classe obrera blanca, als anys vuitanta, i a conformar actualment un cos voluminós, que ja és el tercer partit, i en el qual la classe obrera blanca ja no és predominant, sinó que abraça tota la societat. «Sabem, per dècades i dècades de recerca, que una cosa sempre destaca i és que els votants ultradretans no solament tenen actituds fortament negatives cap a la immigració i els immigrants, sinó que, a més, aquesta qüestió és molt important per a ells. La primera raó per la qual la gent vota la ultradreta és el rebuig cultural. S’oposen a la immigració, s’oposen a la societat multicultural.»

Mudde, al pati de les dones del CCCB, ens explica, per acabar, que l’Estat espanyol té unes xifres d’ultradreta una mica més baixes que la mitjana europea, però que la seva característica més perillosa és que el partit gran, el PP, hi ha pactat de seguida. No l’ha aïllat. «En la majoria dels altres països, això va costar dècades. A més, surt del PP, i d’això en diem “escut reputacional”. Els partits d’ultradreta que surten del corrent principal tendeixen a reeixir més, perquè són vistos com a conservadors de cor, que només provoquen una mica, que sonen més extrems que no són realment.»