Anil Seth: «La realitat és una al·lucinació controlada»

Necessitem saber qui som per sobreviure. I som algú perquè som alguna cosa, és a dir, perquè tenim «l’experiència d’ésser un organisme viu». Com a gran divulgador que és, Anil Seth (Anglaterra, 1972) presenta el seu objecte d’estudi i algunes de les conclusions més complexes que n’extreu d’una manera atraient, tot i que l’exercici que proposa exigeix analitzar-nos des de les experiències més essencials, en les quals la ciència limita amb la filosofia. Fuig de termes com «misteri», perquè davant la immensitat del desconeixement hi ha la possibilitat de l’aprenentatge.

Professor de Neurociència Cognitiva i Computacional a la Universitat de Sussex, és expert en els mecanismes mitjançant els quals el nostre cervell capta la informació més rellevant per a la nostra supervivència. Així, per abordar un tema tan ampli i controvertit com és el de la consciència, parteix de definicions simples però no senzilles, com ara que ser un mateix –amb els matisos i les dificultats que ha suposat històricament la traducció del terme self– consisteix a ser com els altres éssers són en ésser. Ampliant el focus, entenem, llavors, que el primer pas per comprendre el conjunt de percepcions que configura la nostra experiència de ser és observar l’altre que tenim davant i els fenòmens de l’entorn que ens provoquen les percepcions. Aquesta definició de partida s’inspira en bona mesura en l’obra del pensador Thomas Nagel. Per a la investigació que duu a terme Anil Seth, la filosofia té la mateixa rellevància que altres disciplines científiques com la biologia, la neurologia, la física o la química.

En un moment en què els avenços científics i tecnològics semblen haver aconseguit mostrar-nos quins són els sistemes i mecanismes que fan possibles la vida, un gran repte que ara es planteja des de la neurociència és el funcionament de la consciència. «De la mateixa manera que en ciència ja ningú no es pregunta per què existeix l’univers, és un error preguntar-nos per què existeix la consciència i plantejar-la com un misteri; el que cal fer és estudiar-la i analitzar-ne les propietats per entendre millor el funcionament del cervell i del cos», comenta.

Fruit de les indagacions que porta a terme amb el seu laboratori són l’assaig divulgatiu Being You. A New Science of Consciousness (publicat per Faber & Faber al Regne Unit), una obra de referència i un èxit de vendes internacional, la traducció en espanyol del qual apareixerà la primavera del 2023; el volum divulgatiu 50 temas fascinantes de la neurociencia (publicat a Espanya per Blume), i les nombroses conferències que imparteix per tot el món. Lidera diversos centres d’investigació, com ara el Sackler Centre for Consciousness Science o el Canadian Institute for Advanced Research, i és editor i assessor de destacades publicacions científiques especialitzades en els estudis del cervell.

L’octubre del 2022 va participar en una trobada pública amb el també neurocientífic Antonio Damasio a Barcelona, en el marc de la Biennal de Pensament i de l’exposició «Cervell(s)» al CCCB. Durant la mateixa visita, en el decurs d’un seminari amb Ricard Solé, comissari de l’exposició i professor investigador ICREA, va debatre algunes de les seves teories més controvertides amb altres responsables de centres d’investigació d’arreu de Catalunya. La possibilitat de mesurar els diferents graus de consciència en les persones i la diferència entre consciència (consciousness) i la capacitat d’estar conscient (awareness) van centrar la major part del temps del debat. També va presentar el projecte «Dreamachine-The Perception Census», que lidera amb la professora de filosofia de la Universitat de Glasgow Fiona MacPherson. Es defineix com el primer projecte de ciència ciutadana sobre diversitat perceptiva, i convida la població de tot arreu a prendre part d’experiments a través dels seus ordinadors i dispositius per emmagatzemar les infinites formes de percepció que es donen al món.

Partint de les constatacions que ha fet possible la neurociència, com ara que el cos humà és una mena de màquina biològica de percepcions amb la qual construïm la nostra sensació de realitat, i que, a partir de totes aquestes percepcions, el nostre cervell envia una sèrie d’instruccions al nostre cos perquè actuï en conseqüència amb l’entorn, Seth situa la seva anàlisi en la clivella o escletxa que hi ha entre l’experiència que obtenim d’aquestes percepcions i l’aparició de la consciència. O, com s’expressa a 50 temas fascinantes de la neurociencia: allà on ningú no sap encara com l’aigua del cervell genera el vi de la consciència. És aquí on rau «el problema difícil» de la neurociència que va assenyalar un altre filòsof, David Chalmers. Tot i que, segons Seth, encara sabem molt poques coses sobre aquesta escletxa, com ja s’ha dit, no es pot parlar de misteri: la ciència ha d’investigar el funcionament del cervell i el cos per entendre els mecanismes de la consciència que donen sentit als fenòmens que aquests experimenten. De tals observacions neix la seva teoria de les prediccions, que va ser un dels pocs punts de cordial divergència apareguts en la trobada amb Damasio. Segons aquesta teoria, el fet que la nostra experiència de la realitat es compongui de les percepcions que rebem a través dels òrgans i que el cervell ordena, no s’ha d’entendre com que el món ens penetra i nosaltres l’assimilem. A parer de Seth, el cervell sempre fa prediccions del que succeeix en el món, unes expectatives que es complementen i es confirmen o modifiquen segons les experiències que obtenim del contacte amb l’entorn.

Per aconseguir fer-se entendre amb l’eficàcia que el caracteritza, Anil Seth parla de la realitat com d’una «al·lucinació controlada»: «Les nostres experiències són el contingut que el cervell llança des de dins cap a fora, preveient el que hi ha al món, i la informació dels sentits ens vincula amb el que hi ha a la realitat perquè sigui útil per al nostre organisme.» Per tant, l’al·lucinació no és una percepció falsa o d’alguna cosa que no existeix, sinó una percepció modelada pel nostre cos i controlada pel cervell, que aplica una mena de plantilla prèvia per dotar de significat el que s’ha sentit. D’aquesta manera, la nova experiència ens resulta útil per de moure’ns per la natura a què pertanyem. Un exemple d’aquesta al·lucinació controlada són els colors: «Ja sabem que els colors no existeixen a la natura, però l’evolució ens va fer interpretar la realitat en colors perquè era més útil per a la nostra supervivència.»

La supervivència i la relació no traumàtica amb el que ens envolta són sempre els objectius dels éssers. Seth té ben present aquesta declaració de principis clarament materialista, tot i que es declara comprensiu amb teories i tradicions culturals que han intentat explicar la consciència des d’altres vessants: «La psicoanàlisi va ser útil per investigar aspectes del subconscient; en la seva època no tenien més eines per estudiar el cervell, i ara és una eina de teràpia o de crítica literària.» Refusa qualsevol teoria que parli de l’esperit o de l’ànima com d’una mena d’«espurna o pols màgica» que emergeix de la matèria i se’n desprèn un cop aquesta mor, però connecta amb teories que parlen «d’experiències bàsiques com els records, les emocions, l’humor… el sentiment de ser viu. Aquesta és l’arrel de totes les experiències de la consciència, aquesta percepció bàsica que té el cervell de l’estat fisiològic del cos».

El cervell que és conscient de si mateix i que es pensa a si mateix: una situació que, necessàriament, reclama el complement de la filosofia. Entre les principals teories, la fenomenologia. Seth ha col·locat l’origen de l’experiència de ser en una percepció germinal del cos com a fenomen que cal controlar. I «no només per sobreviure, sinó per estar més còmodes». De nou, les afirmacions breus de Seth propicien tot un desplegament de significats: per contribuir a un ordre global cal col·locar bé els objectes i esdeveniments que percebem, i per a això no n’hi ha prou amb ser intel·ligents. Estem avisats: cal no confondre la consciència amb la intel·ligència. Ja hem vist que la segona sí que pot ser artificial, mentre que «si arribéssim a crear consciència artificial, segurament ens trobaríem davant d’un problema ètic». Tot i que els avenços de la intel·ligència artificial, la realitat virtual i altres computacionals han contribuït al desenvolupament de la ciència i la medicina i a la transformació social, això no vol dir que no ens hàgim de preguntar si és necessari crear màquines tan semblants a l’ésser humà: «Podríem arribar a crear una il·lusió cognoscitiva, i això seria realment difícil de gestionar.» Tanmateix, la seva confiança en la ciència, la tecnologia i la filosofia és gran, i es mostra segur que qualsevol descobriment o troballa és motiu per a l’optimisme, per combatre les malalties neurològiques i mentals, per conèixer millor l’ésser humà i per continuar trobant les preguntes adequades.